Amin Maalouf: “Les identitats es construeixen per acumulació i no per exclusió”

Amin Maalouf ha presentat al CCCB la seva última novel·la. L'autor libanès sosté que hi ha identitats que maten i afirma que la cultura no és simplement un luxe que ens podem permetre en temps pròspers.

Mai havia vist la sala de conferències del CCCB tan plena. El culpable de tanta expectació era Amin Maalouf i la presentació—després d’una dècada sense publicar-ne cap—de la seva darrera novel·la. L’escriptora lleidatana Imma Monsó va presentar quatre dades biogràfiques sobre l’escriptor libanès, abans de cedir-li la paraula perquè ens recités els dos primers capítols de Los desorientados (Alianza Editorial)

Un tastet suficient per confirmar que Maalouf manté la seva prosa àgil i reflexiva. Moltes persones interpretaran Los desorientados com una novel·la autobiogràfica. El retorn d’un home a la seva terra natal després de vint-i-cinc anys d’absència. Com el protagonista retroba la seva pàtria, i com l’observen els seus compatriotes. Maalouf, conscient que el resultat de la novel·la és molt més important que el seu procés, relativitza aquesta qüestió. “Aquesta terra natal podria ser qualsevol, també el Líban”.

Potser és millor, per ordenar i aclarir el temes tractats en aquesta entrevista/conversa, resumir les tres grans problemàtiques que foren tractades per separat.

Identitats i pertinences.

L’autor de Les identitats que maten (1998) tornà a subratllar la diferència entre les identitats i les pertinences.  Totes les persones tenim una identitat singular, entesa com una personalitat pròpia, constituïda per diferents pertinences col·lectives. Perdoneu-me si em poso d’exemple: només puc ser en Guillem Carreras en la mesura que sóc català, colomí, segarrenc, laic, d’esquerres, etc. En la mesura que assumim totes les identitats que ens conformen, podrem comprendre’ns millor a nosaltres mateixos, i també els altres.

Contràriament, l’intent de formar identitats monolítiques fomenta el frontisme, i en darrera instància, el conflicte. En aquest sentit, Maalouf considera que encara no hem superat aquesta etapa. Seguim obligant les persones a definir-se en un únic patró. “Al Líban, volen que em defineixi exclusivament únicament com a libanès. A França, volen sentir que la meva veritable pàtria és la francesa”. Guanyà els aplaudiments del públic quan refermà la seva opinió: “Les identitats es construeixen per acumulació i no per exclusió”.

La convivència

Maalouf es mostrà refractari a les propostes abstractes que apel·len el diàleg entre les diferents cultures. Considera que apel·lar al “diàleg de civilitzacions” és una entelèquia. Són les persones, i no pas les cultures, aquelles qui poden dialogar. I en lloc d’arribar a un acord, han de limitar-se a comprendre’s i així respectar-se.

No ens hem de preguntar si els ciutadans de diferents cultures poden viure plegats, sinó com aconseguir-ho. Ni aquells que pensen que la convivència és impossible, ni aquells que confien que el temps i la coneixença ja la garanteixen, tenen raó. La convivència és possible si així ho garantim. A diferència del que pensen la majoria de pensadors, jo crec que els interessos apropen a la gent, mentre la seva cultura els allunya”, afirma Maalouf. Aquestes paraules, pronunciades en el barri del Raval, adquirien un valor afegit.

En conseqüència, convé crear un projecte compartit. Respecte a la polèmica desfermada arran de les dues vinyetes publicades per la revista Charlie Hebdo, on apareixia Mahoma despullat, assegura que fora necessari la creació d’un Ministeri de Convivència que atenués aquestes problemàtiques. Preguntada per Imma Monsó sobre què faria al respecte si ell fos el ministre, Maalouf fou molt explícit. “Si fos el director de la revista, no les hauria publicat; si fos el ministre d’Interior, no les hauria prohibit”.

Si bé la gent no reacciona de forma violenta i espontània enfront aquestes vinyetes, creu que poden ser usades pels grups extremistes. Sobredimensionant les injúries que rep la religió musulmana des d’Occident, aconsegueixen crear un caldo de cultiu que els beneficia. Per altra banda, Maalouf considera que “la llibertat d’expressió s’ha de basar en la responsabilitat de les persones i no en la regressió dels seus drets”. Si comencem a limitar els col·lectius que poden ser criticats, iniciarem un camí perillós d’autocensura.

La literatura i la cultura

Entrevistat al diari ARA sobre Els desorientats, Maalouf és mostra contundent: “El món sencer està desorientat. Hem entrat sense brúixola en un nou segle del qual tenim el manual d’instruccions tècnic però no el manual d’instruccions moral”. On trobar una plataforma sòlida i estable en aquest món caòtic, veloç i volàtil? En la conferència realitzada al CCCB, l’escriptor libanès va mostrar la mateixa contundència: “La cultura indica el camí que ha de seguir una societat. No és un luxe que ens podem permetre en temps pròspers”.

La literatura està legitimada en el seu intent de construir valors positius per la societat que intenta descriure? O bé te raó André Gide quan afirma que “no es pot fer bona literatura amb bones intencions ni amb bons sentiments”.  Maalouf lamenta que la segona proposta hagi guanyat hegemonia en el camp literari. Al seu entendre, la literatura no es pot limitar a narrar les perversions, excentricitats, grolleries i decadències dels seus protagonistes i les societats que intenta descriure.  En certa mesura, aquest posicionament tornaria a subordinar l’ètica—si bé una pejorativa—a l’estètica literària. Així mateix, es mostra plenament convençut que “en la literatura hi ha de cabre tota la vida, i una mica més”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació