Celestí Barallat, geni funerari

16.03.2014

Editorial Base publica una reedició de Principis de botànica funerària, obra publicada per primera vegada el 1885 i escrita pel fascinant i misteriós Celestí Barallat, “poeta de les tombes” català, erudit del cementeri enjardinat. El periodista Adolf Beltran hi escriu un estudi introductori sobre la figura de l’autor, en una reedició que compta amb les il·lustracions de Lola Anglada.

   Una de es il·lustracions del llibre, de Lola Anglada

“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien roure i til·ler, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts.

A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. Malgrat l’interès d’aquesta petita obra mestra,  i la importància ciutadana de Celestí Barallat i Falguera a la segona meitat del segle XIX, el seu record probablement s’hauria perdut si no fos per la fantasia de Joan Perucho. A més de diversos articles de premsa, Perucho va convertir Barallat en protagonista de la novel.la La guerra de la Cotxinxina i li va dedicar el seu capítol d’Oscura turba, una obra col·lectiva sobre els escriptors espanyols més estranys. Es titula Celestino Barallat en el cementerio, i és una barreja molt peruchiana d’erudició i fantasia. Perucho recorda fets certs de la vida de Barallat, però també n’inventa d’apòcrifs, amb un resultat fascinador. És històric que el nostre home va ser advocat, polític conservador, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, secretari de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, bibliotecari de l’Ateneo catalán, membre de l’Associació catalanista d’excursions científiques i de la Junta de cementiris. També ho és que va escriure un tractat de botànica funerària i un de dret funerari, als anys 1885 i 86, respectivament. No hi ha dubte que Perucho sap de què parla, i el resum que fa dels Principis de  botànica funerària demostra que se’l va llegir amb atenció i gaudi, fos en un exemplar de l’edició original de 1885 o bé –més probablement- en la reedició que Altafulla en va publicar al cap d’un segle. Ara bé, Perucho també deixa córrer la imaginació, i gairebé li endevinem el somriure amb què devia inventar a Barallat títols com ara Poemas fúnebres en la lontananza, La belleza mortuoria o Las plantas no comestibles de los cementerios!

Celestí Barallat era un home amb un ideal: que el cementiri s’assembli al més possible al bosc sagrat, que sigui un jardí funerari. Molt de verd, el color on la vista descansa, “emblema de la regeneració primaveral y per això simbolitza la immortalitat de l’ànima”, i de blanc, “perquè no s’associï amb idees purament tètriques i, encara menys, amb imatges repugnants i antipàtiques”. Bé, això és prou elemental. Però a partir d’aquí, Barallat examina cas per cas quins arbres, arbustos, plantes i flors convenen o no en un cementiri, sobre la base del simbolisme cristià, però també de la tradició clàssica, i de consideracions folklòriques, lingüístiques, higièniques, estètiques. El xiprer, per exemple, el troba ideal pel seu verd sobri i per com la seva figura s’endú la mirada de la regió de les tombes a l’espai dela llum. Encanvi reprova de manera categòrica els arbres fruiters “per respecte i higiene instintiva”… Ah, que menjar-se una magrana de cementiri podria ser un cas d’antropofàgia! D’aquí ve la broma de Perucho. Deixem-ho.

   Una altra de les il·lustracions de Lola Anglada

Quan has llegit aquest llibre, ja vas pel cementiri amb uns altres ulls. Recordes que a Barallat no li agraden les dàlies, tan ufanoses, ni els clavells, de signficat ardent. La mandràgora tampoc, perquè representa l’amor purament físic i delirant. Que es planti malva a la necròpoli, d’acord, pel seu poder medicinal; però no gaire!, que la gent ordinària podria abusar de l’expressió “fer malves”. La palmera és magnífica: ja els clàssics en deien “fènix”, i la palma apareix a les imatges de Santa Eulàlia i dels màrtirs cristians. Els cactus són desaconsellats, com les ortigues, perquè suggereixen un dolor llatzerant, quasi insuportable; i es tracta pel contrari de cultivar la resignació, l’esperança, la fe en la continuïtat de la vida. Si algú considera irrellevant la botànica funerària, deixem que el mateix Barallat l’obligui a rumiar: “Qui suportaria un recinte funerari sembrat d’ortigues, vorejat d’aranyoners i noguers i dominat al centre per garrofers, tarongers i pruneres? Caldria que ho meditessin els que penen que tota vegetació pot entrar indistintament a les necròpolis…”

“Principis de botànica funerària” és una antologia de coneixements botànics, simbòlics, literaris, etnogràfics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Ara l’Editorial Baseha recupera aquesta petita obra mestra, acompanyada d’un estudi introductori que revela com va ser la vida del seu autor, Celestí Barallat, no pas menys interessant, per cert, que la del seu personatge literari. L’edició en català inclou il·lustracions de Lola Anglada. Es tracta d’una lectura de gran interès per a tot lector curiós. De fet, segurament, per a qualsevol mortal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’Adolf Beltrán és un dels periodiostes més bons que tenim. Fa la feina en silenci, però la fa molt millor que altres que es veuen a tot arreu. Escolteu-lo a Catalunya Ràdio en qualsevol falca cultural o al seu programa SENTITS, cada dijous de 20 a 21h. Sap treure suc a la notícia d’una manera amena i intel.ligent. Es fa escoltar, vaja… Principis de botànica… el tinc a la tauleta de nit per llegir, però estic segura que hi xalaré, venint d’ell. RECOMANAT!!!!