Dones fotògrafes per redibuixar la història

19.10.2018

Escrivia Susan Sontag a l’assaig Sobre la fotografia (1977) que totes les fotografies són testimoni de la despietada dissolució del temps. Però, ep. Qui, a través de la càmera, l’immortalitza esdevé guardià d’històries i emocions. Perquè les fotografies parlen, presenten personatges i transmeten informació, no només del passat i d’allò que revela una imatge sinó també de la mirada i la perspectiva del fotògraf que ha disparat. I sí; fins ara han volgut que fos sempre fotògraf, en masculí. Però malgrat que el relat històric les ha deixat en un segon pla, elles, les fotògrafes, també existeixen i han existit.

Breu història de la fotografia feta per dones © Clara Plasencia

Per aconseguir que el treball de dones fotògrafes surti a la llum, la Casa Elizalde està preparant una exposició que redibuixa la història de la fotografia, que forma part del projecte Finestres de la memòria i que s’inaugurarà al març. Des del 2011, el Centre Cultural barceloní intenta preservar la memòria visual de l’Eixample amb activitats i exposicions que permetin crear debat i reforçar la identitat de barri. Aquesta vegada la idea és crear, amb l’ajut de la participació de la ciutadania, un fons fotogràfic col·lectiu basat en imatges de qualsevol temàtica fetes per dones amateurs o professionals abans dels anys vuitanta. “En qualsevol entorn, tothom coneix una dona que fa o que feia fotos. Existir, existeixen; però que l’exposició tiri endavant depèn de la participació”, diu convençuda Núria F. Rius, comissària de l’exposició.

L’objectiu principal de la iniciativa és elaborar un mapa complex i plural que englobi tota mena de dones i contextos diferents. “De totes les exposicions que ha fet ‘Finestres de la memòria’ aquests últims anys, la següent serà la més transversal cronològicament, perquè començarem amb fotos de 1910 i acabarem als anys setanta”, preveu Núria F. Rius. Per això, espera trobar-hi la dona benestant i les joves adolescents que feien fotos durant els anys vint i trenta; les fotografies domèstiques de mares a fills i les dones sense compromisos familiars que podien viatjar i fer fotos durant els cinquanta i seixanta, i, per últim, altra vegada noies joves que, durant els setanta, van normalitzar el rol de la dona fotògrafa i van incorporar nous codis corporals i sexuals a la imatge.

D’ençà que l’embrió de l’exposició va ser engendrat, la Doctora en Humanitats i fotògrafa Lourdes Delgado porta a la pràctica un treball d’investigació i anàlisi al voltant de la discriminació que ha fet la història de la fotografia a les dones. També dins del marc de ‘Finestres de la memòria’, dimarts 23 d’octubre (de 18 a 20 h.) encetarà el seminari Una càmera pròpia: breu història de la fotografia feta per dones, que pretén ser un prefaci de l’exposició, agitar consciències i incitar a la ciutadania a participar-hi i enviar fotografies a la Casa Elizalde. Constarà de dues sessions de dues hores cadascuna.

En la primera, Delgado es plantejarà per què és important mostrar una història de la fotografia només feta per dones i, en la segona, el 30 d’octubre, trencarà clixés a través d’un viatge per l’empremta que han deixat les imatges d’algunes fotògrafes americanes. No és veritat que no n’hi hagi hagut al llarg de la història, sinó que o no ens les han ensenyat o han rebut un tractament molt diferent que les que han estat disparades per homes. Per això Lourdes Delgado reivindica que “hi ha una sèrie d’estereotips que s’han de redreçar perquè l’anàlisi historiogràfic que s’ha fet de la fotografia no ha tingut en compte les dones”. A partir d’aquestes imatges, traçarà un esquema on juguen moltes variables per entendre en quins contextos les dones han pogut fer fotografies i per què. “Quan parlem d’història una cosa és el que realment va passar i l’altra el que s’ha explicat”, conclou.

Així doncs, tant el seminari com l’exposició es postulen com a eines clau per reivindicar el paper que la dona ha tingut en la història de la fotografia. Però tot està encara per fer i definir. Això sí, tant Núria F. Rius com Lourdes Delgado tenen molt clar quin missatge no volen transmetre. Lluny de voler transformar fotògrafes en heroïnes ni mites, no volen construir Vivian Maiers, ni caure en l’avaluació artística de les fotografies, ni comparar estils com es va fer amb Gerda Taro i Robert Capa. No. Tampoc no volen fer només una exposició que aturi el temps i parli del record i la història. Volen, per sobre de tot, reflectir la pluralitat de la fotografia i l’heterogeneïtat de contextos i de motivacions que han portat a un gran col·lectiu de dones a exercir-la. Visca les fotògrafes.