Ginestà: “Les cançons més polítiques ja les hem fet”

Júlia (1998) i Pau Serrasolsas (1994) són Ginestà, un dels grups catalans amb més rellevància dels últims anys. Estrenen Suposo que l’amor és això (Kasba Music), el seu nou àlbum amb el pop i l’amor com a protagonistes. Parlem amb ells per esbrinar com ha estat el procés creatiu, què en pensen de la despolitització del seu treball i com utilitzen Twitter.

Ja s’ha publicat el vostre tercer àlbum, el segon com a duo. Què tal esteu?

Pau: Molt nerviosos, fa molt temps que treballem en això i la veritat és que del que tenim ganes és que la gent l’escolti, el gaudeixi i tingui una bona rebuda. Nosaltres contents per la feina feta.

Júlia: I també de l’evolució respecte dels altres treballs que hem fet.

Com ha estat el procés creatiu de l’àlbum?

J: Aquesta vegada, a diferència dels altres discs que hem fet, hem treballat en l’àmbit conceptual. No és un àlbum en el qual hem ajuntat deu cançons, sinó que és un treball des de zero partint del concepte de l’amor. Totes les cançons que hi ha sorgeixen d’estones de debat, d’indagar què passa amb nosaltres, què pensem sobre l’amor… El Pau és el que escriu, però és un concepte tan universal que els dos ens sentíem a gust amb ell.

Sense dubte l’amor és el tema estrella de l’àlbum, quin paper té a la vostra vida?

P: El paper de l’amor a l’àlbum és central, és el concepte que més ens agrada i amb el qual ens sentim més còmodes al compondre i actuar. També és el que se’ns dona millor. L’amor té un paper central a la vida de la majoria de la gent, el dia comença millor i la vida és més bonica quan estàs enamorat, quan et va bé, quan ets feliç amb la persona que estimes i també, quan les coses van malament.

Heu tingut un ascens molt ràpid, com ho porteu?

P: Depèn del dia.

J: Tampoc ho estem notant en l’àmbit personal. Jo m’aixeco cada dia, vaig a treballar, torno i faig d’oficinista de Ginestà perquè sempre hi ha mil mails i mil coses a fer. Després, a la temporada d’estiu, quan vas als concerts és diferent i ho notes més. Però ara mateix, la feina és invisible, no estem exposats i no rebem tants inputs.

P: Durant la gravació del disc sí que ha estat una feina de picar pedra, però és treball que la gent no veu. És important gaudir d’aquest procés per després poder gaudir de tot el que passarà quan surti l’àbum.

J: Aquest estiu jo crec que ho notarem més, perquè ens han arribat propostes que no pensaven que arribarien ja, com fer un Canet Rock o un Cruïlla. 

En aquest nou àlbum preneu la figura de narradors, de cantar experiències en tercera persona. Encara escriviu inspirant-vos en les vostres experiències?

P: Hem fet les dues coses en aquest àlbum. Hem treballat amb un equip més gran, força gent ha aportat idees més enllà de la Júlia i jo. Totes les cançons passen per dins meu perquè les escric jo i, per tant, tenen una gran part de com jo reacciono i visc les experiències que explica aquella cançó. La tercera persona ens ajuda a universalitzar les experiències, perquè tothom se senti identificat.

J: No podria existir l’Eva i la Jana en primera persona escrita pel Pau, llavors la tercera persona ens ajuda a donar sentit i crear uns referents aliens al que li passa al Pau.

Hi ha un canvi significatiu entre l’anterior treball i aquest nou, ja queda lluny el folk i us endinseu sense por en el pop. Com s’ha produït aquest canvi?

J: Ha sigut un canvi molt progressiu. Al principi fèiem discos autoproduïts en un estudi on anàvem només a gravar, després fem un pas i anem a Atlàntida Studio, què és on vam gravar l’anterior disc amb productors que ens ajuden també en la part electrònica. Amb aquest tercer disc hem fet una evolució. Amb ‘L’Eva i la Jana’, ‘L’Últim Ball’ i fins i tot ‘Molts Estius’ hem fet una transició a un lloc on ens trobàvem molt còmodes. Amb sintetitzadors, però sense perdre l’essència de la guitarra, que és com vam començar.

P: Crec que també són importants els nous referents. Abans ens inspiràvem només en artistes catalans o espanyols i ara hem buscat referents a fora com Clairo o Benny Sings. També la figura del nostre productor ha estat molt important. El Xicu, que escolta un tipus de música molt diferent, ens ha aportat un so més delicat, atmosfèric i amb sintetitzadors.

J: Ha sabut captar el que nosaltres volíem explicar a través dels seus referents.

I quins han estat els referents? Heu parlat de Clairo, Benny Sings…

J: Sí, també The Weeknd a l’últim single que hem tret, ‘Somni’… Però, al final nosaltres venim d’on venim, d’escoltar música en català. Llavors crec que pot ser que una cançó tingui un rollo semblant a Manel o a Ferran Palau i una altra sigui totalment diferent.

P: Sí, però amb la nostra barreja hem intentat ocupar un espai que no estava present, una sonoritat americana però en català.

Conjuntament amb el canvi musical hi ha hagut un canvi estètic. Ha sigut una decisió consensuada, partíeu dels mateixos referents?

P: Hem tingut la sort de comptar amb un equip increïble durant tot aquest procés i alhora que treballàvem la música, treballàvem la imatge. Ha sigut un treball molt coral i molt bonic, amb un procés creatiu bastant inspirador. Creiem que tot casa molt, la música ha quedat dolça i les imatges quadren amb aquesta dolcesa.

J: Sempre treballem la música i l’estètica alhora, per nosaltres és molt important.

Quina implicació teniu en les decisions artístiques dels vostres vídeos?

J: D’això s’encarrega l’Adriàn Martos, igual que ell no toca la guitarra, nosaltres no toquem cine. Confiem moltíssim en el nostre equip, perquè com tot s’elabora des de zero, és impossible que sigui una idea esbojarrada, tot es construeix des de les mateixes bases. Evidentment, ens passa les propostes, les mirem juntes, decidim si estem còmodes… amb total confiança.

Vau començar amb la CUP, vau cantar a la presa de possessió del president Pere Aragonés i ara ja no hi ha referències a la política a les vostres lletres. Què ha canviat?

P: No ha canviat res, en realitat. Nosaltres mantenim les mateixes idees que sempre i continuarem participant en els actes que ens vingui de gust participar. Respecte a les lletres, hem decidit fer un altre tipus de política. Crec que tractar l’amor com ho fem nosaltres també és polític i important. Les cançons més polítiques ja les hem fet i ara ho estem fent tot des d’un sentit més metafòric, menys literal. 

J: No és només el que dius i el que expliques, sinó també el que no dius. Si tu fas una cançó d’amor des d’una perspectiva tòxica, generes un referent xunguíssim. En canvi, si parles d’una ruptura des de les cures, des d’un repartiment de records, no des d’una sensació de pertinença, “d’això és meu!” i punt… Crec que així ja estàs explicant una relació sana.

A l’entrevista que us va fer l’Alba Riera dèieu que havíeu agafat una espècie de mania a la poesia social i pamfletària. Quina creieu que és la manera d’implicar-se políticament sense caure en això?

J: Jo no sé quina és la manera, però nosaltres tenim clar que la nostra implicació política és des de les nostres vides personals. Quan participem en aturar un desnonament o quan anem a l’acte del Marcel Vivet, que l’estan a punt d’enviar a la presó, això per nosaltres és fer política. Crec que no tothom ha de ser Berri Txarrak, no tothom ha de fer cançons polítiques i nosaltres ara estem més còmodes amb aquesta perspectiva. No obstant això, no vol dir que siguem apolítics.

P: Quan cantàvem cançons explícitament polítiques l’any passat, va arribar un moment que les sentíem fora de nosaltres, perquè no estavem a primera línia de res. També està bé ser realistes amb nosaltres mateixos i fer cançons en conseqüència. Crec que les cançons polítiques ja les hem fet, en farem més segur, però també hem de viure coses a la nostra vida personal i poder parlar d’elles.

Us suposa alguna contradicció, heu repensat el fet d’haver deixat de parlar de política?

J: Ha sortit natural, igual en algun moment m’havia sentit estranya en aquesta situació, però ja no.

P: També hem decidit fer un disc amb concepte i si decideixes fer-ho, has de ser conseqüent amb la decisió. No tenia sentit col·locar a l’àlbum tres cançons punk-rock i parlar de política.

J: Total.

Als anteriors treballs hi havia un reflex de la precarietat, de conciliar la vostra vida real amb ser Ginestà. Com ha canviat això, seguiu així?

J: Jo sí, estic en el camí de professionalitzar-me, però no es pot fer tot. Espero que de cara a l’any que ve pugui viure només de Ginestà, però ara mateix no em puc llençar a una piscina. Ginestà no som Oques Grasses, no tenim un suport econòmic gros… Potser estic projectant cap a ells una cosa que no és, però vaja, que hem de pagar un lloguer.

P: Jo estic vivint de Ginestà des del juliol perquè havíem d’escriure el disc i amb la feina que tenia no em donava la vida. Amb la gira vaig haver de prendre una decisió que va ser estalviar i ara estic vivint d’això, fins que torni la temporada de concerts, perquè feina ara mateix no en tenim…

J: Sí que en tenim! Però remunerada no (riu).

P: Exacte. Durant aquesta època d’hivern, crec que ens haurem d’acostumar, si volem viure d’això, hi haurà uns mesos de transició, en què tindrem pocs concerts i potser haurem de treballar d’altres coses.

I com és portar aquestes dues vides paral·leles?

J: Bé! Tinc unes ulleres que m’arriben fins a la boca i vaig molt liada, però estic contenta. L’altra feina treballant a les escoles m’agrada molt… No passaria res si ho deixés (riu), però educar per mi és molt important així que estic bé

Twitter forma part de la vostra vida i també us ha donat molt. Creieu que sense Twitter seríeu on sou?

J: No.

P: No ho sé.

J: Fa molts anys que toquem i hem arribat a molta gent, però les xarxes són un gran impuls i ens hem construït molt a partir d’això.

P: Crec que Twitter ens ha anat molt bé. Hi ha una mena de fandom de Twitter, això que diu la gent de vestits de floretes, Manel, Ginestà, etc… És gent jove que s’ha apropat a nosaltres perquè transmetem alguna cosa que els ve de gust i que senten propera. Comparteixen lletres, venen als concerts, han creat grups d’amics i d’amigues per venir als concerts… Però Twitter, el mateix que et dona, t’ho pot treure, pot ser que se’t giri la truita. Ara les xarxes les portem menys nosaltres que fa un temps.

J: Que també està bé, perquè xucla molta energia.

P: A més hi ha els comptes personals que també són un altre tema…

Al final els personals són molt importants en el vostre cas. Pau, tu ets una figura típica de Twitter Catalunya més enllà de Ginestà

P: Jo faig molts pocs twits ja. Em vaig voler concentrar en el disc i des de fa un parell de mesos el tinc abandonadíssim.

J: Però segur que torna

P: Sí, però amb molta calma, no vull que sigui una figura central de la meva vida i ho ha estat durant un temps llarg. La pressió de ser divertit tota l’estona, s’ha de tenir cura amb això (riu).