Cal tocar moltes tecles

Els músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) ja estaven a l’escenari. Alguns repassaven passatges que tocarien. Era un conjunt imponent, d’una gran orquestra romàntica. Les urnes per a la votació del públic estaven a darrere del pati de butaques. Després del rebombori, silenci. L’inici monumental del Concert de Piano, núm. 1 de Txaikovski, primera obra del concert, el trenca.

Uladzislau Khandohi, Chun Lam U i Xiaolu Zang. Fotografia del Concurs Maria Canals.

Era el dia de la final del 69è Concurs Maria Canals, retransmesa per Catalunya Música, i la sala principal del Palau de la Música estava plena. Els tres finalistes, (per ordre d’actuació) Uladzislau Khandohi, bielorús estudiant a l’Escola Superior de Música Reina Sofia i els xinesos Chun Lam U i Xiaolu Zang, formats musicalment a Berlin i Hanover, es disputaven el primer lloc. Tots tres acompanyats per la JONC, que des del 2015 és l’orquestra de la final.

El punt fort del pianista bielorús era sens dubte l’expressivitat: tant els gestos facials i la seva actitud corporal com el fraseig, que es va notar especialment en la cadència del 1r moviment. Va fer l’habitual, del mateix Txaikovski. Molt tensa harmònicament, reflexiva i vulnerable, mostra els diversos caràcters de la peça. La seva adequació als climes de l’obra van demostrar-ne una comprensió plena. Com el mateix compositor, estava convençut del que feia: de la mateixa manera que Txaikovski no va canviar “ni una sola nota” de l’obra quan Rubinstein li va dir que era impossible, Khandohi no va vacil·lar ni un moment en la interpretació. L’Andantino semplice sembla frívol, però és molt sentit, genuí, dolç i tendre. Abans de l’entrada del piano, la JONC va sonar com un coixí a l’espera d’aguantar algú. Íntim i acollidor, però deixant l’espai que ocuparia el solista. Contrasta amb l’últim, que té fragments que recorden al folklore rus.

El segon pianista era més subtil, d’entrada. Val a dir que va interpretar el Concert de Piano, núm 3 de Rakhmàninov, que comença del no-res i amb un aire de va i vé, no com el concert anterior. Al llarg del moviment, el seu estil en captava el temperament: turbulent, tempestuós, a la deriva, tan típic del compositor rus. Ritmes interpretats amb intenció d’anar tard, com d’ofegament. El piano entra just després de pocs compassos d’acompanyament orquestral. Aquest concert, el seu preferit del compositor, és considerat un dels més difícils del repertori pianístic. La calma aparent del moviment central amaga una intranquil·litat melancòlica que l’entrada del piano evidencia. La música de Rakhmàninov és més densa i caòtica: sembla com si tot succeís alhora. Els ritmes, harmonies que exploten la tonalitat, dinàmiques implícites… Implícites perquè la música creix degut a l’entrada de més instruments, però que amb tota la massa orquestral a l’escenari, són més que explícites. Feia la impressió que les mans del pianista s’entenien. En canvi, amb l’orquestra potser no encaixaven tan bé com el primer finalista. En tot cas, feia fàcil el que en realitat era molt complex. En acabar, es va eixugar la suor del front amb un mocador. I és que, és un concert esgotador.

Seguidament, una pausa curta. Al cap d’una estona, l’orquestra i la presentadora estaven a punt i disposades a seguir, però el públic encara estava dret i conversant. L’últim pianista semblava com si hagués adquirit totes les qualitats dels altres i se les hagués fet seves: va interpretar també la mateixa obra, de lliure elecció, que el bielorús, però d’una manera molt versàtil. El fet d’haver escollit el concert de Txaikovski feia de denominador comú, igual que la JONC i Valdivieso, i recalcava així la particularitat dels dos pianistes. Xiaolu Zang no es va mostrar tant dramàtic com el primer, ni dolç tota l’estona, com el segon. Quan calia, es precipitava intencionadament, fent que la música fluís, anés endavant. En altres moments, explicava la música, dibuixant-la sense pressa.

Voldria dir que hi podria haver més participació femenina: des del 2017 que en aquest concurs no queda finalista una dona. És estrany, perquè el jurat, almenys el d’aquesta edició, estava integrat per més dones que homes. En tot cas, desconec si les classificacions es fan amb una cortina davant de l’intèrpret o no.

Sigui com sigui, la qualitat dels tres pianistes era innegable. Els pianistes del jurat (entre ells, la compositora resident d’aquesta temporada al Palau, Elisenda Fábregas), però, que havia restat amb mirada i orelles atentes a la fila del davant del primer pis, s’havia de decidir per un. El tercer era el que tenia la recepta més convincent: expressivitat, tècnica i estètica, bona posada en escena. I és que, sovint per guanyar una competició, cal tocar diverses tecles.

Va semblar que no es valorés prou la feina de la JONC i el seu director Manel Valdivieso. Suposo que són qüestions econòmiques, però la presentadora va agrair abans el patrocini de Fundació Banc Sabadell, que la gran col·laboració dels joves músics i el seu guia. Van mostrar gran habilitat per adaptar-se als solistes i respectar-ne les decisions, sense renunciar al seu estil. Se’n podia distingir cada secció, al mateix temps que adonar-se de la força i potència del conjunt. En total, el concert havia durat unes 3 h i això tenia molt mèrit: és dur per una orquestra i el seu director tocar tant seguit i havent-se d’adaptar a diferents intèrprets. Sense comptar la repetició d’una mateixa obra, però amb matisos diferenciats.

Podeu reviure la final del 69è Concurs Maria Canals aquí.