El Vivaldi genial de Biondi al Palau

La temporada de BCN Clàssics al Palau de la Música ens ha portat un concert d’excepció, pel programa i pels intèrprets: Vivaldi per Fabio Biondi i l’Europa Galante, incloent-hi els quatre primers concerts de l’opus 8, és a dir, les famoses Estacions. El programa es va completar, de manera molt encertada, amb algunes àries del compositor català del segle xviii Domènec Terradellas, que va cantar el contratenor Carlos Mena. Tenint en compte que Biondi és actualment un dels millors intèrprets de Vivaldi, va ser un concert fabulós.

La primera part del concert va estar dedicada gairebé íntegrament a les òperes de Terradellas. D’aquest compositor català injustament oblidat, ara fa vuit anys a L’Auditori es va fer l’execució de Sesostri, re d’Egitto, que més tard es va convertir en enregistrament. És molt encomiable que BCN Clàssics inclogui obres del patrimoni català en la seva programació, com ja va fer en el darrer concert de l’Orquestra de Cadaqués, amb la Suite en mi de Toldrà.

Hem de dir, però, que Carlos Mena no va cantar especialment inspirat. Va començar amb una ària de l’òpera Bellerofonte, en què se’l va notar apagat, amb una veu minsa, gairebé com si patís. Cosa estranya en un cantant excel·lent com ell, de gust exquisit i gran refinament. En la segona ària, de l’òpera Mitridate, la veu ja se li notava més escalfada, però no va cantar al màxim de les seves possibilitats. Aquestes mancances no van quedar corregides en les altres tres àries, de les òperes Merope i novament Mitridate. No sabem si Carlos Mena no tenia un bon dia o si no s’havia estudiat prou a consciència les difícils àries de Terradellas. El cas és que, indubtablement, va exhibir una tècnica sòlida i uns aguts rodons, amb crescendi i diminuendi molt interessants, però les seves execucions van resultar una mica inexpressives.

L’Europa Galante, comandada per Fabio Biondi, va fer en tot moment un acompanyament de luxe, i entre les àries de Terradellas va intercalar-hi dues obertures de Vivaldi: la de Griselda i la d’Ercole sul Termodonte. És sobrer repetir que Biondi és un mestre, un dels millors especialistes en la interpretació de la música del prete rosso.

A la segona part va arribar el reclam del concert: Les quatre estacions, és a dir, els quatre primers concerts per a violí del cicle Il cimento dell’armonia e dell’invenzione. És una obra hiperconeguda que no necessita presentació, i un dels paradigmes de la música programàtica. Biondi va imprimir el segell inconfusible del barroc italià: una sonoritat aspra i estripada, ritmes molt vius i contrastos d’intensitat molt accentuats. L’Europa Galante és una formació molt bregada en aquest repertori i tant l’orquestra com Biondi van mostrar un domini absolut d’aquests concerts. Biondi concretament, amb una tècnica fantàstica, feia el que volia amb el violí sense cap dificultat. La calidesa i expressivitat interpretatives feien notar de manera molt viva cadascuna de les escenes de les estacions, des de la llangor de l’estiu fins al fred i el vent de l’hivern.

L’única cosa que hem de lamentar és la falta d’educació i de respecte d’una part del públic, que va assistir al concert segurament atret per Les quatre estacions. Aplaudiments fora de temps, persones que saltaven per damunt les cadires del Palau mentre els músics tocaven, fotos furtives durant el concert, van entelar el gaudi de la música en una vetllada superba.