L’últim alè

Vint-i-sis cames es deixen endur a ritme de sospirs, vint-i-sis braços expliquen una història. Una història de mort i de vida en el temps que comença i acaba en un últim alè. Entre respiracions, moviments impossibles, acrobàcia i un intimisme aclaparador, el Rèquiem de Mozart va tornar a la Factoria Cultural de Terrassa. Després de l’estrena de Carmina Burana el 2018 i del mateix Rèquiem el 2019, la ciutat ha tingut una nova oportunitat de gaudir de la coproducció de Factoria Cultural i Crea Dance Company, el divendres 4 i el dissabte 5 de febrer. I que es repetirà el dia 18 de febrer al Teatre-Auditori de Sant Cugat i el 25 de febrer al Teatre Auditori de Granollers.

El Rèquiem va ser interpretat per l’Orquestra Simfònica del Vallès, el Cor de Cambra de Granollers, quatre solistes vocals i el cos de ball de la Crea Dance Company. La coreògrafa, Maria Rovira, va portar a l’escenari una proposta trencadora que enfronta i fusiona a la vegada dos mons aparentment inconnexos: una missa de difunts de finals del segle XVIII i la dansa contemporània. Una hibridació transgressora en què la dansa no es presenta com un complement de la música, sinó com a plena protagonista d’una unió creada per aconseguir un art total.

L’originalitat de la proposta trenca qualsevol esquema clàssic d’escena. La sala Factoria, dividida en dos escenaris, situava els ballarins al bell mig del teatre i músics i cantants a l’escenari convencional. Una disposició que permetia gaudir de la dansa des de qualsevol perspectiva. La coreografia commovia amb cada cruixit del terra, amb cada gota de suor, els ballarins volaven i queien i tornaven a volar festejant entre la delicadesa i l’expressió ferma de cada múscul. El caràcter dels moviments s’allunyava de l’expressió clàssica, però Rovira s’encarrega de retornar el públic a la temàtica religiosa amb petits detalls que doten de virtuosisme l’espectacle. Una ballarina arrenca un solo senyant-se amb la mà dreta, més endavant i cap per avall, els cossos dels ballarins es transformen en creus equilibristes. Com que no es tractava d’un ballet o una obra coreografiada habitualment, la dansa fluïa totalment lliure, sense regnes que la cenyissin a les normes clàssiques però sense deixar enrere una tècnica exquisida.

Tot i el gran protagonisme de la dansa, els caps que ocupaven les butaques es bellugaven de dreta a esquerra atrets també pel magnetisme del conjunt de músics i cantants. L’Orquestra Simfònica del Vallès, el Cor de Cambra de Granollers i els solistes vocals, sota la batuta de Manel Valdivieso, van donar vida al Rèquiem de la manera més elegant i punyent. La mirada, inquieta, sovint s’arrossegava cap a l’altre escenari, on l’espectacle tampoc tenia pèrdua. Especialment quan va arribar el torn del Lacrimosa, quan tots els astres dels escenaris es van posar d’acord per oferir una interpretació trasbalsadora. Les veus temprades del Cor de Cambra de Granollers travessaven la pell en més d’una ocasió i en passatges com l’Agnus dei la gentilesa extrema s’apropiava de tota l’atenció. L’OSV, com de costum, també va defensar la seva posició de manera impol·luta, i la tensió entre músics i ballarins semblava insostenible.

Les pauses entre moviments no donaven treva al públic, els ballarins no cessaven ni quan ho feia la música. La dansa omplia els buits i creava un ambient que encara no sabria descriure, potser visceral o incòmode; potser íntim seria la paraula. Una mena de clima que s’escolava per tots els racons del teatre i que tallava la respiració. Quan Valdivieso feia entrar la música, la tensió s’intensificava i desapareixia en un instant més que motiu, trasbalsador. 

Sota una llum de marbre, els ballarins construïen piràmides i caminaven per sobre de l’aigua i regalaven un últim sospir commovedor que deixava clar que la dansa no són només moviments coordinats i curosos, la dansa crea, per si sola, una narrativa, una filosofia que parla amb intenció.