Yukio Mishima: l’últim dels samurais

Europa: la catòlica i mediterrània, la protestant i central. Amèrica del Nord: la més sudista i conservadora, la més progressista i del nord. L’Amèrica Hispànica: tant l’espanyola com la portuguesa. Fins i tot els més diversos indrets del continent asiàtic —amb notables excepcions— s’aboquen a la coneguda societat líquida que descriu Sygmunt Bauman. Els vells costums cauen, les tradicions s’esvaeixen, les llengües moren, les modes s’uniformitzen, les sobiranies es debiliten i els panorames urbans, començant per Tokio fins trobar-nos amb Nova York, sense excloure Pequin, Moscou, Berlin, Londres o Nova York van adquirint una silueta similar: la dels alts gratacels impersonals, imponents i uniformes. La globalització aporta facilitats, comoditats i avenços, però també comporta renúncies, temors i la pèrdua de les velles seguretats. Més tard o mes d’hora, totes les societats es troben davant l’actual procés de globalització. Es troben davant un dels més revolucionaris sacsejos que el món ha conegut. L’Imperi japonès no n’és cap excepció. 

L’any 1853, el comodor Matthew Calbraith Perry (1794-1858), de la marina dels Estats Units, s’acostà amb una flota armada a les costes nipones: exigia un tractat de comerç entre els dos països. Japó portava més de 200 anys voluntàriament aïllat del món. Havia pretès conservar gelosament la seva impressionant i ancestral cultura. L’exigència nord-americana va convèncer l’Imperi del Sol Naixent. Si no jugava amb eficàcia en el nou tauler de joc global ho perdria tot: sobirania, cultura i prestigi. Començava llavors la Restauració Meiji (1866-1870). Els samurais desapareixerien tot i presentar algunes romàntiques resistències. El Shōgun perdria el poder i l’Emperador es convertiria en un governant efectiu —no sols religiós. Japó començava una ràpida occidentalització en l’administració, la industria, l’exèrcit i la societat. Tot anava lligat a una forta voluntat per no oblidar el perfum de la seva identitat. Ironies de la vida: per tal de no perdre totalment la seva idiosincràsia, el Japó havia de permetre les influències estrangeres. 

Jugant intel·ligentment les seves cartes, els emperadors Meiji, Taishō i Showa aconseguiren fer del seu Imperi un actor global que —expandint-se pel continent asiàtic— feia de l’home asiàtic algú que podia combatre (i fins i tot guanyar) el colonialisme occidental. Tanmateix, la història és per tots coneguda: militarisme, expansió, Pearl Harbor, II Guerra Mundial, Bomba Atòmica i rendició incondicional japonesa. Començava el període d’ocupació nord-americana (1945-1952) i una encara més intensa occidentalització del país. Finalitzada l’ocupació estatunidenca, el Japó va demostrar que sabia competir econòmicament com les millors potències del moment. En paraules del professor de Harvard Ezra F. Vogel: “…el progrés del país està representat per contingents d’executius encorbatats, com quan avançaven amb els seus uniformes caquis”. 

En aquesta societat canviant, plena de contrastos, progrés, tradició i ambicions, va néixer poc abans del començament de l’Era Showa (1926-1989), un dels majors escriptors que el món ha conegut: Kimitake Hiraoka (1925-1970) —mundialment conegut com Yukio Mishima. Nat en el si d’una família benestant, estava emparentat amb la noblesa samurai per part de la seva àvia. Una dona d’un caràcter fortíssim, molt culta, amb mala bava i amb la qual l’escriptor va passar els primers anys de la seva vida. Aquella senyora amb propensió a la violència el marcava de ben a prop i va transmetre-li el gust pel teatre kabuki. De petit va estudiar a Gakushūin: l’escola de la noblesa japonesa —institució que ha educat a emperadors, prínceps i princeses. 

Yukio Mishima ha estat, probablement, l’home que millor ha encarnat l’esperit convuls del Japó que va viure durant l’era Showa: expansió, guerra, ocupació i canvi. 

La seva obra

La literatura japonesa ha estat guardonada amb dos premis Nobel: Yasunari Kawabata (1968) i Kenzaburō Ōe (1994). Tot i la seva impressionant obra, Yukio Mishima, que era deixeble de Kawabata, mai va ser recompensat amb el premi Nobel de literatura. Quan Kawabata va ser premiat, molts donaven per suposat que Mishima acabaria essent guardonat més endavant. Segurament la joventut de l’autor va provocar que el jurat preferís triar a Kawabata —molt més gran— ja que el seu deixeble tindria més ocasions d’aconseguir aital reconeixement. La història va ser ben diferent. Dos anys després del guardó al seu mestre, Yukio Mishima moria a l’edat de 45 anys. 

Durant els seus anys de producció literària, l’artista va redactar dos-cents quaranta-quatre volums. Pels qui no estigueu familiaritzats amb l’autor, heu de saber que les seves obres es divideixen entre les majors i les menors. Al grup de les menors hi ha novel·les senzilles, que Mishima escrivia d’una tirada i li servien per mantenir un bon nivell de vida. Ara bé, entre les majors hi ha novel·les d’una qualitat extraordinària i que, si un servidor n’ha d’escollir algunes, en triaria les de la tetralogia de “El Mar de la Fertilidad” (“Nieve de primavera”, “Caballos desbocados”, “El Templo del Alba” i “La corrupción de un ángel”) totes quatre traduïdes al castellà i publicades per Alianza Editorial. En català podem trobar “El temple del pavelló daurat”, publicat per Amsterdam Llibres o, també, “El mariner que va perdre la gràcia del mar”, traduït al català per Josep Maria Fulquet i publicat per Proa. 

Infantesa

De ben petit, Mishima ja mostrava una gran sensibilitat i un gust total per la lectura. Sentia una gran atracció per la morbositat, per la indumentària militar, pels joves soldats que veia lligats ineludiblement a un tràgic destí; per situar l’ànima davant situacions extremes que l’elevessin per damunt de la mediocritat. Quan va passar a viure amb el seu pare —després de l’etapa de tutela de l’àvia— aquest va fer mans i mànigues perquè el seu fill es comportés com un home viril. Temia que tanta lectura, teatre i sensibilitat estiguessin efeminant a Mishima. 

A la novel·la autobiogràfica “Confessions d’una màscara”, l’escriptor explica que un dels llibres que el seu pare havia portat a casa consistia en un recopilatori de fotografies d’obres d’art. Ingènuament —explica Mishima— el seu pare va pensar que allò no pertorbaria la masculinitat del seu fill. Res més lluny de la realitat. Al jove artista va faltar-li temps per fixar-se en els enfortits cossos masculins d’aquelles fotografies, molt concretament en el Sant Sebastià de Guido Reni (1575-1642). En ple despertar sexual, Mishima escriu què va succeir-li al jove Kochan (el protagonista de Confessions d’una màscara) quan va topar-se amb aquella bella imatge renaixentista: 

 “A l’instant en què la meva vista anà vers aquell quadre, tot el meu ésser s’estremí d’un goig pagà. Se m’enervà la sang i se m’inflaren els engonals com bombejats per la ira. Aquella part monstruosa del meu ésser que estava a punt d’esclatar esperà que l’utilitzés, amb una passió mai sentida, acusant-me per ma ignorància, panteixant indignada. Les meves mans, de forma totalment inconscient, iniciaren uns moviments que ningú els hi havia ensenyat. Sentí com quelcom secret i radiant s’elevava, amb pas frenètic, per atacar-me des de dins de mi mateix. De sobte esclatà i provocà al seu torn una encegadora embriaguesa…”

L’últim vers

Mishima era un home vanitós, narcisista i amb un anhel permanent d’exhibició . Una de les seves últimes i més originals ocurrències va ser fer-se un homenatge pòstum en vida. Va pactar amb uns grans magatzems de Tòquio fer una exposició sobre ell mateix: una mostra antològica de la seva vida i obra. L’exposició de Mishima va ser caríssima: el catàleg tenia 82 pàgines carregades de fotografies. Les guardes del llibret eren de color negre i va fer entapissar les parets del recinte del mateix color. Ningú s’adonà que l’exposició estava de dol. Quan algú preguntava pel color, l’autor responia: “Per estètica, destaquen millor les fotografies”. 

L’exposició estava dividia en quatre sales. Quatre sales que es corresponien amb quatre rius pels quals havien navegat les seves activitats i que ara confluirien a “El Mar de la Fertilitat”: La seva obra més exquisida. Una tetralogia de la qual pensava entregar les últimes pàgines durant el mateix dia de la seva mort. A l’exposició, a part de manuscrits, llibres, fotografies o cartells explicatius en la seva pròpia cal·ligrafia, s’hi podien veure objectes personals de Mishima. De totes les pertinences exposades, una cridava l’atenció a tots els visitants: sobre un pedestal cobert per una tela negra hi havia una katana. Un magnífic exemplar del segle XVI: la mateixa que el decapitaria 20 dies després. 

Seppuku

El dia 25 de novembre de 1970, Mishima va deixar enllestides les últimes pàgines de “La corrupció d’un àngel”, l’últim llibre de la seva tetralogia. Al matí va pujar a un cotxe amb un petit grup de seguidors del Tatenokai (el seu grup paramilitar) i van anar a un quarter militar japonès. El famós escriptor tenia una cita amb el general Mashita, cap de les forces d’autodefensa del Japó. 

Un cop reunit amb el general, l’escriptor va fer el que venia preparant des de feia temps. Mentre ensenyava la seva espasa al general, va aprofitar la baixa guàrdia del mateix per a segrestar-lo. Un cop tenia a Mashita lligat, va dirigir-se als soldats del quarter exhortant-los a prendre el poder per restaurar el poder de l’Emperador. Pretenia retornar el país a la situació d’abans de l’ocupació nord-americana. 

Cap soldat va escoltar a Mishima. Ningú va sumar-se a les proclames fetes per l’autor. Un cop realitzades les paraules als militars, Mishima i Morita —un dels seus seguidors— van treure’s la vida ritualment cometent seppuku. L’escriptor va ordenar a dos dels seus seguidors que quedessin en vida per tal de declarar al judici els motius de la seva actuació.

La mort de Mishima

Què va motivar a Mishima a llevar-se la vida d’una forma tan dolorosa? De teories n’hi ha hagut moltes. Alguns van afirmar que l’autor no va superar que entreguessin el premi Nobel al seu mentor i no pas a ell. També és podria pensar que va ser una simple resposta al seu fracàs en el cop d’Estat. Algú podria dir, també, que Mishima no hi era tot. Per a comprendre la mort de l’autor, però, recomanaria a tothom que es llegís el llibre de Juan Antonio Vallejo-Nágera: “Mishima o el placer de morir” (Editorial Planeta, 1987). 

Vallejo-Nágera ens fa un retrat genial de l’escriptor japonès i de com va voler fer de la seva vida una autèntica obra d’art. En aquest sentit, va entrenar el seu cos fins a tenir una forma física excel·lent i, envoltat d’una ideologia d’exaltació de la força de la joventut, va negar-se a permetre que la vellesa i la decrepitud posessin punt i final a la seva obra: va decidir dissenyar un final apoteòsic per a la seva vida. 

Endemés, Vallejo-Nágera apunta a un altre factor: Durant la Segona Guerra Mundial, Mishima havia de ser seleccionat com un dels diversos joves nipons per a servir com a kamikaze. Arribat el moment, Mishima va mostrar alguns problemes de salut i no va ser seleccionat per a entregar la vida per l’Emperador. Aquest fet li va generar un sentiment de culpa que, segons Nágera, el portarien a cometre, vint-i-cinc anys després, el suïcidi ritual com a forma de refer el seu honor davant de l’Emperadori del poble japonès. 

Tot això són aspectes de l’apassionant vida de Mishima. Una vida intensa i rebel d’un escriptor que va representar com ningú el Japó de la seva època. Tradicionalista com cap altre, va gaudir també de la forma de vida occidental i va llegar al món un magnífic retrat de l’Era Showa. Yukio Mishima ens recorda a tots que la cultura nipona no sols és basa en el crisantem sinó també en l’espasa.