Els taurons no farien por sense John Williams

Cadascú té la seva pròpia banda sonora. Cada vida, cada història es compon de diferents etapes marcades per les melodies del moment. Si hi ha algú que hagi contribuït de manera significativa a la formació d’aquestes bandes sonores vitals, aquest és John Williams. Cinquanta anys després que el compositor comencés a treballar de la mà de Steven Spilberg per emocionar Hollywood, les seves obres més reconegudes van omplir el diumenge passat el Palau de la Música Catalana interpretades, una vegada més, per l’Orquestra Simfònica del Vallès.

Les generacions de pares i fills dels 70 i 80, captivades per una època dauradíssima del cinema i la música, s’asseien a les butaques granat del Palau amb un nus a la gola. Escoltaven les seves bandes sonores preferides de les seves pel·lícules preferides que els van marcar profundament, i no només a ells, sinó també als que van venir després. 

L’OSV va homenatjar novament a John Williams amb un concert que exhaureix taquilles cada vegada que està en cartellera i que repetirà el pròxim 19 de desembre i el 9 de gener del 2022. Un dels motius del seu èxit és la presència dalt l’escenari de Salvador Vidal, l’actor de doblatge que ha posat veu a grans personatges de Hollywood com Luke Skywalker o Indiana Jones. D’aquesta manera, l’espectacle aconsegueix tocar la fibra de forma estel·lar. Mai millor dit, mentre l’orquestra entona la peça més coneguda de Starwars, Luke Skywalker et recita els principis de la força. I no només posen la pell de gallina per la magnífica interpretació de les obres i la càlida veu de Vidal sinó que l’OSV commou escenaris amb el seu caràcter familiar i els ulls brillants dels músics a cada passatge que interpreten. Diumenge va ser l’últim concert d’un dels membres més veterans de l’orquestra, Xavier Pomerol, flautista, amic i un dels pares de l’OSV, lluitador i apassionat per una orquestra a qui ha donat vida i que n’hi ha donat a ell.

Després d’un commovedor discurs per a Pomerol, la concertino, Marta Cardona, donava el to i els arcs i els altres membres de la família iniciaven el que seria un espurnejant viatge per la història del cinema. “La música empieza cuando acaban las palabras, por eso yo escribo música”, recitava Vidal interpretant una de les frases cèlebres de Williams. La música comença quan s’acaben les paraules i també quan les imatges la necessiten per brillar. Sense la música de John Williams els taurons no farien por, els partits de quidditch serien avorrits i Darth Vader no tindria entrades triomfals. Una banda sonora acaba esdevenint l’element essencial de tota producció cinematogràfica, fins i tot en allò que converteix la pel·lícula en bona o dolenta. Tota escena necessita un toc de màgia i emoció, cosa que només aconsegueix la música amb la seva força emotiva i la seva capacitat de convertir en èpica qualsevol imatge. Una banda sonora no només acompanya una imatge sinó que cobra vida per si sola des del moment en què esdevé l’element que ens fa reconèixer una pel·lícula. Quan pensem en Jaws, Harry Potter, Star Wars o Indiana Jones pensem en les mítiques tornades que ens fan entrar dins de cada aventura de la gran pantalla. Al Palau, només amb els primers acords de Jurassic Park els velociraptors s’obrien pas entre les muses.

A l’inici de la segona part, l’OSV va lluir-se amb un medley de diferents pel·lícules i diferents compositors. La història de 75 anys de cinema concentrada en 4 minuts va ser la part més aclamada del concert en què es posava en valor tant la rellevància d’aquelles obres com la figura de cada compositor. Sense ells la història del cinema seria diferent i la música de la nostra vida també. Tot i així, quan es parla de música clàssica i grans compositors sovint no se’ls té en compte. John Williams, Hanz Zimmer, Rachel Portman, Joe Hisaishi… tots ells han omplert vides amb la seva música i orquestres d’arreu del món continuen interpretant-la. Són obres comercials, sí, i també clàssiques i captivadores, capaces d’acompanyar les imatges de manera excel·lent i de fer brillar el cinema durant dècades.

Tot això ho demostraven els ulls vidriosos del públic ―i no només del públic― durant el solo de Cardona de la Llista de Schindler, el silenci sepulcral després que la violinista passés l’últim arc i el punyent aplaudiment final. També les desenes de peus dalt l’escenari que marcaven el ritme de la marxa militar de The Patriot, fins i tot les muses de marbre de les parets del Palau semblaven emocionar-se.

Després de tants anys, les bandes sonores de les vides de la gent dels 70 i 80 són també part de la música dels infants i joves d’ara. Una música atemporal que continua omplint cors i butaques encara que molesti a aquells qui no consideren la música cinematogràfica música clàssica de debò. Després d’un etern aplaudiment i el bis, en sortir per la porta del darrere del Palau, un nen d’uns set anys amb un posat tímid i acompanyat pel seu pare s’apropa a la Marta Cardona i el seu violí; “Què em podria fer una foto amb tu?”.