Ginestà: “El raspall de dents és l’últim bastió d’una relació”

Qui diu que els discos en format físic han perdut glamur? I, sobretot, qui diu que han deixat de ser útils? Júlia i Pau Serrasolsas han ideat una solució deliciosa perquè tothom els compri el disc que acaben de treure: a la portada hi han posat un mirall. “El pots escoltar, però també el pots fer servir per pintar-te els ulls”, diu en Pau. “I en un moble queda molt elegant”, fa la Júlia. Vida meva (Halley Records, 2024), el quart disc de Ginestà, parla d’ells dos, però també de tu, de nosaltres, de qui s’hi vulgui emmirallar. Després de l’èxit de Suposo que l’amor és això (Kasba Music, 2022), el grup de Sant Andreu presenta un disc més electrònic; s’apropen a l’EDM sense perdre la tendresa que els caracteritza. El 5 d’abril el presentaran al Festival Strenes de Girona, i el 12 d’abril, a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona. 

‘Suposo que l’amor és això’ us va consolidar com un dels grups més programats arreu dels Països Catalans. Amb ‘Vida meva’, espereu créixer encara més?

P: Simplement esperem que sigui un pas més. Ginestà ha crescut d’una manera molt orgànica. No hem tingut cap boom sobtat, hem anat fent a poc a poc. Però sí, és veritat que el disc anterior ens va permetre tocar en festivals importants, i amb Vida meva hem volgut adaptar-nos a aquest creixement. Suposo que l’amor és això tenia una producció més íntima i cuidada. Vida meva és un disc pensat per a escenaris més grans. 

Per això heu canviat una mica d’estil de música, oi? Les vostres cançons són cada vegada més electròniques; gairebé em podria imaginar ‘La meva sort’ a Pont Aeri, sonant després de ‘Flying Free’. 

J: Sí! És un disc més ballable, més cridable. Podem fer cançons íntimes, com Mama i El destí, però també ens podeu escoltar de festa i ballar amb nosaltres. 

P: Per això hem afegit un cinquè músic a la banda, el Gerard Sala, que és teclista i baixista. 

J: Tenim ganes de recuperar el format de banda, que s’està perdent una mica. 

És un disc més cridable

A qui va dedicat, el disc? Pots dir “vida meva” a algú que estimes, però també a tu mateix. 

J: A tothom que s’hagi enamorat. A nosaltres mateixos. A tothom que hagi viscut una ruptura i s’hagi empoderat. Per això hem posat un mirall a la portada: perquè tothom s’hi pugui sentir reflectit. És un disc sobre l’amor propi. 

A ‘Suposo que l’amor és això’ també abordàveu diferents cares de l’amor, però d’una manera més desordenada. A ‘Vida meva’, en canvi, feu un recorregut absolutament lineal d’una relació de parella: l’enamorament, la consolidació, la ruptura i la superació del dol. 

J: Sí, és com un diari personal.

P: És cent per cent cronològic. Suposo que l’amor és això era un disc conceptual sobre l’enamorament. Vida meva, en canvi, és un disc sobre l’amor, entès en un sentit ampli. La ruptura i el tornar a estar bé també formen part de l’amor. I hi ha cançons dedicades a persones que no són la parella. A la nostra mare, per exemple. 

Alguns escriptors diuen que sempre escriuen el mateix llibre. Les obsessions es repeteixen encara que els personatges canviïn. Us passa cosa semblant amb les cançons d’amor? 

P: És que no hi ha alternativa. Res desperta tants sentiments com l’amor. 

J: No passa res si ens etiqueten com el grup que parla de l’amor. De fet, ens agrada que la gent que vol escoltar una cançó d’amor ens vingui a buscar a nosaltres. Sobretot, perquè tractem l’amor des d’un espai diferent. 

Què vols dir?

J: Hi ha poques cançons d’amor de lesbianes i gais. Nosaltres no delimitem gairebé gens el gènere de les cançons. No se sap qui parla, ni a qui es dirigeix. Així deixem la porta oberta a tots els tipus de desig. Les nostres cançons són per a tothom que les vulgui escoltar. 

Abans ens liàvem terriblement amb metàfores, ara anem més al gra

Parleu de l’amor tal com l’heu conegut vosaltres, sense gaires abstraccions. 

J: Sí, les lletres són com una conversa entre amics. És el llenguatge que faríem servir per explicar a un amic que ens hem enamorat o que ho hem deixat amb la parella. O per dir-li: “Va, posem-nos guapes que avui sortim”. 

P: Abans ens liàvem terriblement amb metàfores i comparacions, tot molt poètic. En aquest disc, hem anat més al gra. Hem dit les coses tal com són. 

J: I ens hem deixat de reprimir. No hem vigilat tant què dèiem. Pots sentir ràbia, pots sentir dolor. A tots ens passa, oi? Doncs també n’hem volgut parlar. 

“No val rimar vida amb mentida, cor amb amor, riu amb estiu”, canta La Ludwig Band. Què en penseu?

P: Home, si puc evitar rimar cor amb amor, ho faré. Però si faig aquest tipus de rimes —i en aquest disc n’he fet—, és perquè són les que em funcionen millor en un vers concret. Res és anodí. 

Quan surti el disc, potser hi haurà algú que es canviarà el nom del Twitter, hi posarà “Mireia in My Vida Meva Era”. És divertidíssim

La música de Ginestà s’ha associat a una mena de cuquisme d’esquerres: vestits de flors, pisos amb plantes… Us molesten, aquests tòpics? 

P: Què va, ens encanten. És un públic preciós. I és el públic que ha crescut amb nosaltres. Fa un any portaven vestits de flors i tote bags. L’any vinent, ves a saber. Aquest estiu han ballat The Tyets i l’estiu que ve, Figa Flawas. Quan surti el disc, potser hi haurà algú que es canviarà el nom del Twitter, hi posarà “Mireia in My Vida Meva Era”. És divertidíssim. 

J: Sí, aquesta és la nostra gent. A favor dels vestidets de flors.

Un dels avançaments del disc va ser la cançó ‘Mama’, que canteu amb la Maio, la vostra germana. A les xarxes va tenir una rebuda impressionant, sobretot per part de dones que s’hi van sentir identificades. Una mica com el fenomen de ‘Les nostres mares’ de Gemma Ruiz Palà. 

P: Sí, de cop ens van seguir 2.500 mares a l’Instagram. I moltes ens escrivien: “Ostres, gràcies per aquest regal, també ens el sentim nostre”. 

J: Moltes vegades, les mares són les persones que més pringuen. Però com que sovint són més a prop que ningú, no els ho agraïm prou. Aquesta cançó és un regal per a la nostra mare, però també un reconeixement a totes les mares de la seva edat. Són dones que han criat, que han tingut mil feines, que han pringat moltíssim, i que tot just ara comencen a mirar per elles. 

La cançó més original del disc és ‘L’adeu’: algú explica el seu propi enterrament, en primera persona i amb molta ironia. 

J: Quan ja gairebé teníem el disc acabat, vam fer una espècie de convivències en una casa rural. (És molt de Barcelona, dir-ho així, però vam anar un cap de setmana a la muntanya.) Volíem fer un parell de cançons més, ja fos per poder descartar-ne o per acabar de completar el disc. I quan segueixes un procés creatiu diferent, surten idees diferents. El repte era explicar com ens imaginàvem la nostra pròpia mort. És un tema profund, però ens va acabar sortint una història més aviat fantàstica, amb un toc satíric. M’agrada molt, aquesta cançó, perquè marca la ruptura del disc. La persona veu la mort des de fora, igual que, quan talles amb algú, també veus el trencament en tercera persona. 

P: Sí, i a la cançó següent, Raspall de dents, es veu la mort de la relació des de dins. 

Sovint us fixeu en els objectes. O més ben dit, en què expliquen els objectes de qui som i de què fem.

P: Sí. El raspall de dents, per exemple, és l’últim bastió d’una relació. Quan el llences, saps que ja no hi haurà marxa enrere. 

‘Espia de veritat’ és un cant de nostàlgia al Super3?

J: És una excusa per parlar d’una noia espectacular, que és com una superheroïna. 

P: Volíem parlar d’aquesta fase que passa molta gent després d’una ruptura, de sortir de festa cada nit i lligar molt. Però sí, ens va fer gràcia introduir-hi un personatge del nostre imaginari de nens dels noranta. 

“Que guapo que estic quan ploro, però no vull plorar més”, canteu a ‘Cançó per a mi’. Aquesta romantització de les llàgrimes també és molt generacional. 

P: Sí, mira, com el projecte #aplordepell de la fotògrafa Clàudia Serrahima. Va posar de moda aquesta etiqueta, i tothom publicava fotos i vídeos plorant. Ja està bé, plorar. Però també toca que t’espavilis. Aquesta era la idea de Cançó per a mi. 

No ens agraden gens les col·laboracions estratègiques

Al disc hi ha quatre col·laboracions: Maria Hein, Triquell, Niña Polaca i Maio. Per què heu triat aquests artistes?

P: No ens agraden gens les col·laboracions estratègiques. Si convidem algú, és perquè ens cau bé i tenim ganes de cantar junts. 

J: La Maria Hein, a part de ser una persona preciosa, té una veu increïble. Ja fa temps que ens seguíem la pista, som col·legues i l’hem convidada a cantar en concerts nostres un parell de cops. Va venir un dia a l’estudi a fer provatures i n’ha sortit la cançó Els ocells. 

P: En Triquell… Des que va sortir d’Eufòria, li vam veure un caràcter diferent dels altres concursants. Quan el vam conèixer, de seguida vam connectar moltíssim. És una persona amb un món interior brutal; introvertit, però també molt expansiu. 

J: La Maio… És evident, és la nostra germana! No podíem cantar sense ella una cançó per a la mare. Portem quatre discos i fins ara encara no havíem fet cap col·laboració. 

P: I Niña Polaca… Feia temps que ens seguíem, érem fans els uns dels altres. Són un grup de Madrid, els vaig conèixer personalment i des de llavors no paràvem d’enviar-nos maquetes. Fins que un dia els vaig ensenyar Un piset amb tu i em van dir: sí, volem fer aquesta. Estic convençut que, si fóssim de la mateixa ciutat, seríem millors amics.

A Maria Hein i Triquell els vau convidar al concert que vau fer a Razzmatazz el desembre de 2022. 

J: Sí, per això mateix. Som col·legues. 

P: Ens agrada donar-nos espais per compartir-nos. Des de la cooperació, en comptes de la competència. Per fer-nos forts tots junts. 

A la cançó ‘Júlia’ canteu: “És cert que això mai se sap quant dura, però als concerts plorem quan la gent canta cançons que hem anat fent”. Enteneu Ginestà com un projecte a llarg termini?

P: Sí, ens imaginem omplint un Palau Sant Jordi d’aquí a deu anys. Per celebrar els quinze anys del projecte, per exemple. Estaria molt bé! Però si passa el contrari, haurem d’assumir-ho i prendre’ns el grup d’una altra manera. No pots seguir el ritme d’un disc cada dos anys si no fas gires i concerts. 

J: Seguiríem fent música, esclar. És una necessitat creativa. 

P: Sí… Si no, què faria?

Què podem esperar de la gira d’aquest disc?

P: Ja s’han venut més de la meitat d’entrades dels dos primers concerts, al Festival Strenes i Paral·lel 62. Estem molt contents. 

J: Tocarem a València, Ordino i Manresa. I després vindran els festivals d’estiu, com el Canet Rock. Seran concerts per ballar. Aquest disc, en directe, serà l’hòstia. 

P: Sí, però hi ha una part dolenta del directe… Ens hem hagut de carregar algunes cançons més calmades. Ara és estiu cada desembre, per exemple. 

J: Hem d’aprendre a passar pàgina. Estem passant un procés de dol amb algunes cançons.