Nascuda l’any 1978, la reportera gràfica Victoria Lomasko encara va tenir una educació soviética, basada en l’exaltació dels valors del comunisme. Amb els seus reportatges gràfics ha documentat la transformació de la societat postsoviètica de principis del segle XXI i ha viatjat per diferents ex repúbliques de la URSS per veure què en queda, de tots aquells ideals que li van infondre a l’escola.  Lomasko ha vingut a Barcelona per presentar el seu nou llibre, L’última artista soviètica (Godall), que l’editora Matilde Martínez ha publicat abans que en sortís cap altra edició al món. Aquest reportatge gràfic, molt crític amb el règim de Putin, no es podrà publicar a Rússia de moment, perquè Lomasko ha caigut a la banda dels empestats. El seu posicionament artístic i ideològic la converteix en un agent occidental als ulls del règim de Putin. Parlem amb ella de la seva formació com a il·lustradora, dels seus viatges i de la lluita per la democràcia al seu país.

Godall us ha publicat dos llibres. Un contrast que sorprèn entre el primer, Altres Rússies, i el segon, L’última artista soviètica, és que l’un és estrictament en blanc i negre i en aquest segon hi ha entrat de ple el color. A què es deu?

A Altres Rússies ja hi havia color, però va passar que l’editorial americana va decidir fer-lo en blanc i negre per una qüestió de preu, per fer-lo més accessible, i em va agradar prou el resultat. I l’edició catalana d’aquell llibre i la de la majoria de països va partir de l’americana, excepte l’alemanya, que és l’única que va mantenir els colors.

Aquesta vegada la seva editora catalana, que és la primera d’editar el llibre, ha tirat la casa per la finestra i ha fet una edició en color de L’última artista soviètica!

Sí, i li agraeixo, però de vegades estic disposada a sacrificar el color si així arriba a un públic més ampli. L’editor americà ja m’ha dit que L’última artista soviètica també serà en blanc i negre. A Altres Rússies, que només tracta de Rússia, ja estava bé que fos així, perquè al meu país la meitat de l’any el paisatge és com un dibuix en blanc i negre. En aquest nou llibre, els paisatges m’exigien color, i per això ha sortit així en català, però també estic disposada a renunciar al color si això fa el llibre més assequible.

Durant l’època soviètica molts artistes es refugiaven en la literatura infantil per no haver de treballar per la propaganda.

Vostè connecta amb la tradició soviética del cartellisme gràfic i del cartellisme rus que exaltava la revolució, però subverteix el Vell esperit propagandístic fent una crítica ideològica del món soviètic… Potser això la fa més subversiva als ulls del Kremlin?

L’herència soviética no és monolítica, encara que ho pugui semblar des d’aquí. Quan era petita llegia contes sobre l’avi Lenin que estaven il·lustrats amb un estil molt realista però també tenia contes fantàstics amb uns dibuixos que no tenien res a veure amb l’estil del realisme socialista. En aquella época hi havia molts artistes que es refugiaven en la literatura infantil per no haver de treballar per la propaganda. Era el cas dels artistes més importants del moviment conceptualista, que per guanyar-se les garrofes feien obres destinades al públic infantil, que jo llegia amb devoció, i és aquesta la tradició més important per a mi. La vida d’aquests artistes es dividia en dues meitats, l’oficial i la no-oficial. Només podien ensenyar les seves obres en petit comitè, però avui aquests artistes són molt importants per a mi.

Com hi va accedir si estaven tan amagats?

Són obres que no vaig conèixer fins que vaig fer 25 anys, quan ja estudiava a l’Escola d’Art Contemporani. Fins aleshores no vaig saber qui eren de debò, aquells artistes, però el seu estil visual ja l’havia mamat de petita en els contes infantils. Els professors de l’escola formaven part d’aquest corrent conceptualista, que es distingeix per posar el concepte per davant de tot.

• 

  Crítica

  Victoria Lomasko, l’última artista soviètica

  Bernat Puigtobella

Posi’m un exemple d’art conceptualista.

Una de les meves obres preferides és Horitzó d’Eric Bulatov. El meu pare la detesta, perquè no entén que sigui un clàssic una cosa tan fàcil de dibuixar.

El seu pare té una visió conservadora de la Unió Soviètica?

Ja no. El meu pare aprèn de mi. L’ha convençut el meu èxit. S’ha adonat que criticar els poderosos a la llarga pot ser més beneficiós.

I no pateix per vostè ara que està exiliada?

L’únic que li preocupa és que sigui una artista reconeguda mundialment. No li importa gaire com visc ni si puc aconseguir un visat, sinó el meu camí ascendent com a artista, que segons ell és el camí que he de seguir. Vam viure tantes privacions durant l’època soviètica que pensa que tot el que em pugui passar a mi fora de Rússia serà una cosa bona mentre no passi gana.

Tornem als seus llibres. Vostè sempre ha preferit dibuixar en directe els seus entrevistats que no pas fotografiar-los.

La majoria de gent que dibuixo mai no hauria acceptat que els fes una foto. I en els meus viatges he descobert que de moment encara hi ha un cert respecte envers els artistes. Si els saps dibuixar de manera realista, queden encantats. En la majoria de casos que m’he trobat era la primera vegada que els retrataven.

Amb un dibuix se senten més ben captats i segurament menys exposats. Aquests retrats que fa en viu generen confiança i li obren les portes a confessions…

Una vegada l’any 2012 em van detenir en una manifestació. La policia em va portar a la comissaria i quan van veure que els havia dibuixat a ells, els va encantar. I fins i tot em van demanar que en fes més per decorar el seu despatx. Avui això seria impensable. En una altra ocasió, un policia em volia detenir i quan va veure que l’havia dibuixat em va perdonar. El meu estil agrada molt o estic segura que a Putin també li agradaria.

De moment, però, s’ha hagut d’exiliar a Alemanya perquè el règim la considera una enemiga de la pàtria. Sap si Putin l’ha llegit?

No ho sé. Però sé de gent que s’ha indignat amb el que faig. Quan vaig publicar el meu primer llibre. Hi vaig dibuixar les sessions d’un judici contra una exposició d’art prohibit, on l’església ortodoxa es presentava com a acusació particular. Mentre se celebrava el judici, jo anava dibuixant els activistes ortodoxos i ells n’estaven encantats, del meu estil, fins al punt que em volien contractar perquè col·laborés en el seu diari ortodox.

I què van dir quan van veure el llibre publicat amb el text?

Quan van veure el llibre acabat es van enfurismar i van començar a dir que era una caricaturista fastigosa que no sabia dibuixar. Van incitar a la gent a fer-me mal. Van arribar a amenaçar-me, donant a entendre que em deixarien tan baldada que no podria tornar a dibuixar.

Em fa ràbia quan llegeixo en els mitjans occidentals que el 80% dels russos estan a favor de la guerra. En realitat estant tenallats per la por,

Si inicialment s’hi van veure tan ben reflectits, vol dir que els dibuixos traspuaven veritat.

A Altres Rússies hi ha uns dibuixos d’una manifestació on va passar una cosa semblant. Vaig començar a dibuixar la policia en plena acció. Ells van mirar-se el que dibuixava i es van pensar que era una artista que estava a favor del règim de Putin. Em van protegir de la multitud fent un cordó sanitari de manera que pogués dibuixar tranquil·lament. I van aprofitar per reivindicar que entre els artistes favorables al règim també hi havia gent de talent. Si no fos pel règim de Putin podria ser una artista perfectament estimada al meu país.

Una de les coses que més bé ha captat en els seus llibres és la por soterrada que genera el règim de Putin entre els ciutadans normals. I també l’adhesió dels incondicionals, que amaga una altra mena de por, una por tan dissociada, que demana la protecció d’aquell que l’està oprimint.

Sí, aquesta sensació de por i d’alarma l’he sentit molt present en aquests darrers dos anys. Durant els dos anys que ha durat la pandèmia, no vaig poder sortir de Rússia, perquè els visats s’havien acabat i no teníem vacunes homologades a la resta del món que ens permetessin viatjar. He viscut amb una permanent sensació de por i d’angoixa. I ara tots els que s’han quedat viuen en aquest estat. Em fa ràbia quan llegeixo en els mitjans occidentals que el 80% dels russos estan a favor de la guerra. En realitat estant tenallats per la por, no són herois ni es veuen capaços de sortir a lluitar contra el règim amb els braços desarmats, però això no vol dir que siguin criminals, tampoc. En general els russos avui se senten aixafats i humiliats.

Llegint L’última artista soviètica, m’ha xocat el contrast entre el menyspreu amb què molts russos tracten els uzbeks o els kirguisos que malviuen treballant a Moscou i l’admiració que molts ciutadans de les exrepúbliques soviètiques senten per la gran Rússia, tot i voler ser independents. Estan orgullosos de saber parlar rus. La mentalitat colonial ha calat.

En realitat l’actitud d’aquests ex ciutadans soviètics és semblant a la que tenim els russos quan estem encantats de parlar anglès quan venim a Europa, en països que abans de la guerra fins i tot no ens consideraven autèntics europeus. Sempre hi havia aquesta relació ambigua: ens deixaven passar la frontera, però no ens respectaven. I una cosa semblant passa amb la gent que viu a l’Àsia central, que encara se sent orgullosa de parlar rus.

I en canvi ara Rússia sembla que els ha abandonat culturalment…

Putin no ha fet cap esforç per mantenir relacions culturals amb aquestes ex repúbliques soviètiques. Vet aquí la diferència entre l’era Putin i la de l’antiga Unió Soviètica, que invertia molts diners en cultura. Hi havia programes culturals que facilitaven que els artistes russos anessin a l’Àsia Central, per bé que no passava tant el contrari, que els asiàtics anessin a Rússia. Per a la ideologia soviètica era important ocupar aquest espai amb art, la llengua i així culturitzar les noves generacions. Avui aquesta mena d’intercanvis entre artistes només és possible gràcies a entitats privades, com la fundació Heinrich Böll, l’únic fons important d’intercanvi cultural. Vladimir Putin va fulminar i tancar la seu d’aquesta fundació a Moscou quan va escalar la guerra d’Ucraïna. Van expulsar els treballadors alemanys de la fundació i els russos van fugir del país. Ens van demanar que esborréssim els posts on els havíem etiquetat i els rastres que havíem deixat a les xarxes socials. En el meu cas, el simple fet d’haver estat becada per aquesta fundació ja em convertia en una artista subversiva i perillosa.

Aquest buit cultural que ha deixat la Unió Soviètica en totes aquestes ex repúbliques ha estat omplert amb un esclat de fonamentalisme religiós?

Sí, en bona part és així, però en algunes repúbliques la influència occidental també ha ocupat aquest espai. Geòrgia, per exemple, és molt proamericana. Recordo no fa gaire que sent a Geòrgia vaig participar en una excursió guiada amb artistes americans i alguns dels artistes que feien la visita es disculpaven per no parlar bé l’anglès al·legant que s’havien educat durant l’era soviètica. A Geòrgia es respecta la comunitat LGTBi i hi ha consciència mediambiental davant el canvi climàtic, hi ha més tolerància, i odien l’etapa soviètica, i hi tenen tot el dret, però ara que són independents s’han lliurat a un altre super poder, a una nova dependència.

Als seus llibres dedica un bon espai a retratar la persecució que pateix la comunitat LGBTi a Rússia i els països de l’òrbita soviètica.

A L’última artista soviètica, he dibuixat els gais del Kirguistan i podies palpar la por en què viuen. Mai haurien acceptat que els fes fotos o els gravés en vídeo, haurien pogut patir represàlies. A Inguixa, que és part de Rússia, també es viu sota una estructura patriarcal que fa feredat. És un lloc on fins i tot està mal vist que un home i una dona casats es donin la mà pel carrer, es considera indecent. El meu aspecte físic era tan xocant a Inguixa, que els nens em miraven com un ésser estrany , no podien entendre qui tenien al davant. M’assenyalaven i preguntaven als seus pares: “Què li passa a aquest noi?” Perquè els resultava impensable que una dona com jo anés amb el meu pentinat o amb pantalons…

Quin dret tinc jo com a artista a cridar a la mobilització tota aquesta gent si la podien exterminar?

No és l’únic moment de la seva vida que se l’ha jugat. A L’última artista soviètica narra el seu viatge a Bieloússia en plena revolució i diu: “Val la pena arriscar-se i travessar la frontera dins d’un maleter, ficada en una bossa de contrabandista….”. Vostè ha arriscat la seva vida per la veritat. Què espera poder fer ara des de l’exili?

No vaig arriscar la vida per la veritat. M’haurien pogut agafar i fet desaparèixer, però no m’arriscava per la veritat sinó per una cosa que m’interessava molt. No actuava com un subjecte polític, sinó com una artista que tenia ganes de dibuixar. Perquè estava convençuda que els manifestants guanyarien i volia ser testimoni d’aquell moment històric a Minsk. En canvi, vaig presenciar com el passat soviètic queia com una llosa damunt nostre i exterminava un munt de gent. I aquest viatge em va canviar la percepció de les coses. Fins a quin punt podem empènyer tota aquesta gent a una humiliació em massa? I em vaig plantejar quin dret tenia jo com a artista a cridar a la mobilització tota aquesta gent si la podien exterminar? O acabar en una presó horrible de la qual surts amb un aspecte diferent o fins i tot fet un invàlid si tens major de quaranta anys? Per això penso que si la gent vol sortir a manifestar-se ho ha de fer per voluntat pròpia i jo no tinc cap dret a obligar-los.