Helena Cánovas: “Cal poder criticar certs missatges de la tradició”

La música pot ser ritme, melodia i harmonia, però també pot ser una intuïció que es fa i es desfà, que es construeix i que que es descarta. La música, per exemple, pot ser un moment del passat que es fa present, perquè segurament no ens inventem res, sinó que repensem allò que ja s’ha fet sempre. La música, en qualsevol cas, pot ser moltes coses i a Un espai al pentagrama –el podcast de FICTA edicions dedicat a la nova creació acollit per Ràdio Granollers– les intentem descobrir: aquesta setmana, amb un peu a aquí i un altre a Núvol, parlem amb una compositora de Tona que viu Colònia i que defensa fermament poder moure’s entre la música composta i la música conceptual.

Helena Cánovas i Parés (Tona, 1994) estrenarà Laura a L’Atlàntida de Vic el proper 17 de desembre; es tracta d’una recreació de l’obra de Miquel Llor, Laura a la ciutat dels Sants, composta per a veu i música electrònica que interpretaran Adriana Aranda a la veu, Luis Azcona a la percussió, Carla González Ferrer al baix, Itziar Viloria als teclats i Álex Tentor a la guitarra. L’altre dia vam xerrar sobre aquesta estrena, però també sobre el seu recorregut artístic, a partir d’algunes de les seves obres; així, per exemple, vam començar escoltant “They are not talking about us” per parlar sobre els seus estudis a Saragossa: «el meu llenguatge s’ha desenvolupat fruit de moltes coses: fruit de l’acadèmia, però també fruit d’allò he vist. Després d’estudiar dos anys amb José María Sánchez-Verdú, amb qui compartia molts gustos estètics, vaig tenir l’Agustí Charles, amb qui vaig aprendre realment el que vol dir escriure, la part d’ofici, d’agafar llapis i paper».

Aquesta mateixa obra també ens va servir per parlar sobre les influències que té, per ella, el món de la música coral: «la primera és que m’encanta fer obres amb instruments de la mateixa família, m’agrada treballar amb timbres que siguin semblants. La segona és el treball harmònic. Crec que és dels aspectes més evidents en la meva música: no renuncio en cap moment a la nota, tot i que també m’encanta treballar timbre i anar cap al soroll». Va començar a cantar en corals quan tenia cinc o sis anys i, després, va decidir fer piano. Diu que no ha volgut mai estudiar cant o cantar com a solista, però que quan va anar a viure a Colònia, només va poder passar un any sense formar part de cap cor: «Necessito viure aquesta part de la música com a intèrpret, encara que sigui en un cor amateur. Sento que n’aprenc molt i que em posa els peus a terra: és un moment de tenir un contacte diferent amb la música i sento que això és molt important».

Sento que n’aprenc molt, del cant coral, i que em posa els peus a terra.

Tens una obra que es titula Unterweisung im Weinen on recites el text de Julio Cortázar Instrucciones para llorar traduït a l’alemany; és una peça que forma part del projecte Oops! I dropped my seeds, que va guanyar la D-bü Competition l’any 2020. Vau rebre el reconeixement l’any de la pandèmia: què va suposar?

Va ser un context molt especial. Jo, com la majoria de compositors, l’any 2020 vaig escriure molta música però no vaig veure cap estrena i, va ser una situació estranya. D-bü és un concurs de les universitats de música d’Alemanya i normalment se celebra presencialment i es troben tots els grups a una sala i es fa aquesta experiència de concert en viu. El que van proposar, per contra, és que, tot i no tenir públic, anéssim tots a Hamburg a gravar el nostre projecte. Això va ser meravellós, perquè només el fet de poder estar a allà i poder realitzar la producció en vídeo, va ser molt bonic.

Més en general, com valores els concursos de composició? Com es pot puntuar l’art?

D’una banda, ens ajuden molt. Ho he viscut en pròpia pell després de guanyar el Carmen Mateu. És una mena de guia de cara als ensembles i a les institucions. Tot i així, també em pregunto per què ha de funcionar així. Guanyar aquest guardó m’ha fet reflexionar que, de fet, la meva música tampoc ha canviat gaire: jo em sento la mateixa i sento que la meva música també ho és. En tot cas, aquest premi em serveix per escriure més música. Una cosa que tenia molt clara des que vaig començar els estudis a Saragossa és que m’havia de presentar a premis, calls i workshops, i si mires el meu currículum, tampoc n’he guanyat gaires, però sabia que era una cosa que havia de fer. És una característica del nostre sector.

Els concursos són una guia pels ensembles i les institucions, tot i així, també em pregunto per què ha de ser així.

Des del 2020 també ets la directora artística de l’Avantgarten Festival de Liedberg! Ens pots explicar aquesta iniciativa i com és que en formes part?

Avantgarten existeix des de l’any 2012 i passa a un poble de 300 o 400 habitants on ni tan sols arriba el tren, cosa molt estranya a Alemanya! Llavors, la Brita Heizmann, que és periodista, una dona de ràdio, va arribar a Liedberg després d’haver viscut als EUA i, com que li agradava la música contemporània i és una senyora estupenda, va decidir inventar-se un festival de música contemporània! Ho va fer només per aquesta joia que té a la nova creació. Va trucar portes fins que algú li va donar una mica de diners i va començar aquest festival d’un dia, on es fan quatre o cinc petits concerts que tenen lloc a jardins privats de les cases de Liedberg. Els habitants del poble hi participen de manera voluntària –per exemple, l’associació de dones fa melmelada i després dels concerts mengem pa amb melmelada i el granger dona pomes!– però, per contra, no els agrada el que es fa… és una cosa molt especial. A mi m’encanta haver agafat aquesta direcció artística, i ha anat així perquè l’any 2018 es va tocar una peça meva a allà i vaig fer amistat amb la Rita, que em va demanar que li agafés el relleu. És cert que faig la direcció artística i programo el festival, però també vaig a buscar les pomes al granger.

Parlem de la temporada actual, que va començar, entre d’altres, amb la interpretació de Krisztian Palagy de clamabant once again a Köln. Abans s’havia interpretat a Wuppertal i a Bergisch Gladbach, i s’havia estrenat el 2021 a Dormagen. És habitual que les obres contemporànies es girin tan?

He tingut molta sort! De fet, ha sortit al revés del que m’esperava. Em van encarregar aquesta obra per a acordió sol un 31 de desembre de l’any 2020 –fixa’t quin dia per trucar!– i em van dir que l’intèrpret seria el Krisztian Palagy. Jo vaig acceptar, però si et soc sincera, no em feia cap il·lusió escriure per a acordió sol en aquell context, i em va costar molt escriure l’obra. Em va passar una cosa que em passa molt sovint: tenia quaranta-dues idees i les vaig començar quaranta-dues vegades, però no m’agradava res. Llavors vaig escoltar el Duo Seraphim de Caterina Assandra i va ser una espurna màgica: no només la composició va fluir molt ràpid, sinó que després al Krisztian li va encantar i la segueix tocant als seus concerts, i de vegades ni tan sols n’estic al cas!

Ara ho comentaves, aquesta obra parteix d’una obra ja existent, i forma part del teu cicle once again que té una característica peculiar.

Sí! A més, ho podem lligar amb preguntes anteriors. La idea és crear obres que per mi són, de manera molt clara, un diàleg o, fins i tot, un arranjament creatiu. Això va començar amb l’Agustí Charles; quan jo feia tercer estava una mica bloquejada i ell em va proposar que em fixés en la música que estigués escoltant més en aquell moment, que, llavors, era Guerrero, i d’aquí en va sortir groc i boira finestra. Llavors, vaig començar a visitar altres obres durant el meu procés compositiu i després d’un temps, vaig assistir a un seminari de Michael Beil que em va agradar molt, perquè ens va introduir un llibre de Kenneth Goldsmith que es diu Escriptura no-creativa, i vam començar a obrir un debat molt interessant sobre què és la composició no-creativa, i vam acabar re-valorant la idea de creativitat, que no té per què ser la característica prima d’una nova composició. Es tractava, una mica, d’empoderar la idea de reciclatge. Això em va motivar a començar aquest cicle, que per ara té tres peces i mitja i totes agafen una obra de finals del renaixement i principis del barroc, amb la idea de reciclar-la. I sempre la firmo amb dos noms: clamabant once again la firmo com a Assandra-Cánovas perquè m’agrada defensar que, pel fet de ser un arranjament, no és menys una obra.

La creativitat no ha de ser la característica prima d’una nova composició. Cal empoderar la idea de reciclatge.

Em fa pensar amb els traductors, a nivell de literatura. I parlant de literatura, hi ha una citació que diu: «Estic cansada de tant pujar i baixar de trens i veure cares i terres noves». D’aquí uns dies estrenes l’obra Laura a L’Atlàntida de Vic en el marc del projecte Talent Convidat. Què ens en pots explicar, què ens hi espera?

Uf, estrenem d’aquí molts pocs dies, et pots imaginar com tinc el cos! Aquesta frase és extreta de Laura a la Ciutat dels Sants de Miquel Llor en un moment en què la protagonista li escriu una carta a la seva cosina. M’encanta, perquè és una frase que podria subscriure jo, i crec que moltes altres persones! Això de Laura, segurament serà un Frankenstein estrany, però en el que jo hi confio molt. Jo em sento, en aquest projecte, més aviat una mena de comissària musical d’una història. No he musicat la novel·la, sinó que he agafat quatre aspectes que em semblen molt importants en la novel·la i he volgut establir aquesta espècie de paral·lelisme narratiu entre una Laura d’ara i una Laura de la novel·la a partir de cançons del passat –i fins i tot cançons pop–, per això el tema de la comissaria, perquè es barregen molts estils, molts formats. Té aquest rerefons de convidar-nos a criticar el que passa a les obres del passat, siguin musicals o literàries.

Hi haurà algun tipus de marc explicatiu pels assistents a aquesta obra?

D’una banda, hi ha una xerrada vinculada a l’estrena, que la farà la Maria Isern, una escriptora fantàstica. De l’altra, part de l’obra introdueix el que passa després, i també hi haurà una projecció amb el text, que sempre acompanyarà el que passa a l’escenari. Sé que es tracta d’una novel·la que, sobretot a Vic, tothom coneix, però no sé fins a quin punt es coneix prou. De fet, jo la vaig haver de llegir durant batxillerat, i una de les motivacions d’agafar-la va ser perquè em semblava un referent, però després m’ha passat que, quan l’he tornat a llegir, he pensat: «com pot ser que llegíssim aquesta barbaritat?».

A nivell de missatge?

Sí, hi ha moments que poden ferir molt. I de vegades penso que cal poder criticar i obrir diàlegs amb certs missatges de la literatura clàssica o musical.

Cal poder criticar i obrir diàlegs amb certs missatges de la literatura clàssica o musical.

A la teva pàgina web hi dius que creus que la música és un element essencial de l’aprenentatge. Has fet tallers de Música Contemporània amb nens i adolescents i he llegit que, en molts casos, no tractes tant d’explicar un o diversos aspectes tècnics concrets, sinó de reflexionar sobre temes que s’hi relacionen. Creus que aquesta és la manera d’apropar-la?

Soc del parer que explicar massa coses fa perdre certa màgia, sovint entenc la pedagogia com una cosa sensorial. Evidentment, és molt necessari per certes activitats entrar en aspectes més tècnics, però prefereixo sempre fer comparacions amb el llenguatge plàstic o visual –que el tenim més entrenat– o acostar-m’hi a partir d’aspectes escènics. M’agrada aquesta idea de perdre-li la por i sentir-la a partir d’analogies amb temes més coneguts. Això ho he fet amb diversos projectes, així com també en altres contextos, com ara a l’aula, soc molt tècnica i m’encanta l’anàlisi.

M’interessa molt com conceps rítmicament la música a algunes de les teves obres, perquè hi ha vegades que no escrius a negra 70 o negra 120, sinó que el tempo el marca la velocitat subjectiva en la que un intèrpret llegeix una frase. Hem de canviar els paràmetres compositius de la música?

No crec que haguem d’inventar noves formes pel fet d’inventar-les. Jo tinc una història d’amor i odi amb el ritme, i ha sigut una constant des que vaig començar a escriure! No m’agrada aquesta idea de tenir un intèrpret ballant a ritme d’un compàs estricte, intentant posar una mètrica irregular per sobre. Per això he intentat buscar solucions molt diferents de notació i concepte, com ara a algo sobre un cuerpo, on volia treballar aspectes que estaven molt relacionats amb l’escolta i amb el cos de l’intèrpret. Vaig començara a escriure amb compàs, però no em funcionava; de vegades, aquestes coses poden semblar molt boniques o molt modernes, però afegeixen una dificultat als intèrprets, perquè el quartet de corda que la va estrenar no estava acostumat a llegir aquest tipus de partitura. Vam entendre conjuntament molt de pressa, però, que era l’única manera de fer aquesta obra.

M’agrada la idea de perdre-li la por, a la contemporània, i sentir-la a partir d’analogies amb elements escènics o visuals.

El baríton Ferran Albrich i els Leos Quartet van interpretar “amarga once again” a la cerimònia dels premis Carme Mateu; és una obra que està basada en una cançó d’Alfonso Mudarra sobre un text de Juan Boscán. La lletra parla de rius, deserts, ocells, arbres, però també parla de la mort i de la solitud. Quin pes té en la teva creació la natura i la memòria?

Són dos grans temes. La memòria m’ha sigut una obsessió durant molt temps. Ara, potser, l’estic abandonant una mica, tot i que segueix en mi aquesta idea d’arxiu i de reciclatge, de mirall en la tradició. El que sí que m’interessa molt d’aquest text de Juan Boscán –i aquí et dono una relectura– és que parla del self care. A la primera estrofa diu que canta amb la veu ronca als rius, als arbres, i als ocells, i a la natura: per què? A la segona, ens explica que la vida ha volgut que s’hagués d’apartar de la persona que tant s’estimava i, en aquest moment que és tan feble, s’ha de cuidar perquè si no, es morirà. És aquesta idea de cures que sembla tan actual i aquí veus que simplement és necessària: em va semblar digne d’actualitzar.

Ha anat sortint: vas guanyar la beca Carme Mateu al Festival de Peralada el juny del 2021, això vol dir que hi estrenaràs una òpera el juliol del 2024 que es representarà també al Liceu i al Teatro Real de Madrid. Què ens en pots explicar, en quin punt es troba aquesta partitura ara mateix?

Jo vaig començar a pensar en aquesta obra l’endemà mateix de guanyar aquest premi perquè em fa una il·lusió tan gran! És increïble poder fer aquesta peça. Encara no hi ha partitura, però hi ha moltíssim treball de fons: finalment, construir una òpera des de zero vol dir prendre moltes decisions. M’he fet una playlist a Spotify, una llista d’inspiracions; he fet molts esbossos d’escenes, encara que sàpiga que després se n’aniran, però encara estem en el procés d’acabar de confirmar qui escriurà el llibret.

Penso l’òpera des d’aquests tres angles: la figura de Don Juan, la Condesa de San Luís escrivint sobre aquest tema llavors i el fet que aquesta obra no existeixi avui.

Parteixes del text Don Juan no existe de la Condesa de San Luís.

Sí! És divertit, no tinc clar si al final serà així, però ara per ara, té aquest aspecte de meta-meta-meta-òpera. Té moltes capes. Hi ha aquest personatge, que és la Condesa de San Luís que l’any 1923 estrena aquest text, Don Juan no existe, un monòleg còmic que parla de la figura de Don Juan on diu que perd el seu poder quan la dona no li fa cas. Em sembla fantàstic! I això ja té en si mateix aquesta idea d’hipertextualitat, que connecta totalment al món de l’òpera. Però després, aquest text desapareix o ningú es preocupa de buscar-lo, cosa que trobo que és un problema generalitzat: no és un fenomen aïllat, això passa amb els textos d’un munt d’escriptores, i és que abans d’arribar a la Condesa de San Luís, vaig estar buscant molt. Don Juan no existe no existeix, i la seva autora té un article de la Wikipèdia de mil caràcters: tinc ganes de parlar sobre això. Estic intentant pensar l’òpera des d’aquests tres angles: la figura de Don Juan, aquesta persona escrivint sobre aquest tema en aquell context i el fet que aquesta obra no existeixi avui.