Una casa, un interior, una ceba

18.01.2018

De debò pensaran els arquitectes en els cossos que ocuparan els interiors dels edificis que projecten? Seran capaços de compensar les aspiracions estètiques amb els precs corporals dels inquilins? O directament: podran donar prioritat a la comoditat abans de rendir-se a la sempre autoritària aparença, principi del seu art? Doncs bé, Adolf Loos és el nostre home. Loos (1870 – 1933) és l’arquitecte del benestar, dels cossos i del tacte. Sembla, fins i tot, que pensa més en les persones que ocuparan l’espai que en una coherència arquitectònica. Però Loos no és dels qui renuncia amb facilitat. No claudica a una filosofia estètica —un reglament—; senzillament, en crea una, la seva. Personalíssima, per cert.

Rufer House de Viena. |

Un altre arquitecte, el balear Josep Quetglas (Palma, 1946), teòric de Le Corbusier, és qui ens ajudà a entendre el pensament loosià en la conferència que d’obertura el cicle sobre Adolf Loos al Museu del Disseny. Quetglas no només ha estudiat en profunditat  a l’artífex de la meravella de Notre Dame du Haut, també s’ha empassat moltes hores i obres de Loos. N’ha escrit i l’ha explicat. Magistralment, a més. Com el bon Jesús, que diu ell. Mostrant, assenyalant. “Parlar de manera que les paraules que digui no s’allunyin de les imatges que veurem”. La veracitat de la paraula oral.

Diu Quetglas que els estudiants no saben qui és Loos. No serà per la seva capacitat de divulgar, que és exemplar i enganxa. Exerceix una tossuda claredat expressiva. A la xerrada que va donar aquest dimarts, estava previst que parlés sobre urnes i orinals. Va canviar la ruta, però: “Faria servir massa paraules. Seria pretensiosament filosòfic”, s’excusava. I ningú —crec— va lamentar la decisió. Una sala ben plena escoltava gairebé abduïda com el mallorquí detallava el nou camí. “És una sorpresa molt agradable veure que el nom de Loos reuneix tanta gent”, va dir Pilar Vélez, directora del museu. Però potser qui congregà amb més èxit fou el mateix Quetglas.

Quetglas, que acaba de publicar el compendi d’articles Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura (Arcàdia/Ajuntament de Barcelona), avançava, primer, que una manera de descobrir a Loos és llegint a Thomas Bernhard, novel·lista i dramaturg “irascible, sempre previsiblement enfadat”. “Les persones que atreuen les seves invectives ens resulten simpàtiques”, admet l’arquitecte. D’aquí que es preguntés qui és aquest Loos “capaç d’irritar a Bernhard”. “Sempre m’han repugnat les coses que són modernes”, escrivia l’escriptor. Amb tals consideracions, l’entesa amb Loos era impossible.

Superada la introducció, Quetglas va anunciar el rumb de la conferència, que com dèiem no seria sobre urnes i orinals. Va presentar els orinals breument com objectes sense art, segons pensava Loos: “L’art no serveix per a res. De fet, serveix només per ser ell mateix. Una cosa útil no ens pot representar, no podem trobar-li valors artístics”. La qüestió fou la següent: “I una casa, què és, per a nosaltres?”. Loos—sapiguem-ho abans de continuar— és un vell cònsol del racionalisme arquitectònic.

Dormitori de Lina Loos, de 1903. |

Per a Loos, començar la casa per la teulada no té res d’insòlit si tenim en compte que teulada i manta comparteixen vocable en alemany (decke). I si Loos és pioner en alguna cosa, és precisament en la superposició de flassades, és a dir, capes. “La casa és una ceba”, teoritzava. Quetglas començà abordant el principi de revestiment de l’austríac: “S’ha d’excloure en qualsevol cas que el material revestit es confongui amb el revestiment”. És a dir que una paret es pot revestir de qualsevol manera excepte d’aquella en què prengui l’aparença d’una altra paret (per més sòlida i noble que la faci). Evitar la confusió, l’engany és tan senzill —per a Loos— com no recobrir-ho tot. Un exemple és la Rufer House, que podeu veure en la primera fotografia del text. El pilar no està del tot recoberta, per tant no sembla una columna sòlida de fusta (precisament per evidenciar que no ho és). Loos no acceptaria allò de pars pro toto. El mateix fa amb les cortines, que mai tapen completament la paret. Deixa un bocí de mur a la intempèrie.

D’aquest principi en neix un dubte: per què el revestiment no tapa completament el pilar? Per què la cortina no arriba més enllà? La resposta és que no s’ha de fingir. És la causa de la transparència. “Les cortines i les fustes tenen unes dimensions, la paret en té una altra”, amplia Quetglas.“Les diferències han de ser marcades”. En el cas de pilar i cortines estem parlant de zones interiors però és que Loos també ho fa a l’exterior (mirin-se la Looshaus de la Michaelerplatz de Viena: Loos només revesteix la part que està en contacte amb els cossos de la gent que camina). Per a Loos, la casa no té exterior. No en pot tenir. Pensa la casa des de dins. La dialèctica entre espai privat i públic no té cabuda en la ment de Loos. Per això, en moltes ocasions, la façana loosiana no està articulada. “No té genoll, no té colze”. És una façana neuròtica que es nega a si mateixa, dividida d’una manera gens amistosa. “La casa és un interior. No hi ha res fora. Però aquest fora té una forma. Aquesta forma és l’abstracció”.

Quetglas allargassava una mica més la qüestió del revestiment. “Loos concep el folre sobre la persona. Folre d’estores i tapissos, de mantes. No es pot confondre de cap manera a Loos amb un constructor. No hi ha construcció. Hi ha un ambient, una sensació. Primer és la sensació, després que les coses es mantinguin”. Segons Loos,  “l’arquitecte és aquell que sap folrar una persona dins un ambient que li és adequat”. El revestiment està concebut i col·locat pensant en l’interior de la cambra. Els espais són com cebes. I, nosaltres, hem de sentir les capes.

Finalment, rematava preguntant-se quins materials revesteixen el dedans de la casa. Cuir? Pell o fusta? Res d’això. Ens envolta la memòria, signes de la memòria. Les capes són referències de tota una vida, les empremtes que han deixat els altres. “La casa per a Loos és la dipositària de tota la memòria dels altres”, afinava Quetglas.

L’espai, doncs, com un embolcall sensorial. Per a Loos, l’arquitectura, com la roba, es comprèn, se sent des de dins. “Són els peus que saben quines sabates portem, no els nostres ulls”. La casa abraça; revestim cossos. Es tracta d’arquitectura del contacte i la sensibilitat. Considera que cal abandonar la mirada, substituir-la per altres sentits més perceptius. Com ara el tacte. Per notar visualment el brindis al confort només cal observar una fotografia —la segona en aquesta peça— del dormitori de Lina Loos, la primera esposa. L’estança és tot repòs i flonjor, un estat de somni lynchià. Com dèiem, pensada de manera inhabitual: la cortina passa per sobre de la paret que queda entre les dues finestres.

I justament, aprofitant que parlem d’una fotografia, fem entrar en el terreny d’anàlisi un altre pesant principi loosià: l’arquitectura no es pot fotografiar, no és perceptible per la vista; es tasta per altres sentits. De fet, si la vista ha d’intervenir, ho fa en una acció hàptica (que palpa). No és casual, doncs, que en la majoria d’imatges que tenim de Loos sempre apareguin les seves mans. Ens mostra amb subtilesa la predilecció que té pel tacte.

Quetglas, finalment, es preguntava —enllaçant amb el debat sobre si té sentit o no retratar interiors o edificis— si es pot fer una exposició sobre arquitectura. I més exactament: es pot fer sobre l’obra d’Aldof Loos? Una consideració dita al principi de la conferència resumeix la qüestió: “Tot el que veiem al nostre voltant és antiloosià. El món assenyala la derrota d’Adolf Loos. Que surtin de la sala tots els que estiguin tatuats”. La mirada, acomodatícia i mandrosa, ha guanyat la batalla al tacte.

El cicle ‘Adolf Loos. Espais privats’ continua amb conferències de Juan José Lahuerta (30 de gener) i Andrés Alfaro Hofmann (13 de febrer).