Camerata Penedès i Bambú Ensemble: força i inspiració

La claror i la vitalitat del matí de dissabte 1 d’octubre van ser un bon presagi per a l’estrena de l’aliança entre Camerata Penedès i Bambú Ensamble al Petit Palau del Palau de la Música. Una petita orquestra de cambra i un octet, de composició mal·leable, que van reunir una vintena de d’intèrprets al voltant del programa L’últim alè de Max Bruch.

Amb només catorze anys, Felix Mendelssohn (1809-1847) va compondre la Simfonia per a cordes en Si menor, n. 10 (1823), que encapçalà el concert. Particularment, aquesta peça s’interpreta amb els tres moviments seguits, sense pauses: Adagio, Allegro i Più presto. Els tres tempos es van succeir fluidament, amb una execució vibrant i delicada. Tots els músics (excepte els violoncels, per raons tècniques) van optar per tocar dempeus durant tot el concert (primers i segons violins, violes i el contrabaix). Era sorprenent veure com dibuixaven una coreografia, com sonaven de manera compacta i decidida, com si es tractés d’un sol instrument.

Els primers compassos de la simfonia van ser tocats amb molta cura. Una melodia emergia recolzada per una segona veu, que l’acompanyava. La partitura combinava passatges més airosos, d’altres de més intensos, amb un fraseig lleuger i magnífic. La coordinació era màxima: va ser molt emocionant fixar-se en les mirades, les respiracions i els gestos còmplices. Es notava un intens treball d’aliatge, una unió enèrgica que va saber il·luminar tots els detalls i la vida de la partitura de Mendelssohn.

La Serenata per a cordes (2016), del violoncel·lista i compositor Javier Martínez Campos (València, 1989) va suposar un gran canvi de llenguatge. Era una peça feta a mida per l’octet Bambú Ensamble, que es va interpretar amb un ensamble ampliat. Amb un ritme èpic, a cops cinematogràfic, els músics van rascar poderosament i agressiva les cordes: era el soroll, que al llarg de la peça intervenia i entrava en diàleg amb la calma, amb passatges més pausats i silenciosos.

La Serenata era un repte de contrastos i colors a tots nivells, amb un fil conductor prim. L’orquestra va saber transmetre el geni que s’amagava a dins. Violins afilats i violoncels robustos. Caràcter en l’embranzida i molta temprança en els moments més fràgils, que generaven atmosferes inusuals. La melodia navegà a diferents intensitats, i en alguns casos s’acostà a la dissonància.

I encara un tercer llenguatge: l’Octet per a cordes en Si bemoll Major (1920), pòstum, de l’alemany Max Bruch (1838-1920), que també s’interpretà reforçant i ampliant la forma de l’octet. En ple període d’entreguerres, i després d’haver perdut l’esposa i un dels seus fills, el compositor va concebre una obra que passa per la nostàlgia, un vitalisme esmunyedís, la tragèdia i el son etern. L’Allegro moderato desplegà una melodia romàntica, plena de matisos i passió. De manera sòlida i harmònica, el so va créixer: desbordava, emocionava. Els músics van fer brillar el moviment i li imprimiren certa nostàlgia.

El segon moviment, Agadio, va recollir més l’esperit de la tragèdia, que abraçava la vida des del fonament i la duresa, després d’haver estat viscuda. Uns primers compassos de mort i passatges on s’evocava a plors i laments. La melodia va esdevenir una gran sentència lírica, l’enyorança feta música. I al final, Allegro molto, un retorn a la llum i a la calidesa. Un moviment esplendorós que va fer vibrar cos i ànima.

Camerata Penedès i Bambú Ensamble són formacions inspiradores, que fan una veritable política musical, la dels músics, la dels intèrprets. Al llarg de tot el concert, de manera molt agraïda i propera pel públic, diferents membres de l’orquestra van intervenir per saludar, presentar les peces o dirigir-se a l’audiència. Després del concert, es van asseure als peus de l’escenari per a respondre algunes preguntes. Trencar la quarta paret i conèixer la seva organització: assembleària, horitzontal i cooperativa. Preparar les produccions requereix l’estudi de totes les veus i melodies d’altres instruments, la discussió de les entrades i les dinàmiques. Un gran esforç que dona uns fruits extraordinaris. No hi ha transformació més noble que aquella que enforteix la comunitat, que la fa viure.