Èdip, Aitana, Machi

Les provínces ens visiten. Lluís Pasqual ha programat les tres tragèdies del Teatro de la Ciudad al Teatre Lliure de Montjuïc. Hem pogut veure Edipo rey, Medea i Antígona, i hem comprovat dues coses. Una: que a Madrid el teatre segueix tenint un toc madrileny inconfusible (com evidentment el teatre català en té un de català). I dues: que Carmen Machi és molt bona.

El Teatro de la Ciudad és la unió d’Andrés Lima, Alfredo Sanzol i Miguel del Arco, tres dels directors més actius de Madrid, que han format una companyia sense ciutat ni teatre estable que aposta per la “investigació, reflexió, producció i exhibició del teatre contemporani”, com expliquen a la seva pàgina web. Les tres tragèdies que han vingut a Barcelona també s’han vist al Teatro de la Abadía de Madrid, i es troben de gira per tota Espanya. Amb un equip tècnic gairebé igual en tots els muntatges (idèntic en el cas de l’escenografia, signada per Alejandro Andújar, Eduardo Moreno i Beatriz San Juan), el Lliure ha ofert les opcions de veure els espectacles sols, aparellats, o en marató de tres el diumenge. Tragèdia per la vena.

A dinaaar!

Edipo rey és la versió que Alfredo Sanzol ha fet del text de Sòfocles, la recerca de la veritat d’un home que desconeix la seva veritat més profunda. La proposta de Sanzol és estèticament molt suggeridora: una taula parada de dinar de diumenge (molt ben il·luminada per Pedro Yagüe) on tindrà lloc tota l’acció, on es diran totes les paraules, en una imatge que ens va recordar aquella Celebració de Josep Galindo (adaptació de la pel·lícula Festen) i els més recents L’hort de les oliveres, de Xavier Albertí, i Vilafranca, de Jordi Casanovas. El dinar familiar com a generador de conflictes, revelació de secrets i intercanvi de retrets (els sona?) funciona com a metàfora perfecta per explicar el cas d’un home que ha matat el seu pare i s’ha enrotllat amb sa mare. I tot per no fer cas a l’oracle de Delfos. El muntatge de Sanzol dura una hora i cinc minuts i sembla com si la indicació principal que el director hagués donat als seus actors fos: “Parleu tan ràpid com si us hi anés la vida”. Això provoca que el text es digui a tota velocitat (acompanyat d’algun que altre inevitable entrebanc o befa). Si unim a aquest fet la utilització d’un to de veu únic per part de tots els intèrprets (tots estan molt enfadats i ho demostren tota l’estona) l’espectacle es converteix en un esgotador esprint per resumir la trama de Sòfocles en una hora. Potser aquell dia servidor no tenia el seu millor dia, tot s’ha de dir. Així com Sanzol domina a la perfecció la direcció dels seus propis textos, mecanismes perfectes on el dramaturg i el director es converteixen en un ésser bicèfal (si ens posem mitològics), aquí vaig veure un Sanzol que se’ns havia posat nòrdic (aquesta fredor com de teatre alemany, s’entén) però que el seu experiment no li havia acabat de sortir del tot bé. Juan Antonio Lumbreras construeix un Èdip creïble (i enfadat, és clar) i el cor de Natalia Hernández i Eva Trancón és una interessant reducció del cor grec a una parella sincronitzada. I poca cosa més. Seguim.

Medea Sánchez-Gijón

Medea és Aitana Sánchez-Gijón. Medea crida, plora i renega. Medea és la segona tragèdia que vam veure al Lliure, la versió que n’ha fet Andrés Lima a partir de les de Sèneca i Eurípides. Inici de pell de gallina: Medea crida des del fons de la platea, mentre el corifeu (Andrés Lima) ens explica la cosmogonia, l’origen de l’univers, de com del Caos va sorgir Gea, la Mare Terra, i com Eros, amb el seu poder d’atracció va ser dels primers déus a fer aparèixer tota la resta de déus, titans i semi-déus. Als crits de Medea s’hi afegeixen els de la dida (Laura Galán) i els de la corifeua (Joana Gomila), com dues ploraneres en un enterrament grec, i baixa a l’escenari Aitana Sánchez-Gijón. De dol rigorós (com tota la companyia) Medea crida “Jasón, me debes un hermano!” i maleeix el seu marit per haver-la abandonat per Creusa. Sánchez-Gijón fa un treball d’aquells que seran recordats: posa tota la carn a la graella, crida, plora i s’embruta tot el que faci falta. El que no ens agrada tant de Medea és tot allò que el director Andrés Lima li fa fer: cridar, cridar i tornar a cridar, fer una veu greu com de nena de El exorcista i demostrar ràbia i dolor a cada síl·laba de cada paraula que pronuncia. Andrés Lima es reserva els personatges de corifeu, Creont (posant-se una americana) i Jàson (posant-se una camisa). Com a corifeu encara compleix prou bé el seu paper, però en els altres dos rols Lima no té la presència escènica necessària, i en molts moments es passeja per l’escenari talment com si estigués a casa seva: només li falta una cerveseta a la mà i alguna cosa per picar a l’altra. Joana Gomila toca el contrabaix i canta com els àngels, servint de contrapunt musical a un espectacle fosc, dur i aspre, i s’agraeix tant la pensada del director com el talent de la intèrpret. Medea, bruixa i bruixota, dona poderosa i amb poders màgics, és despullada i empastifada de fang, i entre espasmes i exaltació mística arriba al clímax del seu personatge i de l’espectacle. Venjança, amor, dolor… Tots són sinònims en aquesta tragèdia (“No hay mayor dolor que el amor”) i fins i tot després de matar els seus fills en l’acte més brutal de venjança possible, Medea exclama “¿Qué he hecho? ¡Me arrepiento!”. Medea Sánchez-Gijón torna a enfilar les escales de la platea de la Fabià Puigserver marxa, per allà on ha aparegut, com un espectre que ha baixat a fer-nos una visita.

I va arribar la Machi

Carmen Machi no és Antígona, sinó Creont, el tiet-sogre d’Antígona (aquests grecs es van inventar els culebrots, ja ho sabem) proclamat rei de Tebes després de la mort d’Etèocles i Polinices, els dos germans que es maten l’un a l’altre. Antígona (filla d’Èdip i Iocasta) no pot ni vol tolerar el decret de Creont que prohibeix enterrar Polinices, com a càstig per haver traït la seva pàtria. Antígona vol desacatar la llei dictada pel seu oncle, ja que considera que la justícia està per sobre de les lleis, i es proposa enterrar el seu germà tal i com ell es mereix. Ismene, la seva germana, és més conservadora i conformista, i opina que ja que els dos germans estan morts no cal remenar el passat i cal viure i oblidar… Els sona? Justícia, memòria històrica, bondat, honor… Aquests són els temes d’aquesta Antígona, versió lliure de Miguel del Arco a partir de la tragèdia de Sòfocles, el muntatge més reeixit dels tres vistos al Lliure la setmana passada. I llavors arriba ella. L’entrada de Creont, l’entrada de la Machi, és un moment escènicament tan potent com l’inici de Medea. Amb un cor silenciós al darrere, Carmen Machi es planta, petitona com és, al bell mig de l’escenari, i quan diu la primera paraula omple ella sola tot el teatre. Creont pronuncia el seu discurs de cara a platea, on defineix el que és per a ell un bon governador (“A nadie podemos decir que lo conocemos hasta que lo veamos en el poder”) i on menysprea aquells líders que ho són només per enriquir el seu capital. Els sona? El moviment escènic i coreogràfic d’Antonio Ruz és un dels grans encerts d’aquest muntatge: subtil i eficient, el cor es mou com un sol cos i aconsegueix crear canvis d’espai amb els seus moviments. Un membre del cor pot sortir-ne un instant, amb un simple canvi de direcció i una volta, i convertir-se de cop en Antígona o Ismene. Manuela Paso està correcta com a la protagonista de la tragèdia que duu el nom del seu personatge, però com que el magnetisme de la Machi és tan potent sortim del teatre pensant que hem vist més a Creont que a Antígona. El repartiment és molt homogeni, on hi destaquen un José Luis Martínez com a graciosíssim i ajustadíssim guàrdia, que serveix per a oxigenar una mica la tragèdia, un Raúl Prieto (Hemó) atractiu i convincent i un Cristòbal Suárez amb perruca rossa dels xinos que fa un Tirèsies piscotròpic (que sembla venir d’una rave a Eivissa). El perill d’actuar amb Carmen Machi és que l’actriu se’t mengi amb patates, però tots surten airosos del repte de compartir escenari amb ella.

A Antígona és on es treu més profit i és veu més bonica l’escenografia dels tres espectacles, i aquí hi afegim la presència d’una gran lluna que presideix l’escenari, on s’hi fan unes projeccions justetes i antigues, però que és molt resolutiva quan es converteix en presó i cova d’Antígona.

Seguirem atents al Teatro de la Ciudad, a veure què fan en un futur pròxim. Tenim pendent un viatge a Madrid a veure teatre, a les sales grans i petites, als teatres públics i al circuit alternatiu, als teatres de barri i les pensions de puces. En parlarem.