Una Medea com mai

12.04.2018

Fa uns anys, amb relació a un Hamlet transgressor protagonitzat per Julio Manrique, vaig afirmar que tant li feia que eructés just abans, tard o d’hora hauria de dir “ser o no ser” i el text s’ho menjaria tot. Són les lleis de l’antimatèria dels clàssics. M’equivocava.

Emma Vilarasau protagonitza ‘Medea’ al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Just abans d’ahir i després d’haver vist la Medea de Pasolini, de Lars von Trier, diferents versions teatrals i òperes, hauria desafiat amb un riure sardònic qui m’hagués assegurat que la història me la podrien explicar d’una altra manera. M’equivocava de nou.

Vergonya la meva perquè una cosa és la història i una altra com ens l’expliquen. La història ja la sabem: la filla del rei de la Còlquia, es casa amb Jasó, el gran Argonauta, que arriba al seu país a la recerca del Velló d’or. Víctima d’Eros, Medea ajuda l’home que estima i traeix la seva família i la seva pàtria. Exiliats a Corint viuen feliços fins que Jasó accepta casar-se amb Creüsa, filla de Creont, i Medea franqueja airada el tabú de l’infanticidi.

Però el primer encert d’aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca a càrrec d’Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d’una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar. Per exemple, jo ja no tinc funcionalitat auditiva per Aristòtil quan em diu que les formes de relació entre l’home i la dona estan basades en la superioritat de l’home, com un pare i un fill. I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai.

Lluís Pasqual dirigeix Emma Vilarasau a ‘Medea’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

La Medea d’ara és bruixa, estrangera, sotmesa als prejudicis, que crida “tens por a una dona que pensa”, una dona que connecta amb totes les bruixes, les dones sàvies, les remeieres del bosc, de terres enllà, àrides i salvatges. La dona a qui no se li dona espai, perquè és la radicalment altra. Una obra amb tints feministes i que reivindica l’estrangeria.

Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l’os i en carn viva. I l’obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t’hi porta.

I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva puta vida.

En tota l’obra es respira un aire de romancero gitano, abillada amb xandall negre, com un cantaor de cante jondo, en un ambient de poètica lorquiana. Amb  elements tan essencials i indubtables, d’un encert inqüestionable. És una obra d’una bellesa lorquiana que fereix en el més profund d’una mateixa, et deixa el cos igual que després de llegir la seva poesia. Quin greu que Lorca no l’hagi poguda veure.

Roger Coma i Emma Vilarasau en una escena de ‘Medea’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Les projeccions, l’escenografia, d’il·luminació, l’aigua… i el talent de fer d’un encert el que és impossible. Perquè no tot es pot retallar a Medea, i com punyetes portar a escena el que dicta la mitologia? Com salvar-la amb un carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Hèlios? Com viure sense immutar-nos aquesta habitud antiga que per a nosaltres és pura transgressió en nom de la intervenció divina? Doncs Lluís Pasqual ho fa. I només en cito un exemple perquè l’obra està plena d’encerts d’aquesta mena, de fer possible l’impossible.

Aquesta obra de teatre l’hauria pogut fer un jove director genial de trenta-i-pocs de nom Federico i ser interpretada amb els elements d’avui per una actriu de nom Margarida. La Xirgu, entesa com l’ideal interpretatiu encarnat. És moderna, tel·lúrica, plena de carn… la carn davant de mi i en mi, i jo que havia llegit tots els llibres, que diria Marçal, una altra lorquiana.

La mirada única i estràbica, amb el pòsit dels anys i a la vegada innovadora i límpida. Aquella barreja de foc i gel, de l’experiència i puresa, reservada per a tan pocs. Una obra perfecta que encaixa amb un engranatge d’altíssima precisió, i l’únic que li haurem de retreure és que totes les futures Medees hauran de passar, inexorablement, pel llistó d’aquesta. És un nou cànon.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Montse Barderi, si Déu vol, la “teva puta vida” (com tu dius) serà prou llarga per gaudir d’una versió millor. Aquesta té força encerts però manca de profunditat i subtilesa.

  2. Potser perquè m’agrada també tant Lorca he entès molt bé el que ens dius d’aquesta Medea. Dijous hi vaig acompanyar els meus alumnes de 17 anys i van sortir-ne impactats i meravellats per la màgia del teatre!

  3. Abans de dir res Montse Bardiri et diré que Medea sempre ha estat bruixa i estrangera, dues vegades estrangera diria jo, però no entraré, bruixa ho és perquè en el mite, el mite clàssic, és sacerdotisa, i en l’0bra d’Eurípides la Dida ja sap de sempre del seu poder apresos de la seva mare, al mite de la seva tieta. Dit això, que en alguna dada puc dir malament, cal dir que la representació de la protagonista al Lliure no deixa de ser un pur cridar, com una berra, per amagar una fredor gèbrica! Ho sento esperava més de director, arrengista i actriu… Sobre la comparació amb el talent de Lorca, el Federico de trenta i pocs, no vull ni entrar a fons, Federico al 30 ja tenia molt clar que es feia, als 38 abans de morir crec que més, si hagués arribat a l’edat del director d’aquesta obra jo crec que faria brodat la cosa, i estic com tu hi ha coses que no volem sentir, però potser cal sentir-les per saber que som i d’on venim, aqui hi ha una par de la gràcia del clàssic, a banda, com no, de la seva universalitat.