Una raresa barroca

Un dels concerts més esperats del Festival Llums d’Antiga de l’Auditori possiblement era el de Forma Antiqva, que ens van oferir una raresa magnífica com l’òpera Los Elementos, del mallorquí Antoni Lliteres. Al costat de quatre joves cantants de gran nivell, el proppassat 28 d’abril a l’església de Sant Felip Neri vam poder gaudir d’aquesta joia del segle XVIII hispànic, que bascula entre l’òpera i la cantata escènica.

En aquesta ocasió vam veure l’orquestra Forma Antiqva reduïda a una expressió de dimensions cambrístiques: dos violins, violoncel, contrabaix, guitarra i clavecí, des del qual Aarón Zapico va dirigir. Los Elementos és més aviat una cantata escènica de temàtica profana centrada, com bé indica el títol, en els elements de la natura, encarnats per les quatre cantants que vam sentir: les sopranos Jone Martínez com a Aire, Pilar Alva Martín com a Foc i Soraya Méncid com a Aigua, i la mezzosoprano Serena Pérez com a Terra. Hi ha encara dos personatges més, l’Aurora i el Temps, en què van doblar Jone Martínez i Serena Pérez, respectivament.

Forma Antiqva va demostrar novament que és una formació que sap exactament com abordar el repertori barroc, amb rigor i frescor alhora.

Los Elementos és una cantata molt simpàtica en què Forma Antiqva va demostrar novament que és una formació que sap exactament com abordar el repertori barroc, amb rigor i frescor alhora. Amb ritmes àgils i una expressivitat molt viva, les seves interpretacions sempre respiren un aire contemporani, de manera que la música ens interpel·la com si no hi hagués un salt de més de tres-cents anys entremig. En aquesta ocasió va ser una òpera de cambra de 1705, en estil italià però amb elements de la tradició espanyola i text en castellà.

Pilar Alva Martín va encarnar un Foc murri i divertit, amb una expressivitat molt accentuada

Les quatre joves cantants, vestides d’acord amb el color de l’element que encarnaven, van fer una interpretació plena de teatralitat, molt ben integrades amb el conjunt instrumental. Jone Martínez va mostrar una veu rodona i clara, amb una emissió molt neta que li va donar una brillantor natural, sense cap artifici. En l’arieta “En los brazos del Alba”, acompanyada del coixí de seda del continu, va crear una filigrana vocal de gran bellesa. Cal destacar també una dicció molt nítida, element que cal fer extensiu a les quatre cantants. Pilar Alva Martín va encarnar un Foc murri i divertit, amb una expressivitat molt accentuada, gràcies a un frasseig diàfan. Va mostrar una veu molt ben projectada i una línia vocal d’una gran elegància i delicadesa. Serena Pérez va tenir el gran moment de protagonisme a la segona part, com a Temps, en què va mostrar una molt bona línia vocal i un registre central i greu suficient, tot i que va faltar un punt de picardia expressiva. Soraya Méncid va cantar amb una gran elegància d’estil, tot i que la veu va sonar una mica estreta.

Ateses les reduïdes dimensions del conjunt instrumental i vocal, en aquesta ocasió l’acústica de Sant Felip Neri no va resultar un escull per a l’audició de la música. Els integrants de Forma Antiqva van fer una interpretació d’esperit cambrístic que va salvar aquest contratemps, de manera que les veus es van escoltar amb nitidesa, així com també les dinàmiques de l’acompanyament instrumental.

Acostar-nos una obra desconeguda d’un compositor tan poc prodigat és una iniciativa que cal celebrar, i també una ocasió única per desenterrar un patrimoni molt valuós en la magnífica versió que ens va brindar Forma Antiqva.