Xarim Aresté: «La bellesa és la celebració del canvi; el dolor, un dol»

«És el cop que he fet un disc amb més consciència del que és fer un disc; de per què serveix, de per què ho faig. Amb la consciència que això és un exercici de moure energies a l’aire, perquè això és el que és cantar i fer música». Xarim Aresté parla amb la naturalitat de deixar-se endur per les pròpies paraules, amb la tranquil·litat de saber que el portaran a un port segur, sigui quin sigui el viatge. De les preguntes que li faig, em torna respostes que no m’esperava i això –sumat als entrebancs que tot sovint generen les videotrucades– primer em provoca una incomoditat desconcertant, però després l’accepto i m’hi sumo. Una mica com els seus músics, penso, que han d’improvisar amb el material que reben al moment, amb la pressió de saber que allò que toquin anirà al disc, que es titula «Un idioma nou» (RGB Suports).

En parlem de manera holística, barrejant astronomia i música, que van estretament lligades amb les matemàtiques, m’explica; amb l’ordre. «Originalment, la música era una ciència molt profunda i molt complexa. Només podies estudiar música si ja sabies astronomia. Comprendre la naturalesa de la música implicava comprendre la naturalesa de l’univers. I aquesta és la clau». Aresté parla de la importància del calendari –són dotze mesos, i són dotze cançons– que va lligat amb les festivitats, amb els planetes, amb les religions, amb les nostres tradicions. «Pels antics, cada planeta representava un arquetip psicològic, per exemple. I he intentat agafar aquests arquetips per fer l’ordre del disc». Però això és una cosa que no pensava explicar, que havia de quedar latent per sota de la capa més evident, més gamberra.

El disc està gravat en directe. Per què?

Per molts motius. Perquè una cosa que està viva ja no has de fer que revisqui. És imperfecte, però és real. No ens hem inventat res, és el que va passar. D’altra banda, quan ens sentim pressionats hi ha talents que floreixen, hi ha facultats del cervell que es desperten. Això també li passa a la naturalesa: que quan li falta alguna cosa, la crea. Als músics, els mantinc sempre amb aquesta tortura de no saber què faran. No saben les cançons, no saben res. Jo faig una feina prèvia i quan arribo allà, els hi ensenyo ràpidament i ens posem a gravar. Això fa que tinguin unes antenes molt afilades, fa que hi hagi una tensió incomodíssima, que ens ho passem malament. Però alhora, ajuda que hi acabi havent una catarsi. Sempre és millor l’aleatorietat que allò que t’haguessis pogut imaginar.

Per mi, crear és una qüestió fisiològica, una necessitat física.

El disc és una barreja d’instruments acústics i elèctrics. Passa pel folk i el soul, toca una mica de swing, de jota, de blues, de country i hi trobem sonoritats orientals… Això és un recerca per veure en quin estil t’hi sents més còmode? O volies, de manera premeditada, que el disc fos així de polièdric?

Hi ha totes dues coses. Per mi, crear és una qüestió fisiològica, una necessitat física. I el que sol passar, és que després d’alguna cosa salada volem alguna cosa dolça. Per això, si primer faig una cançó humorística, per passar-m’ho jo bé, després vull fer tot el contrari. Però no crec que sigui una decisió, és més aviat una predisposició. I com que això ho faig constantment, vaig carregant sacs de cançons, que podrien ser un disc de blues, un de balades: em podria inventar moltes combinacions possibles amb totes les cultures que he anat tractant. I vaig decidir fer un disc que s’estructurés de la mateixa manera que ho fa la natura. Que hi hagi totes les formes, tots els colors, tots els elements, com una manera de simbolitzar-la. Perquè tots els ordres es basen la diferència.

Abans parlaves del fet de fer broma. L’avançament del disc, «Mai més», té aquesta essència. A què li dius «mai més», quines són aquelles coses que ja no vols a la teva vida, a les quals dius «no»?

Cada cop m’és més difícil dir que sí, perquè cada cop veig més angles, veig més dialèctiques possibles, i veig una absurditat amb el fet d’haver de decidir si ho vull o no ho vull. De sobte, veig molts exercicis de retòrica i de lògica que, en realitat, són absurds. D’altres vegades no, d’altres vegades vaig cegament i dic sí o no. Si hi ha un «mai més» és la vida mateixa. Per això dic que és tan absurd. De sobte, ens oblidem que mai més podrem ser en aquest moment; mai més res. I ens oblidem que estem aquí per una estona. I, a vegades, el que ens fa oblidar això són totes aquestes opinions que hem de tenir. Les opinions són el que ens fa oblidar la presència. Si tinc un «mai més», és mai més a perdre una presència. Perquè la música m’ensenya això, a ser present. A vegades ens identifiquem amb els nostres pensaments, amb les nostres opinions, quan realment són coses molt ràpides. En canvi, el que és absolut és el nostre ser que està passant. Perquè això sí que està passant, i de vegades no en som conscients.

Si tinc un «mai més», és mai més a perdre una presència. Perquè la música m’ensenya això, a ser present.

Són reflexions molt greus, molt profundes, però en canvi fas servir un to irònic, que també trobem més endavant. Hem vingut a la vida a ser irònics, a viure amb humor?

Mira, sembla ser que l’única forma d’apropar-se a un tipus de veritat en aquesta vida és mitjançant l’analogia. Perquè el llenguatge mateix és una analogia. El llenguatge ens posa en contacte amb la cosa, però no és la cosa. Per això la poesia és la gran ciència, perquè la poesia pot dir la veritat justament perquè no l’està reclamant, sinó perquè l’està utilitzant sempre en analogies. I segurament, l’humor… és que «humor» té molt a veure, d’una banda, amb amor, i de l’altra –en l’antiguitat–, amb els líquids del cos. Això no és gens banal: el comandant de l’humor és el comandant del corrent sanguini. Podem viure de moltes maneres, però sovint, el poder del nostre humor, el cedim. El cedim a una factura, a la fam del món, a moltíssimes coses, però nosaltres som els governants del nostre humor, i crec que la forma més alta de comunicació és el somriure.

Altres temes sarcàstics són «La cosa més simple» o «Des d’aquí veig ca teu», que acaba amb el personatge principal crucificat. L’església i la religió també hi son per enriue-se’n?

Bé, de què no podem riure és un tema que cada segle es discuteix. No és una història que hagi arribat a cap conclusió, encara està en debat. Però per a mi, el tema de les religions, és un tema que sempre m’ha apassionat, perquè al final, religió significa lligam, i aquest lligam no l’has d’explicar a ningú. Tothom sap a quin lligam es refereix, no és cap metafísica, tothom el pot sentir. I durant molt temps l’educació sobre aquest lligam la duien gent sàvia, gent que havia estudiat aquest lligam seriosament i que en sabia coses. El problema és que aquest coneixement, molts cops, s’ha fet servir pel contrari: hi ha hagut una mena de monopoli del lligam.

La forma més alta de comunicació és el somriure.

Avui, aquesta feina d’educar en el lligam, l’han fet els estats i n’han dit d’una altra manera, potser «moral». De sobte, aquest lligam s’ha diluït i ja ningú el capitaneja. El que mou el món és el que està menys treballat a les escoles. Això és la relació amb el propi cos, que és l’educació física; amb el que va més enllà de nosaltres, que és el lligam; i el que fem amb la relació entre el nostre cos i el lligam, que és l’art, això és la capacitat creativa. És la de poder manifestar en un món terrenal, que és on està el nostre cos, la informació que tenim al món intangible. L’art és la síntesi entre el món abstracte i el nostre món físic.

Fem una mica de regressió i anem al primer tema del disc, que és «La barca». Dius que ja no queda cap paret al teu amagatall, que el món s’ha despullat i que estàs sol a la barca. Que no veus on acaba el cel i comença el mar, però també que hi ha la mateixa distància d’aquí al sol i dins la carn. Ets sents indefens davant d’aquest món, que és tan gran i tan petit a la vegada?

Sí. Tots vivim enganyats i tots sabem quines mentides ens diem. Però de vegades les mentides cauen, i de sobte ja no ens les podem dir més. I això ens pot fer sentir sols, però crec que més sols ens fa sentir estar enganyats. Per a mi, el personatge de la barca és algú que està lliure i que s’adona que és una estrella igual que el sol, que ocupa un lloc en el cosmos igual que el sol. Perquè a vegades, pensar que hi ha un astre tan gran, ens pot fer sentir molt petits, però el que dic és que, per dins nostre, la distància és igual de gran. Som molt grans també nosaltres. No tenim ni idea de la dimensió física que abracem. Perquè si podem encabir una idea… una idea és una cosa que necessita un univers sencer movent-se perquè hi pugui cabre. Necessitem la velocitat de la llum perquè pugui existir una idea. I en tenim moltes!

Tots vivim enganyats i tots sabem quines mentides ens diem. Però de vegades les mentides cauen, i de sobte ja no ens les podem dir més.

I et sents perdut? Perquè es desprèn una mica aquesta idea a «sense eix» o a «un idioma nou».

Generalment no em trobo perdut perquè tinc consciència de l’ordre. La música m’ensenya que l’univers està ordenat, i si hi ha un desordre, és perquè jo ho l’hauré provocat. Si no, no pot existir la matèria. Però sí que veig a la societat, perduda. Jo mateix, a vegades, em deixo endur per pors irracionals i llavors em perdo. I aquestes pors irracionals, realment, són pors socials. Són pors que ens anem enganxant els uns als altres. És el que dèiem abans: tenim un gran desconeixement del lligam, i ens costa trobar estratègies per comunicar-nos-hi. Sento que la gent està molt perduda i que, per contra, cada cop necessitem sentir-nos més segurs. I cada cop creiem saber més coses. I no som conscients que cada època té uns paradigmes que són destruïts. No hi ha hagut ciència que no hagi sigut destruïda. I nosaltres, donem per entès que els nostres són paradigmes definitius.

Sento que la gent està molt perduda i que, per contra, cada cop necessitem sentir-nos més segurs.

És per això que cal «un idioma nou», perquè hem de canviar de paradigma? Per què vas triar-lo com a títol del disc, aquest tema?

Si vaig agafar-lo com a títol del disc és perquè volia que se’n parlés. Perquè pot ser una solució per a aquesta falta de benestar que tenim tots ara mateix. Sento que hi ha una mena d’inquietud que és, alhora, individual i col·lectiva. La cançó diu: «un idioma nou, al principi, no és un idioma, és un enrenou». I el que intento dir és que aquests enrenous que sentim dins nostre, a la panxa, al pit, al cap, allò és un idioma intentant parlar-nos. No és cap soroll. De seguida busquem remeis per fer callar aquells sorolls, però aquest soroll és un idioma. I és el idioma dels cossos, és el gran idioma matern. I ho veig cada cop més obvi: tots gastem molta energia per intentar comprendre l’idioma de les màquines, i ho trobo perfecte, clar que sí; però això fa obvi, que l’altre idioma –el que les màquines no ens poden ajudar a entendre– l’hem d’aprendre a entendre. Perquè ens parla a nosaltres tota l’estona.

Què (o qui) són «Diamants», per tu? Lligant-ho amb el que deies abans: ho són les persones que són capaces de pair veritats?

Que divertida aquesta pregunta. Tot pot ser-ho, qualsevol cosa. Però ara se m’acudeix dir-te que un diamant és una primera pedra, una pedra que no pots moure. Fent una cançó o un quadre, de seguida veus que hi ha coses que no t’agraden i d’altres que sí, que potser és molt una cosa molt petita, però que ja et serveix per construir alguna cosa més gran. És una cosa que t’ensenya que havies estat equivocat. Aquests diamants, d’alguna manera, et destrueixen. Tant que parlem de la de-construcció! De-construir-se és això, adonar-se que ets una altra cosa diferent de la que creies ser. I com més en el fons arribes en aquesta reflexió, més t’adones que és inexpressable dir el que som. Per això, gairebé, només pots fer servir la poesia. O una abraçada. Però no pas una sentència, o un raonament lògic.

Aquests enrenous que sentim dins nostre, és un idioma intentant parlar-nos. És el idioma dels cossos, és el gran idioma matern.

De «Les regnes» o «Canta, cadernera», es desprèn una idea de connectar amb allò salvatge o natural, que pot ser molt alliberador i molt bell, però alhora també pot ser perillós i molt cruel. Dius: «la bellesa i al dolor, que de vegades són la mateixa cosa». Com pot ser, que siguin la mateixa cosa?

No ho sé. Però si una flor és tan bonica és perquè demà ja no hi serà. És possible que hi sigui per això, que la bellesa tingui a veure amb el canvi. I el dolor també té a veure amb el canvi. La bellesa és una celebració del canvi i el dolor, una reorganització.

A l’hora, però, en un altre tema dius que l’amor és el contrari a la por.

Sí, això no té res de contradictori. Per mi és científic. Per exemple, jo tinc por de les aranyes, però segur que si parlés amb algú que estima els insectes m’ensenyaria a estimar les aranyes. La meva por és ignorància. I sol ser així: la por sol ser ignorància a allò que podries estimar.

La bellesa és una celebració del canvi i el dolor, un dol. La por sol ser ignorància a allò que podries estimar.

A «Canta, cadernera» hi també hi canten i toquen Pol Batlle i Rita Payés; per què aquesta col·laboració?

Sí, aquesta cançó la vaig gravar a casa, amb tres pistes. I vaig pensar que seria molt bonic si la cantessin ells. Perquè la veia molt lluny dels meus colors habituals, però això era una por meva. Però aquesta por em va fer enviar-li la cançó al Pol i li vaig dir: «Aquesta cançó l’escolto i penso que vosaltres la cantaríeu molt millor que jo». I a ells els va agradar i la vam fer. Abans de gravar-ne el vídeo, vam assajar la cançó a un petit estudi portàtil. I aquest assaig és el que hi ha al disc.

Arribem a l’últim tema del disc, «La riuada». Pot ser que comenci igual que el Show Must Go On de Queen o m’ho he imaginat?

Mira, és una coincidència! El tècnic de so em diu, però de veritat que éreu set músics i un tècnic i ningú se n’havia adonat? I vaig anar a escoltar la cançó i vaig dir, ostres, si és exacte… Vaig trucar al pianista i em va dir, tira! És casualitat. Però, després, he trobat que té molt sentit: perquè és l’última cançó que representa, d’alguna manera, la dissolució per a crear alguna cosa nova. I mira, em va encaixar moltíssim. I ara ja em fa gràcia, però al principi em va agafar un atac.

El disc va des de la descoberta d’alguna cosa, fins a la transformació d’aquesta descoberta. Que és el viatge de la vida mateixa.

La lletra només té dues frases que són «S’ho ha endut la riuada» i «Res no es com jo creia».

Al final, la cançó, sense adonar-me’n, resumeix bastant tot el viatge que fa al disc. Des de la descoberta d’alguna cosa, fins a la transformació d’aquesta descoberta. Que és el viatge de la vida mateixa.

Com seran els concerts d’aquest disc?

És estimulant la idea de pensar que, d’entrada, mai sonarà pitjor que al disc. Serà una evolució constant. A més, serà divertit per mi, perquè estem oferint quatre formacions diferents: amb sis músics, quatre, dos i jo sol. I els concerts que tenim previstos en farem un de cada. Per tant, cada concert serà un repte diferent, hi haurà colors que es potenciaran, d’altres que quedaran soterrats… Serà curiós per mi, perquè serà veure com al jardí, aniran florint diferents flors cada vegada.