Entre la mort i l’èxtasi

Alessandro Stradella (1643-1682) va ser un compositor a mig camí entre la seconda prattica de Monteverdi i l’estil concertant de Corelli, Vivaldi o Scarlatti. La seva música és un híbrid fascinant a mig camí entre aquests dos pols. Fascinant també va ser també l’atzarosa vida del compositor, mort el 1682 apunyalat al mig del carrer després d’anys d’estafes i una enorme llista de conquestes d’amants de l’alta societat que molt bé podrien haver estat comptades per Leporello al seu catàleg.

Del catàleg de Stradella, el Festival de Peralada, en la seva segona edició de Pasqua, ha extret l’oratori San Giovanni Battista (1675), amb la complicitat dels sempre inquiets Xavier Sabata i Dani Espasa, un tàndem que afortunadament sembla consolidar-se en el festival en la recuperació de belleses barroques.

I és que aquesta partitura, poc programada però amb excel·lents enregistraments discogràfics (Minkowski, De Marchi o Guillon), amaga no poques belleses en una música sensual, contrastada i amb un dramatisme molt operístic que la converteixen en un petit antecedent de Massenet (Hériodade, 1881) o Strauss (Salome, 1905).

La inauguració d’enguany del festival empordanès amb l’oratori de Stradella va ser del tot reeixida, amb unes Vespres d’Arnadí implicades en fer aflorar tota la gama d’afectes recollits a la partitura, amb alguns moments de gran virtuosisme en els violins, capitanejats per l’inspirat concertino Ferran Sylvan James i dividits en dos grups oposats que batallaven a la manera policoral en un incipient estil concertant, especialment en les dues simfonies amb que s’inicien cadascuna de les dues parts de l’oratori. Cal destacar també l’imaginatiu continu dirigit pel propi Espasa (clave i orgue), del que sobresortí especialment les tiorbes de Pablo Fitzgerald i Miguel Rincón (combinat amb la guitarra barroca).

En l’apartat vocal s’aconseguí un grup afortunadament consistent. El sant protagonista, que té la part més extensa de la partitura, va ser interpretat pel contratenor Xavier Sabata, com dèiem abans, un assidu de Peralada en els darrers anys. Malgrat no disposar d’una veu que destaqui per projecció o color, el cantant d’Avià construí la seva part de forma convincent, amb un magnífic fraseig, flotant i eteri, basat en un gran control de la respiració. Va commoure totalment en la seva ària de la segona part, la extàtica “Io per me no cangerei”, potser el moment més destacat de tota la partitura.

També destacada va ser la interpretació de la soprano Giulia Semenzato com a Salomé (a la partitura de Stradella anomenada simplement com a Herodies filla), d’aguts brillants i fàcil coloratura. Sorprengué també en extensió de registre en les seves confrontacions amb Herodes i en la perfecta la línia vocal mantinguda en el seu expressiu lament “Queste lagrime e sospiri”.

Però la veu que més sobresortí fou la del baix Luigi De Donato en la part d’Herodes, amb uns greus carnosos i rotunds com poques vegades escoltem en interpretacions de música antiga. El seu tetrarca va ser imponent, però també temorós davant del sant o libidinós amb la seva fillastra, diferents estats d’ànims que sonaren ideals en la veu del cantant italià. Bravo!

Acompanyaren a aquest trio protagonista el tenor Juan Sancho com a conseller i Elena Copons com a Herodies, unes parts menys compromeses però que ambdós cantants realitzaren amb precisió i implicació.

El concert va tenir lloc sense cap mena de subtitulat o text imprès, quelcom indispensable per copsar de forma adient la música vocal. Només hi havia l’opció de cercar el llibret amb el mòbil a través d’un codi QR, però la seva lectura era totalment impossible en la foscor de la nau de l’església del Carme i les limitades pantalles dels telèfons. És estrany aquest oblit i que en canvi s’apostés tota la tecnologia a l’enregistrament de la vetllada, amb un gran floriment de micròfons i càmeres de tota mena sota les voltes gòtiques, i fins i tot sobrevolant la nau, com el colom de l’Esperit Sant, per trobar una metàfora adient al sacre espai.