Poppea coronada

Pocs mesos abans de morir, Claudio Monteverdi estrenà a Venècia L’incoronazione di Poppea, un espectacle que deixà atònits als espectadors del Teatro San Giovanni e Paolo. Com explicar l’increïble vigor dramàtic, la inesgotable inventiva formal i la capacitat d’innovació musical i literària de l’última obra d’aquell home de setanta-cinc anys que, poc abans, semblava haver iniciat una confortable retirada. I, sobretot, com justificar el to amoral i l’explícita càrrega sexual de la darrera composició d’un autor que havia creat algunes de les obres religioses més transcendentals de la transició entre el renaixement i el barroc i que poc temps abans s’havia ordenat sacerdot.

El mateix Monteverdi que havia participat en la creació de l’òpera a la cort de Màntua el 1607 amb L’Orfeo, insinuant les il·limitades possibilitats artístiques del recitar cantando, el 1643, ja en un teatre públic i de pagament, obria amb Poppea camins insospitats que desembocarien en el cantar recitando que marcaria l’esdevenir del gènere. Tot és innovació a L’incoronazione di Poppea, tant és així que avui, gairebé quatre-cents anys després de la seva creació, ens deixa tan perplexos com a aquells venecians que assistiren a l’estrena. Una modernitat que es manifesta en tots els àmbits, però de manera significativa en l’elecció del subjecte dramàtic. Amb aquesta òpera, el llibretista Busenello i Monteverdi posen en escena, per primer cop, personatges històrics i de diferent extracció social. La història de la relació entre l’Emperador Neró i Poppea, que culminà amb el matrimoni i la seva consegüent coronació deixant pel camí un reguer de sang, era prou coneguda a l’època gràcies als Annals de Tàcit. Els venecians, a més, eren conscients que aquesta translació teatral contenia una explícita crítica a la rival, opressiva i perversa Roma de l’època. Per tant, el que posaren en escena els autors eren els vicis, corrupció i lluites pel poder a través d’uns personatges reconeixibles, populars per aquell públic.

Aquest component de papier couché avant la lettre ha servit de pretext a Calixto Bieito per situar la seva proposta en un plató televisiu on els personatges i les seves intrigues, com en un reality show, són retransmeses en primer pla a través de nombroses pantalles que presideixen l’escenari circular que envolta l’orquestra. Un plantejament que, suportat pel seu talent en la direcció d’actors, permet a Bieito una afinada dissecció de les passions i misèries d’una despietada lluita pel poder plena de sang i sexe. El director no afegeix ni treu res a un drama de ressonàncies shakespearianes que li encaixa com un guant i troba solucions que reforcen l’element dramàtic sense necessitat de distorsionar l’original. Pel que fa a la dramatúrgia ens trobem davant una de les produccions més sòbries i reeixides de Bieito que, paradoxalment, té el seu punt més feble en el visual. Si el seguiment de l’acció càmera en mà aconsegueix apropar-nos als personatges i les seves peripècies, les projeccions a la pantalla gran de fons deceben per monòtones i acaben esdevenint innòcuament invasives. Un retret que en cap cas entela l’èxit rotund de la proposta.

Per assolir els objectius de Bieito era imprescindible un equip d’actors-cantants totalment involucrat, d’altíssim nivell i el Liceu li ha donat -no a ell, que no ha estat present als assajos, sinó a Marcos Darbyshire, responsable de la reposició- les eines necessàries reunint un cast que voreja l’excel·lència. El triomf de la nit fou per una Magdalena Kozena vocalment pletòrica que regalà una grandiosa Ottavia plena de contrastos i colpidors accents dramàtics, especialment en els dos grans lamenti. Extraordinari també Xavier Sabata com Ottone, paper ingrat, de gran complexitat vocal i dramàtica, que carrega sobre les seves esquenes bona part del pes de la trama. El contratenor català va fer, en tot moment, una exhibició de recursos signant un Ottone simplement referencial. Julie Fuchs posseeix totes les característiques per ser la Poppea ideal, tant canores com físiques, i a la seva notable encarnació només li manca un bri de sinuositat en el fraseig per situar-la definitivament entre les grans intèrprets del rol. David Hansen fou un Nerone convincent des del punt de vista teatral, exposant sense histrionisme els excessos del personatge, però vocalment mostrà tensions en el registre agut que perjudicaren la línia de cant. El quintet principal el completà el baix Nahuel de Pierro que incorporà un Seneca de manual gràcies a un instrument de contorns vellutats, ampli registre i fraseig senyorial.

A l’excel·lència dels protagonistes cal afegir la dels secundaris, encapçalats per la carismàtica Arnalta, en aquesta producció no transvestida, del tenor Mark Milhofer que es lluí en les còmiques invectives a Poppea i, sobretot, amb un captivador “Oblivion soave”. També destacaren la soprano Deanna Breiwick, que interpretà una elegant Drusilla en tots els sentits i el tenor Thobela Ntshanyana en l’exigent duo entre Nerone i Lucano. O el bellugadís Valletto de Natalia Labourdette, ple d’intenció, de gran dinamisme escènic i vocalment seductor. De molta qualitat el trio que protagonitza el pròleg i que, en aquesta producció, roman constantment en escena. Tot un luxe comptar amb el contratenor Jake Arditti, de timbre atractiu i notable projecció, per encarnar Amore, com també amb una excel·lent Rita de Morais en el de Fortuna i la impecable Virtú d’Irene Mas. Elogis que es poden estendre a la Nutrice de Marcel Beeckman, Milan Perisic i Guillem Batllori que completen el cast.

Aquesta producció suposa la primera col·laboració, i ben segur l’última, entre dos pesos pesants del nostre país com Calixto Bieito i Jordi Savall. El músic català dinamità la roda de premsa criticant el muntatge tot qualificant-lo de gratuïtament violent. Unes declaracions injustificables tenint en compte que la producció s’estrenà el 2018 i que, per tant, l’havia de conèixer quan acceptà la proposta. Polèmiques a banda, L’incoronazione di Poppea significa la segona òpera de Monteverdi que Savall dirigeix al Liceu d’ençà d’aquell L’Orfeo estrenat fa ja trenta anys. Les reminiscències madrigalístiques i el to pastoral d’Orfeo semblen casar millor amb la sensibilitat del director que no pas la teatralitat de Poppea. Tot i disposar d’un Le Concert des Nations format per primeres espases que aportaren un coixí sonor excepcional en tot moment, la direcció mancà de guspira, contrast i colors. Savall optà, a diferència de Jacobs o Harnoncourt i en la línia de Gardiner, per una lectura estrictament fidel als manuscrits de Venècia i Nàpols que es limiten a indicar el baix continu i alguns ritornelli. Una decisió musicològica del tot lícita que, a la pràctica, ha d’anar necessàriament acompanyada de fantasia en el joc de dinàmiques i textures, així com d’impuls rítmic en els ritornelli que compensin l’austeritat de l’instrumentari. Savall assolí puntualment aquests reptes, especialment en els intensos monòlegs d’Ottavia, però en línies generals la batuta semblà pesar-li. Els tempi van tendir a una excessiva morositat -excepte en el gran duo final, incomprensiblement accelerat- que provocà algunes caigudes de tensió i problemes de concertació. En definitiva, una direcció irregular, d’escassa teatralitat que no impedí, malgrat tot, l’èxit d’un extraordinari espectacle.