Barcelona Modern i Moreno Bernardi busquen Medea

El Barcelona Modern Ensemble, liderat per Demián Luna, és una iniciativa que forma part del Festival Barcelona Modern i que darrerament ha sabut crear molt bones aliances, com és el cas de la col·laboració amb el ballarí Moreno Bernardi. Junts han ofert un espectacle multidisciplinari entorn al personatge mitològic de Medea, divendres 20, dissabte 21 i diumenge 22 d’abril a la Sala Hiroshima de Barcelona. Xavier Pagès-Corella n’ha estat el director musical.

La línia estètica que proposa Demián Luna sempre és valenta i transgressora, d’aquelles que exploren els llenguatges de nova creació en el camp sonor i audiovisual sense complexes i amb total honestedat. La veritat es manifesta a l’escenari perquè les propostes sorgeixen de la passió i la voluntat de contribuir a difondre un patrimoni que per a alguns és minoritari. Són petites grans perles que parlen de l’ara des de l’ara. I és el que va fer a la Sala Hiroshima, tot i que amb un punt més conservador -potser per estar més en la línia artística del ballarí Moreno Bernardi. Res a veure amb el que podrem sentir pròximament a L’Auditori en el marc de Sampler Sèries, que promet ser l’avantguarda més radical. Diferents llenguatges per parlar del mateix: les preocupacions del da-sein al segle XXI.

Tanmateix, tot i ser una obra que parla d’avui, ens remet a un tema mitològic, amb Medea –obra homònima que es representa, fins al 12 de maig, al Teatre Lliure a partir de textos d’Eurípides i Sèneca, amb direcció de Lluís Pasqual, i la gran Emma Vilarasau com a reina fetillera que el destí converteix en desarrelada. Aquest clàssic tan convuls com el nostre present és el material per a Médée Kali, òpera de cambra del compositor francès Lionel Guinoux, que en aquest cas es presentava amb coreografia per a un ballarí sol, Moreno Bernardi. Tot un referent en el món de la dansa que ha creat el seu propi discurs coreogràfic a partir d’una tècnica que uneix la biomecànica, l’expresion primitive i la música. Està especialitzat en tècniques de la màscara amb el mestre Nikolaj Karpov del GITIS de Moscou i desenvolupa una idea i una pràctica de teatre on les tècniques actorals són l’únic vehicle d’expressió escènica.

La seva intervenció va tenir punts catàrtics –en sintonia amb el que pretenien els antics grecs amb la tragèdia, com a purificació del ciutadà de la polis. Va irrompre en l’escena per la dreta, que, a diferència del cantó esquerre, que identifiquem amb allò familiar i conegut, aquest costat és el de la sorpresa i la inquietud. De fet, és on va romandre la majoria del temps, i fent moviments laterals que resseguien els focus de llum, canons que ensenyaven i alhora amagaven la figura dansant. Va ser realment imponent quan es va situar al centre de l’escenari, amb una presència majestàtica, i va crear incertesa en el seu recorregut en diagonal. Els seus moviments desprenien una total autenticitat i mimetisme amb la resta de manifestacions artístiques que es desplegaven aleshores, evitant l’harmonia i la serenor, per desprendre incisivitat, amb gestos lineals i bruscos i treball en el propi cos que ens abocaven, alhora, a l’angoixa i a la identificació amb el personatge. Amb una indumentària molt original de Josep Abril, que permetia molt joc escènic, va saber utilitzar molt bé les cartes per sorprendre, especialment, amb unes joies de caire tribal -de Mireia Fusté– que, al final de la peça, es va posar al voltant del coll com a acte d’autoimmolació. Vam poder veure l’autorealització d’un esperit lliure.

Permeteu-me una petita digressió contextual: Medea és filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de l’oceànida Idia. I néta del sol, Heli, i de la maga Circe. Casada amb Jasó, cap dels Argonautes, viu amb ell a Corint, sota el regnat de Creont. Un bon dia, però, Creont decideix fer casar la seva filla amb l’heroi. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella, però, aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret, el temps just per preparar la seva venjança. Impregna de verí un vestit i joies i ho envia tot a la seva rival per mitjà dels seus fills. Quan ella s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont quan corre a auxiliar-la, i fins el palau sencer. Mentrestant, Medea assassina els seus propis fills al temple d’Hera i, tot seguit, s’escapa a Atenes enfilada a un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el sol.

En efecte, Medea és mare. I aquest és l’element central de la narració que se sentia estereofònicament. Unes nenes, que, deduíem, estaven en situació d’hostilitat, apel·laven la seva mare, mentre sentíem sons disruptius o, si més no, neguitejants, i d’altres més amables, que ens recordaven la natura, com el so d’un l’esquellot. L’electrònica, molt bàsica, amb materials molt primaris, es combinava amb un ensemble de cinc instruments acústics (saxo soprano i tenor –Nacho Gascón-, viola –Daniel Osorio-, violoncel –Mònica Marí– i piano –David Casanova-) i la veu de la soprano Montse Sero Casals, que cantava en francès, com el que sentíem gravat. Només hi posaria un però a l’organització: la manca de programa de mà, que despertava massa interrogants.

La música de Lionel Guinoux, que es movia en registres mitjos i greus, i es desenvolupava amb un tempo tranquil, còmode. Les harmonies, molt ben construïdes, formaven un cos sonor que no arribava a la categoria de “soroll”, sinó que era més aviat amable, com els moviments dels instrumentistes, que només en un moment determinat van optar per tècniques extenses o no ortodoxes, però sense ser gens radicals (bàsicament, percussió dels seus instruments). El piano sovint feia de pedal, i de vegades s’utilitzava el recurs de la repetició, que feia que la nostra oïda processés més fàcilment el que passava a l’escenari, així com els instruments s’anaven cedint el protagonisme, mai preponderant. Val a dir que en tot moment l’afinació va ser correcta.

És una música ben construïda, que evoca certa confortabilitat, però que en realitat és d’una complexitat extraordinària. Cada error comès es podia multiplicar, potser per la templança del seu caràcter, i la seva qualitat cristal·lina, sense brutícies, que deixen els músics nus, exposats. La direcció de Xavier Pagès-Corella va ser rigorosa, elegant i cohesionadora. El músic va mostrar un profund coneixement de la peça i, sens dubte, és un dels homes clau del panorama nacional en el terreny de la direcció de nova creació.

La veu femenina es va moure en la correcció, amb una afinació acurada i inflexions interessants, una veu clara i neta amb una dicció molt bona. Però li va faltar presència, caràcter, personalitat. La tècnica vocal de Montse Sero Casals era bona, però l’instrument no acompanyava. Als aguts els faltava vibrato i als mitjos i greus, un cert gruix i projecció. Tanmateix, s’harmonitzava molt bé amb l’entorn sonor i visual. Visual no només per la performance dels instrumentistes i la dansa, sinó perquè, en diverses ocasions, Medea es va fer present a l’escenari amb una projecció al terra (que en algun moment es va mimetitzar amb el cos del ballarí). Un retrat monocrom que mostrava una dona forta, moderna, amb uns ulls penetrants i un rostre fi, allargat, amb boca i orelles petites. Era la mare, la mare de les nenes que parlaven en off i de la qual parlava la melodia. Una mare trista, que mostrava dos vessants: el perfil esquerre i el dret. Dues maneres d’entendre la fàbula: és Medea culpable? Mereix sobreviure amb les ales del rei Heli? Al cap i a la fi, és una criminal, però, qui mereix jutjar-la si tots som còmplices dels horrors del nostre temps. Un temps que a casa nostra és groc, perquè, al final, tots volem el mateix: que els nostres presos i preses polítics i polítiques i els exiliats puguin pujar al cavall alat i assolir allò que sembla tan obvi, que és la llibertat.