Boliche Cinemes, creant un segell propi

Després d’haver estat uns anys tancat, Boliche Cinemes, de Barcelona, va reobrir les portes el maig de 2013. En plena crisi, amb un panorama no gaire engrescador, de davallada d’espectadors al cinema, de tancament de sales de tota la vida i amb cada cop menys espais per a un cinema que no sigui comercial, apareix de nou el Boliche amb una aposta ferma pel cinema d’autor, una clara voluntat de convertir aquest local emblemàtic en quelcom més que unes sales de cinema. L’impulsor d’aquesta nova etapa del Boliche és Alfons Mas, llicenciat en filosofia i anteriorment crític de cinema, editor de Filmxdia i de la revista de filosofia «Alea». Ha estat corresponsal i redactor de la revista «Magazine», col·labora al Centre d’Investigacions Film-Història, de la Universitat de Barcelona, i és autor de Todos los estrenos de 2012 i d’un llibre sobre Ozu. Ens trobem a l’entrada dels cinemes. Des del primer moment es mostra molt afable, simpàtic; té un riure contagiós, tot i que confessa que no l’entusiasma la idea de ser entrevistat. Esquivem tots els obstacles de les obres de la Diagonal per travessar l’avinguda en direcció a una cafeteria tranquil·la on puguem parlar de la manera com va néixer el projecte, com l’ha tirat endavant i quina valoració en fa un any i mig després de l’obertura.

«Hi havia una sèrie de gent que estava interessada en els Boliche; excompanys meus de premsa, de crítica de cinema, etc., anaven darrere d’aquest projecte», relata remuntant-se als inicis. Li van explicar la idea i ell s’hi va implicar. Però, al final, després d’un seguit de dificultats, «van desaparèixer tots i em vaig quedar sol», reconeix entre rialles. «La vida és una mica així…» El fet que hi havia hagut tradició en aquest camp a la família el va animar a continuar endavant ell sol. El seu avi havia tingut molts cinemes a Barcelona, a Reus, a Mollet. I, si bé ell encara no havia nascut quan passava això, i els seus pares no van continuar la tradició familiar, li va semblar una bona manera de tornar a les arrels. Un dels elements que va valorar i que va fer que se la jugués per aquest projecte va ser la manca de cinemes al centre de la ciutat. «Si mirem al voltant del Boliche, no hi ha cap cinema. El més proper és el Bosque, que és a un parell de quilòmetres. I, ben bé al centre, el que seria el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, on hi havia hagut força cinemes, ja no en queda cap. Això em va animar a pensar que era bo obrir-ne un.» El projecte és totalment independent. Mas ha obtingut el finançament a través d’un crèdit del banc. «És a dir, la castanya serà grandiosa i serà meva», s’exclama rient, tot i que realment espera que no sigui així, «ni que sigui per tot l’esforç invertit».

Cinema d’autor net i clar

Com ha de ser una sala de cinema al segle XXI? «Difícil pregunta», respon. «Evidentment, els moments de crisi o els d’evolució són moments de creativitat. Però no tot el que crees surt; no tot el que crees té força suficient per a atraure la gent. Per tant, no sé com ha de ser, però sí que sé que ha de ser diferent. Nosaltres, al Boliche, intentem fer coses diferents. Algunes ens van funcionant, i d’altres, no.» Quan Alfons Mas va pensar i crear el projecte, va definir tres línies fonamentals: «D’aquestes, una ha fallat i les altres dues sembla que funcionen. La primera línia és la meva passió pel cinema. I quan dic això vull dir cinema d’autor clar i net, cinema de pensament. Jo sóc filòsof. Per tant, evidentment, crec en un cinema que et digui coses, que faci que la gent surti de la sala discutint o pensant, un cinema en què el director et fa una proposta, t’explica una història perquè hi reflexionis. Aquesta és la línia que intenta buscar el Boliche i, com dic, sembla que funciona i que, en aquest any i mig, ha trobat un públic fidel.» Els índexs de públic van creixent. «És lògic que creixem si fa un any vam començar de zero. Però ens anem trobant amb gent que arriba al Boliche sense saber què ve a veure. Ve i escull una pel·lícula al moment, cosa que pensava que encara trigaríem tres o quatre anys perquè passés.» La gent ja coneix el cinema i es veu amb cor d’esquivar la gimcana de la Diagonal per anar al Boliche, explica. «Pensava que perdria molta gent amb totes aquestes obres, i no. La gent ve.» Fins i tot, en alguna pel·lícula, hi ha hagut cues fins al carrer de Tuset. Evidentment, «sempre hi ha setmanes que són molt fluixes, però després t’adones, per sort, que no és un error del Boliche o de la programació, sinó que aquella setmana ningú no ha anat al cine». Ha estat fluixa per a tots els cinemes.

Quelcom més que una sala de cinema…

La segona línia era convertir el Boliche en alguna cosa més que un cinema. «Un espai on la gent es pugui reunir i sàpiga que trobarà diversitat d’opcions, un raconet de cultura, xerrades, fòrums, cicles, festivals, presentacions d’estrenes cinematogràfiques, etc.», explica Mas. «Hem provat una quinzena de propostes diferents dintre d’aquest àmbit, però encara no estan establertes de forma permanent; algunes han funcionat, d’altres, no.» Cada dimarts organitzen els sopars de cinema, que dirigeix l’Antoni Kirchner i que ja han esdevingut una cita obligatòria per a molta gent que queda per a veure una pel·lícula d’estrena, fer el sopar i la xerrada de cinema. «Això sembla que funciona força bé i estem orgullosos també de fer-ho al Boliche», assegura Mas.

També es programa ballet i òpera, com ja fan també altres cinemes, i és una opció que té resposta. En aquest sentit, a més, «el Boliche està en una zona molt oportuna; hi viu molta gent que va al Liceu i a qui agrada molt l’òpera». D’altra banda, des del desembre passat, han començat a programar, en col·laboració amb Drac Màgic, sessions matinals de cinema infantil. «És un tipus de cinema totalment diferent del cinema animat d’acció que fa Disney o qualsevol empresa d’aquest tipus avui dia. Com sempre, apostem per aquesta segona línia cultural.» Als matins, també fan projeccions privades de premsa de les preestrenes, perquè els periodistes facin les crítiques de cinema. De tant en tant, hi van grups universitaris, o d’escoles, que volen fer una sessió de curts o passar alguna pel·lícula, etc. En definitiva, el que es vol és que totes les sales estiguin operatives. «Són quatre sales que han d’estar ocupades el màxim de temps possible. Seguint una línia, per descomptat. No tot és acceptat. Hem rebutjat alguns festivals.» Es tracta de fer un espai cultural i totes les iniciatives que s’adiguin amb aquest esperit són ben rebudes.

La versió original subtitulada en català punxa

A l’inici del projecte, es va apostar d’una manera clara per una tercera línia: pel·lícules en versió original amb subtítols en català. Es va pensar que era una bona idea oferir aquesta opció. «No era ni una qüestió política, ni una lluita de res, sinó simplement oferir una opció més, en un camp en què crèiem que hi hauria la gent suficient. Si hi ha ràdios, diaris, tot en català, per què no cinema subtitulat en català?», raona Mas. Però amb un any i mig s’ha vist que no era així. «Tristament, no és així», admet. No sap per què ha fallat. És difícil saber quina ha estat la causa determinant; si és la zona, que no hi ha prou públic o que no surt rendible. Durant els deu primers mesos van oferir els subtítols en català, però finalment es van adonar que el públic que volia aquesta opció tenia un sostre. «És cert que hi havia molta gent interessada i n’estem contentíssims. Però no era suficient. A banda d’això, hi ha altres factors: el Boliche és un cinema que és a la Diagonal; necessita un personal, una llum, una estructura, un lloguer, etc., i això s’ha de pagar. Les distribuïdores, exactament igual. Et paguen els subtítols d’una pel·lícula, sempre que els números surtin. No és que no s’hi interessin perquè sigui català, gallec o rus, sinó simplement perquè no surten els números.» Llavors van començar a fer proves programant pel·lícules amb els dos subtitulats, en català i en castellà, i de seguida es va veure que la diferència era brutal. Ara, la majoria de les pel·lícules són subtitulades en castellà, cosa que ha produït un augment considerable de públic. «Alguna cosa hi havia d’haver quan fa un any i mig no hi havia cap cinema que subtitulés en català», reflexiona Mas, que va entrar en aquest projecte i va apostar per aquesta opció amb la bandera de la il·lusió, però tanmateix admet que, «si no s’ha fet mai, és per algun motiu».

Triar les pel·lícules, un art

Alfons Mas va als festivals, selecciona les pel·lícules que li interessa portar al seu cinema i després lluita amb les distribuïdores per aconseguir-les. La negociació varia en cada cas, ja que les distribuïdores tenen una estratègia diferent per a cada pel·lícula. Estableixen si la volen estrenar a moltes sales, a poques, etc., i en virtut d’això decideixen. «Ara el Boliche ja comença a tenir una marca, un segell, i a les distribuïdores els és molt més fàcil de localitzar-lo i decidir si consideren que el seu producte és bo per a aquest cinema. Fins ara, la lluita ha estat molt més difícil, perquè ningú no el coneixia. Ara els distribuïdors et truquen. Sobretot els que distribueixen aquest tipus de cinema. A mi no em trucarà mai una multinacional, perquè saben que les seves pel·lícules no entraran. Una altra cosa és que, de mica en mica i amb la nova Diagonal, ho intentin. Però no és la línia que volem. Nosaltres funcionem absolutament al marge de les Majors. Pel·lícules de grans distribuïdores que poguéssim considerar films d’autor en són una de cada deu. Per tant, prefereixo treballar amb gent que es dedica només a aquest tipus de cinema, que és molt més difícil, però en el qual crec.»

Mas viu la feina d’exhibidor molt intensament. L’experiència d’aquest any i mig ha estat molt bona. És a dir, ha estat esgotadora. Ha estat dura, reconeix, perquè naturalment hi ha molta feina i fonamentalment ho ha tirat endavant ell tot sol, amb un petit equip que fa que el cinema funcioni a la tarda. A més, «som en una etapa de crisi en la qual s’ha de lluitar molt». No obstant això, troba la recompensa en moments com quan al cap de setmana «veus trenta vailets somrient, passejant pels passadissos del cinema, o bé quan Viggo Mortensen, per exemple, escull aquest cinema per a fer la presentació del film Jauja i, en acabat, et demana si et sap greu que torni un altre dia».

Amb una mirada filosòfica de la seva feina, per a Mas fer la cartellera cada divendres s’assembla a pintar un quadre. «Pintes un quadre i no saps si a la gent li agradarà, si vindrà o no. Llavors, quan fas aquella obra i aquella setmana has pogut escollir tu, són les pel·lícules que vols, és agradable veure que la gent respon. Com també és una mica trist quan no respon, és clar.» Però la cosa de la qual està més orgullós de totes és de l’equip humà que ha creat, de les persones que va escollir en el seu moment perquè formessin part del Boliche. «Som cinc persones i tots som molt atents amb el públic. Però no és que hi hagi la norma que hem d’anar tots amb el somriure Profident, sinó que surt de manera natural. Tots sabem què és el Boliche, i l’aposta que fem i per la qual lluitem.»