Blaumut o l’art de transformar la matèria viva, en música

Un vaixell de paper o potser un avió. A l’aigua, a l’aire, entre els núvols o enmig un raig de sol. La natura i els cinc sentits tenyeixen “0001”, el nou disc de Blaumut en què el quintet torna, si és que havia marxat mai, als orígens més intangibles i identificables del seu ADN. Catorze cançons que ressegueixen l’essència més pura del que ens envolta amb unes lletres incommensurablement cuidades, com sempre, de Xavi de la Iglesia; que en aquest cas també a traçat les il·lustracions d’aquest nou àlbum.

Escrit en una primera persona que interpel·la el plural més universal, el text serà reivindicació de pausa, reflexió i serenitat, sense oblidar el dolor, la pèrdua i la tempesta. Viure no és només enamorar-se, i és que (potser) no cal referenciar els grans tòpics vitals per escriure cançons vitalistes. Potser n’hi ha prou en saber escriure l’olor de pa, aprendre a viatjar sobre la línia més corba del fum del cafè o respirar dins una cançó.

Com si de la cronologia discogràfica del grup es tractés el recorregut comença amb un Ara, aquí, present que deixa molt clar que el passat potser només cal mirar-lo per saber que hem existit i que ens surt més a compte dir el que sentim, i dir tan sols allò que podem sentir. Sentir De veritat, un single en majúscules; corda fregada -segell Blaumut– sobre un compàs marcadíssim que ens farà respirar a càmera lenta. És hivern però el menjador de casa pot ser un racó perfecte per sumar-nos al cor final i els seus nananananarana.

Tot i confessar-nos que no som perfectes i tenim el que sabem […] i no, no passa res la perfecció és quasi assolida en cada una de les peces que se’ns presenten com un viatge -explicitat en la mateixa portada del disc- cap al nostre interior, de la nostra raó fins nostre cor, i a l’inrevés. Cada cançó té una textura pròpia i la transversalitat emocional i sensitiva de cada una d’elles és realçada per uns arranjaments i producció que empasten amb una resultant successió d’emocions potentíssima. Defugint del so electrònic incorporat a Equilibri (Musica Global, 2017) ens trobem davant un treball que germina molt a prop d’El primer arbre del bosc (autoeditat, 2015). Despullar les partitures fa que tot plegat sigui tan suau com estimulant alhora.

Ens n’hem oblidat que formem part de la pluja, l’herba, el solet i el mar, i la ciutat s’enfonsa. Els versos se n’encarregaran de recordar-nos que som terrícoles, que morim, que tenim sentiments, que no som pas binaris i que malgrat tot seguim respirant, fins que arriba Epíleg, una peça que actua com a tal. Abans d’endinsar-nos en una mena de tram final, com si haguéssim orbitat la Terra durant deu cançons, la repetició melòdica del piano marca el camí d’un reverb que ens fa entrar a l’atmosfera dins una càpsula pressuritzada que fricciona l’oxigen caduc de l’aire. I renaixem. Renaixem a través de la Poesia lenta esperant un Eclipsi que ens ho fa entendre tot, que culmina, juntament amb una pseudoinstrumental La Platja un disc que és viatge.

Aterratge efectuat, som a casa. L’imaginari de Xavi de la Iglesia és una cremallera que descorda cada una de les emocions amagades dins el nostre jo més diminut. Juga amb cada una de les lletres com si fossin gotes d’aigua regalimant pels terrats. Fregades, picades, cantades, arpegiades. Cauen a poc a poc, algunes sincopades, algunes enmig del silenci, altres dins el compàs més nítid que han habitat mai. I és que potser el secret de Blaumut és saber transformar la matèria més viva, en cançons.