El somni del Liceu

Optimisme davant la nova etapa. Divendres 19 d’abril la plana major del Gran Teatre del Liceu va convocar els mitjans per presentar temporada i el missatge va ser clar: el curs 24-25, que coincidirà amb el 25è aniversari de la reobertura després de l’incendi de 1994​,​ ha de marcar l’inici d’una nova etapa per a l’equipament. I, pel que sembla, en tindran els instruments necessaris: un pressupost rècord de 54,8 milions d’euros i l’anhelada cancel·lació del deute històric i​ el generat durant la Covid. En paraules de Salvador Alemany, president de la Fundació​, el Liceu obre un nou capítol marcat per l’”estabilitat i l’ambició”.

Aquests recursos es posaran al servei d’un concepte, “Perseguint un somni”, que vertebrarà les activitats i propostes artístiques amb la mirada posada a un futur millor a escala global, ​que el Liceu vol contribuir a construir. Víctor Garcia de Gomar, director artístic, cita l’artista plàstic Gerhard Richter, que participarà​ amb les seves projeccions en un Dichterliebe: “L’art és la forma més gran d’esperanç​a”. I amb aquest esperit, i aprofitant el sanejament dels comptes, es presenten set noves produccions amb un fort protagonisme femení, la simbòlica estrena del Lohengrin de Katharina Wagner que la pandèmia va impedir, una recuperació (això sí, amb noms internacionals) ​de patrimoni català (La Merope, de Terradellas), una peça nova d’encàrrec (Benjamin a Portbou, d’Antoni Ros-Marbà​) o “l’ocupació estètica” del teatre per part del director d’escena Romeo Castellucci (Requiem de Mozart).

Continua també la voluntat de la directiva de sortir de les parets del teatre, tan metafòricament com física, i superar els límits de l’activitat merament operística: repertori simfònic, concerts pel territori, col·laboracions amb artistes i escoles de disseny (amb els projectes “El Liceu de les arts” i “Oh!pera”), l’anunci de la pròxima òpera col·laborativa, el compromís per garantir l’accessibilitat de tota mena de col·lectius… I, més enllà d​el programa i de les tradicionals protestes dels seguidors més acèrrims quan el seu compositor de referència​ no està prou representat durant la temporada, el missatge ha de ser aquesta aspiració a tenir una “òpera humanista”, en paraules de Valentí​ ​Oviedo, director general.​​

Efectivament, el Liceu, com a equipament públic, ha de buscar excel·lència artística, tenir els millors cossos estables possibles, portar grans noms internacionals, donar oportunitats als músics de casa, cuidar el repertori, estar a l’avantguarda, alinear-se amb els corrents estètics del moment sense perdre la identitat i quadrar la caixa. Però sobretot ha de ser significatiu, aportar a la societat, plantejar les qüestions cabdals del nostre temps, apel·lar a les nostres consciències i promoure la reflexió i el canvi. En cas contrari, quedarà reduït a un extravagant i caríssim entreteniment per a minories.

Lamentablement, l’actitud positiva que traspuaven els responsables del teatre divendres (“Hem fet els deures”, es va afirmar) s’enfrontava al primer entrebanc l’endemà​, amb la notícia​ que el teatre de La Monnaie/De Munt​ (Brussel·les) veu inviable la culminació del Ring de Castellucci, coproducció amb el Liceu i​ ​una de les majors apostes de la directiva actual. La realitat sovint obliga a reajustar els somnis.

Més detalls sobre la nova temporada, aquí.