Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Una Medea com mai

L'únic que li haurem de retreure és que totes les futures Medees hauran de passar, inexorablement, pel llistó d'aquesta. És un nou cànon.

Fa uns anys, amb relació a un Hamlet transgressor protagonitzat per Julio Manrique, vaig afirmar que tant li feia que eructés just abans, tard o d’hora hauria de dir “ser o no ser” i el text s’ho menjaria tot. Són les lleis de l’antimatèria dels clàssics. M’equivocava.

Just abans d’ahir i després d’haver vist la Medea de Pasolini, de Lars von Trier, diferents versions teatrals i òperes, hauria desafiat amb un riure sardònic qui m’hagués assegurat que la història me la podrien explicar d’una altra manera. M’equivocava de nou.

Vergonya la meva perquè una cosa és la història i una altra com ens l’expliquen. La història ja la sabem: la filla del rei de la Còlquia, es casa amb Jasó, el gran Argonauta, que arriba al seu país a la recerca del Velló d’or. Víctima d’Eros, Medea ajuda l’home que estima i traeix la seva família i la seva pàtria. Exiliats a Corint viuen feliços fins que Jasó accepta casar-se amb Creüsa, filla de Creont, i Medea franqueja airada el tabú de l’infanticidi.

Però el primer encert d’aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca a càrrec d’Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d’una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar. Per exemple, jo ja no tinc funcionalitat auditiva per Aristòtil quan em diu que les formes de relació entre l’home i la dona estan basades en la superioritat de l’home, com un pare i un fill. I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai.

La Medea d’ara és bruixa, estrangera, sotmesa als prejudicis, que crida “tens por a una dona que pensa”, una dona que connecta amb totes les bruixes, les dones sàvies, les remeieres del bosc, de terres enllà, àrides i salvatges. La dona a qui no se li dona espai, perquè és la radicalment altra. Una obra amb tints feministes i que reivindica l’estrangeria.

Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l’os i en carn viva. I l’obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t’hi porta.

I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva puta vida.

En tota l’obra es respira un aire de romancero gitano, abillada amb xandall negre, com un cantaor de cante jondo, en un ambient de poètica lorquiana. Amb  elements tan essencials i indubtables, d’un encert inqüestionable. És una obra d’una bellesa lorquiana que fereix en el més profund d’una mateixa, et deixa el cos igual que després de llegir la seva poesia. Quin greu que Lorca no l’hagi poguda veure.

Les projeccions, l’escenografia, d’il·luminació, l’aigua… i el talent de fer d’un encert el que és impossible. Perquè no tot es pot retallar a Medea, i com punyetes portar a escena el que dicta la mitologia? Com salvar-la amb un carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Hèlios? Com viure sense immutar-nos aquesta habitud antiga que per a nosaltres és pura transgressió en nom de la intervenció divina? Doncs Lluís Pasqual ho fa. I només en cito un exemple perquè l’obra està plena d’encerts d’aquesta mena, de fer possible l’impossible.

Aquesta obra de teatre l’hauria pogut fer un jove director genial de trenta-i-pocs de nom Federico i ser interpretada amb els elements d’avui per una actriu de nom Margarida. La Xirgu, entesa com l’ideal interpretatiu encarnat. És moderna, tel·lúrica, plena de carn… la carn davant de mi i en mi, i jo que havia llegit tots els llibres, que diria Marçal, una altra lorquiana.

La mirada única i estràbica, amb el pòsit dels anys i a la vegada innovadora i límpida. Aquella barreja de foc i gel, de l’experiència i puresa, reservada per a tan pocs. Una obra perfecta que encaixa amb un engranatge d’altíssima precisió, i l’únic que li haurem de retreure és que totes les futures Medees hauran de passar, inexorablement, pel llistó d’aquesta. És un nou cànon.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació