A la falda de Víctor Català

Jordi Pujol i Cofan, corrector de Josep Pla, es va fer portar davant de Caterina Albert. Era una tradició del moment que tot jove amb ambicions literàries tard o d’hora anés a parlar amb l’autora escalenca, estesa en el seu llit. La conversa entre l’escriptora i l’aspirant sempre era la mateixa: Vostè, jove, a què es dedica? M’agradaria escriure. “Vagi bé”, els responia Víctor Català. Fins que un dia, un es va enfadar i la va titllar de vella. “Vella, no, jo sóc canònica”, hauria respost Caterina Albert. Ho explica l’escriptor Adrià Pujol, fill del corrector, en la presentació del primer volum de Tots els contes de Víctor Català al Museu de la Mediterrània de Torroella, juntament amb l’editora Maria Bohigas.

Enric Casasses n’ha redactat l’epíleg que tenim el goig de publicar per als lectors de Núvol.

Caterina Albert torna a l’Empordà amb les narracions Jubileu i Vida mòlta, dos contes d’una de les etapes més desconegudes de l’autora. Els contes que ara es fan públics són els que ella va escriure quan tenia 80 anys i que demostren un domini absolut del llenguatge. Estan escrits en plena misèria i retraten la postguerra a Catalunya des d’un punt de vista compromès amb l’època que li havia tocat viure.

En els inicis del franquisme, Víctor Català aconsegueix publicar un conte en el moment en què s’esquerda la prohibició de publicar en català. Així va ser com en l’any 1946 Caterina Albert publicaria Mosaic, un llibre de memòries que va subtitular “Impressions literàries de la vida domèstica”.

Maria Bohigas destaca que aquesta publicació simplement era “una mena de declaració d’inofensivitat, amb subtítols mansos per aconseguir que ningú trobés cap pega després de gairebé deu anys de prohibició”. En realitat, eren una forta crítica a la societat del moment.

Víctor Català va redactar aquests contes quan rondava els 80 anys, i per això Bohigas s’ha permès de comparar-la amb Alice Munro, la canadenca que només ha publicat contes i que amb 86 segueix la seva activitat literària.

Una Víctor Català per la qual ja s’han interessat desenes d’escoles, segons ha explicat la regidora Anna Maria Mercader. El Museu de la Mediterrània acabarà el curs havent explicat a 300 estudiants sobre el terreny la vida de l’escriptora a través de la Ruta Víctor Català, tot rodejant el massís del Montgrí.

Després de les introduccions protocol·làries, el que semblava una mera presentació literària s’ha convertit en una partida de ping-pong entre Maria Bohigas i Adrià Pujol per analitzar la Víctor Català, un tiki-taka que només ha estat per la lectura de fragments per part del grup de dones Xibeques del Cau.

L’escriptor bacanard Adrià Pujol ha farcit l’acte d’anècdotes personals tot venerant el vocabulari espectacular i la capacitat tenaç de l’autora. “Vivaratxo“, “avorrert” (per “avorrit”) o “prestimans” són només alguns exemples de paraules que converteixen els contes de Víctor Català en testimonis únic per preservar uns mots que avui en dia pocs utilitzen. Fins i tot, Caterina Albert arriba a dir: “la casa dels masovers està adherida a la demora principal com una òstia als seus tentacles a la roca”.

De fet, algunes paraules apareixen exemplificades al Diccionari Alcover-Moll amb les citacions de Víctor Català. Maria Bohigas assegura tenir el legítim dubte si són paraules que realment s’utilitzaven a l’Escala o que s’inventava la mateixa Català.

Enric Casasses n’ha redactat l’epíleg que tenim el goig de publicar per als lectors de Núvol.