Espiritualitat ucraïnesa, virtuosisme finlandès, endevinalla anglesa

Marta Gardolinska, principal directora convidada a L’Auditori de Barcelona aquesta temporada, dirigirà el seu últim concert d’enguany amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya el cap de setmana que ve, 19 i 20 d’abril. El programa s’inaugurarà amb l’estrena nacional de Null (2006) de la compositora ucraïnesa Victoria Poleva, una de les plomes contemporànies més reputades del país. Al llarg de la seva carrera, ha buscat empènyer els límits de la clàssica, sense renunciar a la capacitat emotiva, commovent tot tipus de públics. Des de la dècada dels 90, la seva música s’ha classificat com a «minimalisme sacre»: les seves obres, sovint considerades «pintures instrumentals», tenen un centre espiritual, un motiu unànime que apel·la a la convivència pacífica entre ètnies, religions i grups socials.

L’obra que s’inclou en aquest programa va ser, en paraules de la mateixa compositora, un intent de crear música «“des del fet de ser-no-ser”, estant en un punt de “no-res”, des d’aquella “llum de l’ésser” on el creador no pot suportar-se en l’existència, és a dir, des del punt primordial de l’horror ontològic i la llibertat fonamental». Aquesta música que defineix com a extra-personal i atemporal abastaria tot l’espai d’un buit sorollós, un buit «ple de llavors de nous significats». Es tracta d’una obra devastadora i desbordant, que es desenvolupa a partir de tensions i un gran dramatisme, però que també presenta petits miratges d’esperança.

Seguirem amb l’únic concert per a violí que va compondre el finlandès Jean Sibelius, una obra summament complexe, que va patir diversos canvis importants al llarg de la seva creació i que va poder acabar gràcies a la seva esposa, Aino: en parlàvem aquí. La primera versió data del 1903 i l’havia d’estrenar Willy Burmester a Berlín, però per diversos motius, va decidir concertar l’estrena a Hèlsinki amb Viktor Nováček, qui va tenir poc temps per preparar-se la partitura i no va poder estar a l’alçada de l’exigència que es requeria. Llavors, Sibelius va revisar-la i va arribar a una versió definitiva —condensada i una mica més fàcil—, que va estrenar-se el 1905 a la capital alemanya, amb el violinista bohemi Karl Halir sota la direcció de Richard Strauss.

Tot i les simplificacions, l’obra és d’un vigor i una densitat importantíssimes, es desenvolupa en un llenguatge virtuosístic que, tot i així, també descansa en passatges més melòdics; respectant la forma tradicional tripartida, però abordant-la des d’una gran originalitat. Així, consta d’un primer moviment rapsòdic més aviat inquietant, amb una cadenza que serveix com a desenvolupament del tema; d’una cantilena que el poeta Lassi Nummi va qualificar com a “bellesa sense pietat”; i d’un rondó frenètic i brillant. El violinista belgo-rus Nikita Boriso-Glebsky, qui protagonitzarà el concert que ens ocupa, coneix bé l’obra i el compositor: va guanyar el Concurs Sibelius d’Hèlsinki el 2010 i des de llavors, ha estat convidat freqüentment a Finlàndia per actuar amb les principals orquestres del país.

Finalment, la vetllada es clourà amb una de les obres més interpretades del compositor anglès Edward Elgar: les Variacions sobre un tema original per a orquestra, op 36, (1898-1899) conegudes com a Variacions Enigma per l’endevinalla que va proposar l’autor al programa de l’estrena. Musicòlegs i estudiosos d’arreu van teoritzar llargament sobre on es trobava el tema de l’obra, i van concloure que era un tema filosòfic, no melòdic. Però l’autor els va desmentir: va respondre, poc abans de morir, que el tema «era tan famós que resultava estrany que ningú l’hagués descobert». Així, la recerca va continuar, fins que un amic d’Elgar va suggerir que el compositor, segurament, estava gastant una broma a la posteritat. No hi havia cap tema a descobrir: ara qualificaríem aquesta jugada d’una estratègia de màrqueting impecable.

El que sí que se sap del cert és que cada variació està dedicada a un amic, conegut o familiar del compositor, reflectint-hi alguna anècdota o algun tret característic de cadascú. A la seva dona, amb una melodia que feia xiulant per avisar que havia arribat a casa; a un pianista que feia escales diatòniques abans de començar a tocar; a un professor histriònic, que passejava per Oxford fent sonar la botzina del seu tricicle perquè era lleugerament sord; a un personatge que tancava sempre les portes de mala manera; a un pianista amateur, que solia interrompre les discussions musicals amb alguna ocurrència burleta; a una amiga del passat, una companya d’estudis que va acabar tocant la viola.

A un arquitecte amb molt de caràcter i a una coneguda de tarannà fresc i simpàtic. La novena, un adagio, és la més coneguda de totes amb molta diferència: titulada com a Nimrod fa referència a un personatge bíblic, el primer rei després del diluvi universal. També en dedica una a una noia dolça i una mica tartamuda; a un organista, qui tenia un gos que va caure al riu, però va tornar alegrament a terra ferma tot bordant i a un violoncel·lista amateur amb qui tenia una gran amistat. Finalment, la tretzena reflecteix el viatge en vaixell que va dur a terme mentre la componia i la catorzena, i amb les sigles E.D.U., podria estar dedicada al mateix autor.

Més informació a la seva pàgina web.