Victoria Lomasko, l’última artista soviètica

Victoria Lomasko (Serpuhkov, 1978) és una il·lustradora que dibuixa allò que observa i això, a la Rússia de Putin, la converteix en una artista subversiva. Lomasko ha hagut d’exiliar-se a Alemanya, perquè dir la veritat al seu país avui pot ser castigat amb penes de presó. Godall ja ens havia descobert aquesta reportera gràfica quan va editar Altres Rússies (2020), i ara publica L’última artista soviètica, un recull de reportatges il·lustrats que arriba a les llibreries en català abans que en qualsevol altra llengua. Lomasko ha presentat els seus llibres a La Setmana del Llibre en Català.

 “Val la pena arriscar-se i travessar la frontera dins d’un maleter, ficada en una bossa de contrabandista, si el que vols és veure amb els teus propis ulls el final de l’època postsoviètica”, diu Lomasko quan ens explica la seva entrada a Bielorrússia en plena pandèmia, en un moment en què les eleccions presidencials van estar a punt de tombar Lukashenko. Lomasko és modesta, i us dirà que no se sent prou valenta quan fuig de les manifestacions que la policia reprimeix violentament. “No és la feina d’una artista, fugir de la policia amb un àlbum a les mans; la feina d’un artista és dibuixar les formes que pugui prendre el futur desitjat, i així ajudar-lo a realitzar-se. Fem bastanta més falta als nostres tallers que enmig d’una brega”.

Si als reportatges gràfics que va publicar a Altres Rússies documentava la transformació de la societat postsoviètica de principis del segle XXI, tot dibuixant la vida dels marginats de la Rússia actual i captant la ràbia dels opositors al règim de Putin, a L’última artista soviètica (Godall, 2022) decideix resseguir els rastres de l’imperi soviètic en les diferents repúbliques que havien conformat la URSS, amb la idea de veure si existeix encara la possibilitat d’un futur postsoviètic compartit. La pandèmia i l’esclat de la guerra d’Ucraïna no li van permetre recórrer totes les repúbliques soviètiques però sí que va poder trepitjar i documentar la vida d’homes i dones de Kirguizistan, Geòrgia, Armènia, Daguestan, Ingúixia i Bielorússia.

Lomasko és una gran observadora però també una bona auscultadora. Quan començava aquesta aventura artística, sortia al carrer, dibuixava gent i s’apuntava mentalment el que deien per després acompanyar les seves il·lustracions amb diàlegs reveladors. Amb el temps, però, s’atreveix a entrar en diàleg amb la gent, i aprofundeix en les seves històries.

Lomasko va recórrer al gènere del reportatge gràfic com a protesta contra el tarannà excloent del món de l’art. “Volia entendre el país i el temps en què visc, fer una obra que estigués a l’abast de qualsevol espectador, independentment del seu nivell d’educació”.

Lomasko no dibuixa a partir de fotos ni de vídeos, i rarament fa còmics, ja que considera que el guió il·lustrat és incompatible amb el dibuix periodístic fet en viu. Els seus dibuixos, que a Altres Rússies podien ser de línia molt fina, han agafat amb el temps un tremp vigorós, expressionista, que crida l’atenció per la urgència del traç i els esclats de color vermell.

La il·lustradora poua de la tradició del cartellisme i muralisme rus que exaltava la revolució per explicar una realitat gens falaguera, la descomposició de la URSS i de la mateixa Rússia en ple segle XXI.

Aquest canvi estilístic és paral·lel a una evolució personal de l’artista, que a partir d’un determinat moment passa a ser algú altre. Si abans s’hauria definit com a artista i periodista perquè anava a la caça de fets que calia documentar, amb el temps s’adona que “un artista no és algú que corri darrere d’allò que passa al món exterior, sinó algú per qui la seva percepció interna de les coses ja és l’esdeveniment més important”.

“L’art de debò és una clau cap al futur”, li diu l’artista i amiga Nadia Plungian, a qui dedica aquest darrer llibre. Malgrat totes aquestes reflexions, Lomasko no s’ha pogut refugiar en l’art ni sostreure’s al moment històric que li ha tocat viure. El sol fet d’haver publicat Altres Rússies a l’estranger l’ha convertida, d’acord amb la nova llei de Putin, en un agent occidental i enemiga del poble rus.

Lomasko va estudiar Belles Arts a Moscou i es va especialitzar en reportatges gràfics utilitzant la tècnica tradicional del dibuix que es practicava a Rússia durant el setge de Leningrad, al Gulag i a l’exèrcit. La il·lustradora poua de la tradició del cartellisme i muralisme rus que exaltava la revolució per explicar una realitat gens falaguera, la descomposició de la URSS i de Rússia en ple segle XXI. La mateixa tècnica que havia servit per fer propaganda, ella l’aplica a una desconstrucció de la identitat soviètica i a denunciar la violència de gènere i l’opressió en què viu el col·lectiu LGTBi. Aquesta desviació ideològica de la tècnica l l’ha convertida en una il·lustradora encara més subversiva als ulls del Kremlin. Abocada a la presó o l’exili, haurà de triar entre ser artista o ser soviètica, ja no li serà possible ser totes dues coses alhora. La disjuntiva la condemnarà a ser literalment l’última artista soviètica.  

L’última artista soviètica està formada per dues parts ben diferenciades. Si la primera part del llibre recull els viatges de Lomasko per les exrepúbliques soviètiques entre 2014 i 2017, la segona se centra en la lluita clandestina dels opositors a Bielorrússia i a Rússia durant els anys de la pandèmia. L’any 2020 Lomasko viatja a Minsk per viure de prop una revolució sostinguda en bona part pel coratge de les dones, una revolta que no va arribar a decantar el canvi de règim i, de tornada a Moscou, documenta també el judici contra l’opositor Navalny i les dificultats dels seus seguidors per exercir la desobediència civil.

Tot i les successives derrotes, Lomasko no dona la guerra per perduda i dona marge a una certa esperança quan conclou que, des d’una perspectiva històrica, no és tan important el que faci un Putin, el que faci un Lukaixenko: “El riu del temps avança, potser a poc a poc, però netejant les escorrialles, els rastres soviètics”.