Energia i reivindicació en el retrobament de Mesclat al Tradicionàrius

Tant si les tradicions es remunten a edats immemorials com si, tal vegada, algú les va idear i impulsar no fa tant, o si quedem que la repartició és equilibrada: hi ha invenció i actualització sobre una -posem que- sòlida tradició llunyana; la cultura popular exerceix sempre la seva múltiple i necessària funció. Vertebra una identitat cultural i nacional, en recupera, conserva i reivindica el folklore, cohesiona socialment, connecta amb uns suposats ancestres i, mentre omple els carrers de balls, alegria, sarau i foc, la seva litúrgia invoca la màgia i desperta les veus, tan atraients com estremidores, de les criatures que viuen en la simbologia i les llegendes, fora del temps i l’espai, enterrades en l’inconscient de la nostra cultura.

D’aquestes veus també van sentir-se’n els xiuxiuejos, entre tabals i espetecs, aquest divendres 22 de març, a la cercavila de cloenda del Festival Tradicionàrius, que enguany ha celebrat la 37ena edició. Com cada any, les Colles de Cultura de Gràcia van participar en la cercavila iniciada a la plaça de la Vila de Gràcia, on va tenir lloc el lluïment de cadascuna, i va finalitzar al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), en què també hi hagué diversos lluïments, acabats amb la interpretació conjunta de ‘Timbgrallers’, l’himne de les Colles de Cultura de Gràcia. Importa més aviat poc si l’Àliga de Gràcia és molt més jove que el Gaudiamus Drac del Coll, el famós drac del Park Güell, que fa vint-i-cinc anys que és una bèstia més que balla i escup foc; si el folklore és ric, viu i fomenta el teixit de l’associacionisme cultural i social. En aquest cas, en la cercavila hi van participar els Castellers de la Vila de Gràcia, els Trabucaires de Gràcia, l’Àliga de Gràcia, els Geganters de Gràcia, els Bastoners de Gràcia, la colla Malsons de La Vella, l’Atzeries de La Vella, La Vella de Gràcia, el Drac de Gràcia, La Diabòlica de Gràcia, els Escuats de la Malèfica del Coll, la Malèfica del Coll i el Gaudiamus Drac del Coll.

A les 22h, amb tothom ben animat i preparat, va tenir lloc el concert de cloenda del festival a l’auditori Jordi Fàbregas del Centre Artesà Tradicionàrius. Va tractar-se del retrobament de Mesclat en la seva versió original, grup de folk-rock català fundat fa vint-i-cinc anys, de la mà de músics de renom del país com Francesc Ribera “Titot”, conegut sobretot per ser cantant de Brams, o Joan Reig, bateria d’Els Pets, a més de Carles Belda a l’acordió, Marcel Casellas al baix, David Rosell a la guitarra i Pep Toni Rubio al flabiol i tamborí. Al llarg de tota la nit van oferir una explosió d’energia mentre exhibien la seva inconfusible marca reivindicativa i política, tant en cançons com El rei vol corona i Com goses?, com a l’hora de dirigir-se al públic, quan Belda, per exemple, va mencionar el drama de la despenalització de l’ablació genital femenina a Gàmbia, o amb la lectura d’un llistat de noms de figures catalanes del segle XX i XXI resistents als poders. També va ser-ne denominador comú la reivindicació catalanista, per part del públic i de la banda, i que va prendre forma musical en un bonic Himne dels Segadors interpretat per l’acordió.

Mesclat va demostrar ganes d’escenari: la gran entrega del públic era equivalent a la dels músics. “Us conserveu bé, després de tants anys”, va fer broma Titot, dirigint-se a l’auditori. I és que tots els components del grup, en les seves intervencions, a les quals no va faltar mai un toc d’humor, van demostrar gran facilitat per connectar amb el públic. També cal destacar el nivell de les interpretacions en solitari. Especialment emocionant va resultar Pep Toni Rubio, sol, al flabiol i tamborí. Així mateix, van fer lluir una altra constant del grup: la interpretació de temes de músics emblemàtics, com Què volen aquesta gent?, de Maria del Mar Bonet, o Torna, torna Serrallonga, d’Esquirols; una manera, també, d’homenatjar-los. La nit de divendres va presenciar-se un feliç retrobament dels membres del grup Mesclat, i d’ells amb el seu públic. Quedarà veure si aquest esclat d’energia té la força suficient per iniciar una nova etapa.

Així, Tradicionàrius va tancar la seva 37ena edició, que ha coincidit amb la celebració del trentè aniversari del CAT, cada vegada més un referent en l’àmbit de la música d’arrel a Catalunya, la península i arreu d’Europa. El festival, compactat en onze setmanes, reuneix uns quaranta grups i mobilitza al voltant de 12000 espectadors. Creix amb consciència que les tradicions (les que no fan cap mal) són cultura i país, que cal mantenir-les i reforçar-les allà on sigui necessari. Augmenten la presència del ball en les seves programacions, constant en la música tradicional que cal fomentar, o refermen el seu compromís amb tots els músics de la comunitat lingüística catalana, vista la situació política en aquest tema d’algunes zones. Mesclat va fer-ho explícit en la cloenda, però potser el gènere ja ho porta inscrit: el folklore és festa, arrel, ritu i reivindicació i, justament per tot això, cal seguir fomentant-lo.