Carlos Coronado, la guitarra lluminosa

Hi ha quelcom lluminós en la guitarra de Carlos Coronado, un jove guitarrista d’Esclanyà, un nucli de població pertanyent al municipi de Begur, a l’Empordà. Posseïdor d’una tècnica i una estètica magnífiques, reconeix que el seu estil veu de mestres com Vicente Amigo, Toti Soler o Rafael Riqueni. 

La seva és una proposta honesta, treballada i carregada d’autenticitat. Malgrat la seva joventut, que en aparença podria ser el pal a les rodes de la seva proposta, el de l’Empordà desprèn una maduresa poc pròpia d’aquell que s’inicia en el noble art de la música. Reconeix que el camí està sembrat de pedres i entrebancs, però evita caure en el lament per centrar-se en la seva guitarra. En qualsevol cas, aquest jove i prometedor guitarrista es val d’un seguit de pals flamencs com la siguiriya, la soleá, les alegrías o la bulería per vestir un disc que porta per títol Flamenco Mediterráneo (Microscopi, 2024). Pals flamencs que també contenen tocs jazzísitics i de la música hisponoamericana. Es tracta d’una música descriptiva, pràcticament paisatgística on podem descobrir el racó solitari d’una cala a “Fandango Mediterrani”, la majestuositat d’un alzinar a “Font Martina” o una nit de lluna plena a “Nocturno tercero”.

El guitarrista empordanès admet que el seu no és un toc estrictament flamenc ja que no s’ha dedicat a acompanyar el cant sinó més aviat a beure de l’estructura i l’estil pròpiament dit en un amalgama de colors que vesteixen el seu univers sonor. 

Si bé és cert que la guitarra de Coronado s’erigeix a partir de les estructures flamenques, no podem obviar que, alhora, es val d’aquestes per construir un llenguatge propi amarat de tocs impressionistes i la tradició més purament catalana. El paisatge que l’envolta ha estat la font d’inspiració de tot el disc. Saltses eugues és el nom de la riera que passa per Esclanyà, i Coronado s’ha valgut d’aquesta riera per donar títol i ambientació a un pal tan complex i de compromís com és la siguiriya. Pel guitarrista, la siguiriya va ser el pal més complex d’assimilar, sobretot a l’hora de fer les caigudes dels acords. I si a “Saltses eugues” parteix de la riera del seu terme municipal, al disc també ens trobem amb la ja citada “Font Martina” que és una font que es troba molt a prop de la riera anomenada Saltses eugues. La “Font Martina” ens la mostra a través del compàs d’una rondeña. El guitarrista ens explica que aquestes dues peces són les que respiren l’esperit més flamenc de l’àlbum. 

Segurament la peça que a priori més ens crida l’atenció del disc sigui “Oda a la primavera”. Tocada a compàs d’alegria és la peça que expressa amb major claredat una atmosfera més lluminosa i per extensió empordanesa.

La festa ens la porta en Coronado per bulería, el pal més conegut del flamenc pel seu ritme endimoniat. En el seu dia, Leonard Bernstein afirmava que de la música espanyola l’única cosa que li interessava era la bulería i es va valer del seu compàs per escriure “Amèrica” de West Side Story. En aquest cas, Coronado es val de la bulería i del seu estil d’acompanyament pel cant per exposar-nos una peça que expressa vitalitat, força i brillantor. 

Sense cap mena de dubte, ens hem de guardar el nom de Carlos Coronado en un racó del pensament. La seva proposta, el seu Flamenco Mediterráneo, on hi trobem un total d’onze cançons, és només el començament d’una carrera que apunta alt.