Eduard Bech: “Els museus patim l’error de parlar d’art a través de la Història”

El Fòrum de Museus està en marxa i rep aportacions de professionals que debaten sobre els nous públics, els museus del futur, condicions laborals i molts més temes. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar un seguit de persones que treballen en museus de tot Catalunya, com l’Eduard Bech, que té 39 anys i en fa un que dirigeix el Museu de l’Empordà de Figueres. Quina feina fa i com es planteja el museu que lidera? Li preguntem.

Fa un any que ets director del Museu de l’Empordà. En quin moment us trobeu?
Estem començant un projecte nou, Més enllà de l’art, amb què vam guanyar el concurs de mèrits de l’Ajuntament de Figueres fa un any. Es fonamenta en quatre pilars: la sorpresa, la inclusió, la participació i la connectivitat. Volem aconseguir un museu sorprenent, no entenent-ho com un eslògan, sinó com una cosa fixa: buscar la sorpresa en tot el que fem. La inclusió, perquè volem ser inclusius amb qualsevol tipus de diversitat. També volem ser un museu participatiu, tant per la ciutat com per la comarca; i un museu connectat. Estem connectats amb la resta d’àrees de l’Ajuntament, amb qui fem exposicions conjuntes, per exemple de Medi Ambient, i també estem connectats a través de xarxes tant territorials com temàtiques. Formem part de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya i de la Xarxa de Museus de les Comarques de Girona, per exemple.

I què voleu aconseguir amb tot això?
Volem desenvolupar quatre tipus d’accions: culturals, educatives, socials i comercials. Al centre de tot hi posem la col·lecció, que és la nostra raó de ser, però que comparteix l’espai amb la gent de la comarca i de la ciutat. Som un museu comarcal, però molts dels projectes que fem tenen un abast nacional o internacional. Aquest any passat, vam programar l’exposició de Salvador Dalí i la seva família, i l’any que farem una mostra que es diu El país dels cuiners. La tesi és que és a l’Empordà on comença i acaba la nova cuina. Els cuiners de l’Empordà es van formar a França, van tornar aquí i van reinterpretar la nostra cuina, i a més en aquests restaurants s’hi trobaven molts artistes i intel·lectuals de l’època. De moment, tot això que t’explico és el nostre full de ruta.

Moltes de les paraules que em dius formen part d’una concepció moderna dels museus: connectats, participatius…
Per mi la base d’un museu ha de ser social. Ens hem de fixar amb la gent. De vegades hem patit massa l’error de parlar de l’art a través de la història de l’art. Em sembla que això ho hem de fer perquè som museus i hem de desenvolupar una tasca d’investigació al voltant dels nostres artistes i col·leccions, però a mi el que m’agrada és utilitzar l’art per parlar de moltes altres coses. Això ho fem a través d’activitats i projectes. Per exemple, estem desenvolupant un projecte d’art i salut amb altres museus de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Això fa que el museu tingui una utilitat més enllà de la que se li pressuposa. Que sigui un espai lúdic, cultural, educatiu, però també social. Alguns museus grans ja ho estan fent, però falta que ens animem els petits, que som els que toquem molt de territori.

Com porteu el tema de les noves tecnologies?
És molt important, ens preocupa molt la presència de dispositius mòbils al museu, per exemple. Hem desenvolupat una estratègia digital que estem implementant. Quan vaig començar a dirigir el museu, només teníem Facebook. Ara també tenim Twitter i Instagram, i estem treballant en una nova web. Ens volem bolcar en una bona estratègia de continguts: les xarxes socials ens permeten difondre molt la nostra col·lecció, peces que no estan exposades, i que fins i tot hi ha gent que se sorprèn quan les veu online. La connexió social que comentava abans també funciona bé a nivell virtual.

I heu presentat una app a Second Canvas. Explica’ns què és això.
Second Canvas és una plataforma que permet oferir contingut multimèdia que combina imatges en alta resolució amb un storytelling interactiu. El Museu Nacional, el Museu d’Art de Girona i el Museu Episcopal de Vic també han participat en aquest projecte. Per nosaltres és una oportunitat. Primera, per poder tenir fotografiades en molt alta definició peces de la nostra col·lecció i donar sentit a aquesta a través de l’storytelling. I després també perquè ens ha sortit pràcticament gratuït. Hem encarregat el contingut a la Cristina Massanés, una historiadora externa. Hem treballat conjuntament. Nosaltres li hem dit de quines peces del museu volíem que parlés l’app, i ella ho ha redactat. I a més ho tenim en català, castellà i anglès. És genial perquè la gent ho pot fer servir a casa seva, i quan vénen al museu també, perquè tenim ipads i qui hi estigui interessat pot incloure-ho al recorregut del museu.

Quin tipus de públic teniu?
És molt heterodox. Depenent de l’activitat que fem tenim un públic o un altre. Per exemple, ara que és Nadal tenim molt públic familiar. En canvi, els assistents a les exposicions canvien radicalment. Normalment són persones que tenen entre 30 i 55 anys. Però és variable, perquè per exemple aquest 2018 hem tingut molt públic turista, i això s’ha donat perquè hem fet una exposició dels Dalí de Figueres, i han vingut molt estrangers a veure-la. Ara tenim una exposició de caràcter més local, i la gent que ve és diferent. El que ens agradaria fer és anar a buscar els públics que no vénen al museu. Crear estratègies per ser atractius. És el que tots ens posem a la boca i és el que costa més.

Com treballeu els temes de públic?
Ara estem redactant un projecte educatiu que volem desenvolupar en dues línies. Una seria per a instituts i escoles, per anar més enllà de l’art, per no explicar la història a través del museu sinó parlar de coses que els interpel·lin directament. L’any passat vam fer el procés participatiu, i a partir d’aquí redactarem el projecte educatiu final. Volem fer diferents projectes depenent de l’edat escolar, perquè hi hagi qui pugui avançar contingut d’un any a l’altre amb un fil conductor. És a dir, que a educació infantil puguin començar a fer coses que després a primària ja tinguin consolidades, i que aleshores els sigui més profitós visitar el museu. La segona línia seria la d’activitats familiars, perquè la gent vingui autònomament i tingui a la seva disposició tot de recursos educatius per fer en família. I dic en família: que no només s’impliquin els fills, sinó també els adults. A part, també volem fer activitats de caire divulgatiu pels grans i, per exemple, implicar molt els artistes amb la ciutat.

Quina importància té la comunicació per a un museu?
La comunicació és importantíssima. Quan vam començar aquest projecte, el primer que vam fer va ser la redacció d’un pla de comunicació i el desenvolupament d’una estratègia digital. Fent l’avaluació veiem que on pequem més és en comunicació, a part d’en recursos econòmics i humans. La comunicació és bàsica en projectes divulgatius de contingut, és clar, però també a l’hora de difondre de les nostres activitats i arribar a la gent. Per mi aquest, és el nostre punt dèbil.

Quants treballadors sou, al Museu de l’Empordà?
Dos. Una tècnica conservadora i un director. Després hi ha tres persones de servei d’atenció al visitant. Tenim externalitzada l’àrea educativa, i un suport també extern en temes de conservació preventiva, restauració i documentació. Volem augmentar en recursos humans, clar.

Com dueu a terme els projectes, aleshores?
Treballant molt. A part dels treballadors, la part del finançament no és fàcil. Intentem trucar a la porta de qui li pugui interessar un projecte concret. Ara hem aconseguit finançament privat per una iniciativa. Buscar suport privat és l’única manera que tenim de poder desenvolupar diferents idees. O col·laboracions com la del Second Canvas, a nivell europeu. Busquem sinergies que ens permetin fer coses amb els poquets diners que tenim. Ens falten més recursos, per això hem reduït el nombre d’exposicions. Ara en fem tres a l’any: una mostra de la col·lecció, que és la més econòmica; una producció important, com va ser la de Dalí i serà la dels cuiners; i un projecte de producció pròpia amb artistes de la comarca, joves i amb recorregut, però desconeguts a casa. Aquest any comptarem amb Eudald de Juana, escultor. Per si tot això no fos prou, entre dues persones també ens encarreguem de la gestió de la sala d’exposicions temporals de la Casa Empordà, on fem quatre mostres més, i dirigim el projecte de la Casa Natal de Salvador Dalí. Per sort, allà hi ha una comissió d’experts, però tot i això, ho dirigim des del Museu de l’Empordà. Ja ho veus: tenim molta feina.

Altres entrevistes

–Laura Ars, Museu de les Arts Escèniques: “Els museus necessitem anticipar-nos a les persones”

–Noemí Busquets, Ecomuseu de les Valls d’Àneu: “La paraula ‘patrimoni’ és un micromasclisme”