Vicenç Pagès Jordà: “Escriure surt de dintre però es pot educar”

Es pot aprendre a escriure? Quin sentit té fer classes d’escriptura? Aquest tipus de formació no acaba matant el procés creatiu i espontani de l’escriptura? Per mirar de respondre totes aquestes qüestions parlem amb Vicenç Pagès i Jordà, escriptor i crític literari català, llicenciat en Periodisme, i director un any més de l’Aula d’Escriptura de Girona, un espai de formació en lectura i escriptura que va néixer al 2013 dins l’Escola Municipal d’Humanitats. La formació de l’Aula dura dos anys, s’inicia al setembre, està oberta a tothom i és un lloc on la lectura de grans clàssics, l’escriptura, el comentari i la trobada amb escriptors conflueixen en un espai on alumnes i professors comparteixen l’afició a llegir i a escriure.

Hi ha alguna novetat en la propera edició de l’Aula d’Escriptura respecte als altres anys?

La novetat és que tenim el virus. Vam tenir la sort que ja havíem començat de manera presencial i és més fàcil passar de presencial a virtual que començar en format virtual perquè ja ens coneixíem. Vam acabar el curs com vam poder. Però és molt més difícil començar de zero amb gent que no coincideix en el mateix espai. La nostra idea pel curs vinent és fer-ho tot presencial perquè són grups reduïts de 15. Senzillament es necessiten aules grosses, que ja hi són. Canviem les aules on ho fèiem que eren de seminari, per unes mes grosses on estàs a un metre i mig. La idea és fer-ho tant semblant a com ho fèiem com sigui possible. Seguint les recomanacions farem el que podrem. Però és molt difícil passar de presencial a virtual perquè t’ho has de plantejar tot d’una altra manera. La nostra vocació era ser presencials. Potser ara oferirem un curs virtual paral·lel però més pensat per gent que està lluny que no pel virus.

L’Aula d’Escriptura està plantejada per gent que es vulgui dedicar professionalment a l’escriptura?

No. Dedicar-se professionalment a l’escriptura és força impossible en realitat. Hi ha els guionistes, els escriptors de best-sellers o també els guionistes de ràdio. Però depèn més del mercat que de les capacitats perquè hi ha gent que ho fa molt bé i no troba feina i gent que connecta amb els gustos més baixos del públic i li va bé. Nosaltres el que intentem és ajudar a que cadascú trobi la manera d’escriure. No volem que tothom acabi escrivint el mateix. De fet, la gent té molts dubtes. I a base de llegir i escriure durant dos anys més o menys acabes sabent coses que no sabies al principi, també de tu. Hi ha gent que quan comença no sap si vol fer poesia o prosa, no sap si fer ficció o si fer memòries. Llavors, mica en mica vas veient què t’interessa i acabes encarrilat. Perquè amb dos anys tampoc acabes a la perfecció, però ja t’has encarrilat.

La idea és que tothom pot aprendre però no tot es pot aprendre.

Els alumnes de quines edats solen ser?

De joves en tenim pocs i els cuidem molt. Hem tingut gent de 18 anys, per exemple, però no gaires. D’alguna manera, hem anat convencent a la gent que això no era com fer macramé per passar una estona xerrant amb gent, sinó que era ambiciós. Amb això hem perdut un tipus de gent que venia a passar l’estona perquè han vist que hi havia deures cada setmana i que havien de llegir Proust. Que no era com un casal d’avis, diguéssim. De fet, era tot força paritari, rarament perquè sempre hi ha més dones que fan aquestes coses. Vam començar més paritaris i mica en mica la proporció de dones ha augmentat. El que passa amb les dones és que amb l’edat de maternitat hi ha un forat, ens falten dones —homes també, però sobretot dones— de 30 a 50 anys. La trentena, que és una edat molt maca per escriure, ens falla molt. I els primers 40 també. Tenim alguns jovenets de 18 a 30 —poquets—, tenim força gent a partir de 50 i alguns de 30 que també els cuidem molt, però també per feina és difícil tenir temps. Jo algun any he tingut gent de sis dècades diferents: gent que en tenia 18 i d’altra que en tenia 80.

Tots aquests grups d’edat treballen junts o la feina és més aviat individual?

La feina és individual sempre. Escriure és molt individual. Però resulta que l’edat no és tan important, perquè si el que tens en comú és que t’agrada llegir i escriure, hi ha un ambient bo. Llavors, veus que amb gent que potser té l’edat dels teus pares o dels teus fills t’hi entens bé perquè en realitat no hi ha cap conflicte.

Però no hi ha un xoc generacional?

No, al contrari. Hi ha com aliances perquè els joves són cuidats per la gent més gran del grup, els fa gràcia. Després ells també tenen una bona relació amb gent que podrien ser les seves àvies. Les generacions al final no són gaire importants, i els sexes tampoc. No hi ha grupets de nois i noies ni de franges d’edat. No hi ha cap inhibició perquè no hi ha cap interès més enllà d’això, de l’escriptura i la lectura. Fins i tot va molt bé perquè, per exemple, una noia de 20 pot sentir coses de gent de 30 o 40 que a casa seva potser no sent. L’objectiu no és aquest, però, en tot cas, les generacions com més variades millor perquè normalment sempre ens relacionem amb la nostra i veus que et pots relacionar amb altres.

Com funcionen les classes? Són més teòriques o hi ha més discussió?

Donem força llibertat. El curs està dividit en mòduls, són com quadrimestres. Són 14 classes i tenim 14 temes. El que pots fer és cada dia fer una introducció al tema i després parles del que els alumnes han llegit o escrit. Jo al començament ho feia així. Després he vist que aquests 14 temes van sortint encara que no els busquis, de manera que no faig una presentació inicial, sinó que quan toca ja surten. Ara jo em poso molt amb el que escriuen ells. Tots s’envien els textos entre ells i quan arribem a classe tothom ha llegit els textos dels altres, que és una feinada. I tots parlen de tots els textos i ens estem dues hores així. Però sempre fem curt de temps. Al parlar dels textos que han escrit surt tot: el narrador, el vocabulari… Per tant, els 14 temes són pràctics, no teòrics. Però hi ha professors que sí que fan una introducció, d’altres fan servir més el dossier i d’altres fan molts comentaris per correu personal. Cadascú té el seu estil i això és maco perquè com a alumne et diuen coses diferents o contradictòries.

El sentit és guanyar temps perquè et poden ajudar a estalviar-te errors o a fer volta

Entorn aquests tallers d’escriptura sempre sorgeix el mateix dubte: es pot aprendre a escriure o és un talent innat? Tothom en pot aprendre?

Hi ha gent que té més facilitats que d’altra. Això passa amb els esports, passa amb la música. No som tots iguals. Per tant, tothom té un punt de sortida. Depèn del que hagis llegit, però tampoc del tot, perquè hi ha gent que potser sense llegir tant té més gràcia. I un cop tens aquest punt de partida, pots millorar. Però també tens un punt d’arribada. Hi ha gent que pot arribar molt més lluny que d’altra. Si una persona ja té una certa configuració atlètica, amb entrenament arribarà més lluny que un altre que sigui obès. Aquí passa el mateix: hi ha gent que a l’hora d’escriure és més obesa i hi ha gent que és més atlètica. Hi ha gent que té més memòria i llavors el que llegeix ho recorda i ho aplica. Hi ha gent que té més energia. La idea és que tothom pot aprendre però no tot es pot aprendre.

Molts escriptors al llarg de la història de la literatura han sigut autodidactes. Llavors, quin sentit té ensenyar a escriure?

El sentit és guanyar temps perquè et poden ajudar a estalviar-te errors o a fer volta. Evidentment, jo no vaig anar a cap escola d’escriptura i me n’he sortit, però vaig perdre força el temps. Que algú t’ajudi a descobrir el que t’hauries de llegir, ajuda. A vegades és important desaprendre més que aprendre perquè circulen molts tòpics o frases fetes. El fet de pensar en escriure, el que significa, quin sentit té i per què ho fas és una mica com anar al psicòleg. Hi ha gent que no hi va i està bé. Hi ha gent que hi va i l’ajuda. Si tu pots escriure sense fer classes, perfecte. És com un psicòleg: no hi has d’anar però et pot ajudar. Però el professor ha d’haver escrit, sinó no funciona. Perquè a vegades hi ha llocs on els que ensenyen no han publicat res. Llavors és com una enganyifa. Nosaltres volem que els professors hagin escrit i que hagin escrit coses que ens agraden. Hi ha un equip que funciona molt bé.

Però amb les classes d’escriptura no hi ha el perill que es perdi la part més espontània i creativa?

Hi hauria aquest perill si nosaltres tinguéssim una fórmula i la volguéssim aplicar sempre. Però en realitat el que fem nosaltres és obrir l’horitzó. Perquè moltes vegades ve gent que ha llegit o escrit un tipus de coses i llavors els fem fer altres coses que no han fet i llegir coses que no han llegit. Per tant, inevitablement, el ventall s’obre, no es tanca. Normalment la primera reacció dels alumnes és: “Ostres és més complicat del que em pensava”. I això és bo. Descobreixes que hi ha gent que ha escrit coses molt bones que no has llegit, potser el que tu vols fer ja ho ha fet algú que no coneixes, veus que et falta experiència… A vegades els alumnes ens diuen: “És que no em motives”. Però la meva feina no és motivar. A vegades la feina justament és avisar que les coses són més difícils del que sembla i que potser amb dos anys tampoc acabes trobant el camí. El camí continua. Però normalment amb aquests dos anys, que no tothom acaba, coneixes coses que no coneixies. Els fem llegir 10 llibres el primer any i al segon any venen 6 escriptors, els alumnes llegeixen els llibres d’aquests escriptors i llavors parlen amb ells. Veuen que tots diuen coses diferents, que no hi ha una línia perquè no hi ha respostes clares. Llavors hi ha l’últim mòdul on l’alumne escriu sol. Hi ha gent que no el fa, que no s’atreveix perquè després d’un any i mig de grup estàs sol. Però, en realitat, quan escrius estàs sol. L’estimulació és mínima, tu decideixes què vols escriure, ningú t’ho diu i no hi ha deures. Hi ha gent que decideix explicar la seva vida, gent que fa contes, novel·les, poemes… Però ets tu. I això tampoc és el final. Això és el principi del camí que has de fer sol. T’estàs un any i mig amb gent, tres o quatre mesos més amb una persona que dialoga amb tu i després ja estàs preparat per seure sol, que és del que es tracta.

Tal com teniu plantejat el curs, es fan classes de literatura on s’hi llegeixen obres i autors importants de la tradició literària, com ja has dit. És important conèixer la història de la literatura per escriure?

Nosaltres trobem que sí. De fet, se’n diu Aula d’Escriptura però ens ho plantegem com aula de lectura i escriptura. A part d’aquests 16 llibres que es llegeixen en els dos anys, a vegades hi ha professors que fan un dossier de contes o de poemes que també es comenta a classe perquè és molt important parlar del que llegeixes. És una de les mancances que té la gent. Normalment llegeixes i no en parles. O escrius i ningú parla del que has escrit. Per això tenim grups reduïts, de 15 persones màxim. La idea és que ens col·loquem veient-nos les cares, com en un seminari, i llavors comentem el que escriuen. De fet, comentem bàsicament el que escriuen ells. Normalment els alumnes ho troben tot bé i el professor troba més pegues. També hi ha alumnes que s’ho prenen més bé i d’altres a qui no els agraden les crítiques. Però sense crítiques no avances. La nostra feina, com a professors, és trobar pegues. Normalment, l’alumne que ve escrivint bé reacciona millor a les crítiques que el que ve sense escriure gaire bé.

Per escriure un conte o una novel·la no n’hi ha prou de ser creatiu, n’has d’aprendre.

Escriure és una cosa molt personal i subjectiva. Com ho avalua el professor?

No avaluem ni posem notes. En parlem. Podem donar consells en uns àmbits però no són consells genèrics. Un consell és: has de llegir molt o has de llegir dues vegades cada llibre. Això sí que ho podem dir. Ara, no podem dir coses com: has d’escriure frases curtes, el final ha de ser tancat o descriure és dolent, perquè depèn de cada text. Sí que podem dir d’un text que trobem que la descripció és llarga o curta, però en general jo no tinc una teoria de les descripcions. Hi ha una part subjectiva, perquè el gust té components molt personals, però el gust també es pot polir. Una persona de 10 anys, una de 15 i una de 20 tenen gustos diferents perquè han anat evolucionant. Però en canvi, dues persones de 30 poden tenir gustos molt diferents. Treballem una mica amb això: parlem del que escriu la gent. El professor té el seu gust però intentem no dictar el gust. Però sí que podem dir: això ho va tractar Joyce, llegeix-t’ho. I potser, a partir d’aquí, el gust va canviant. Llegir és molt important. Escriure també té un punt d’artesania, però hi ha una sèrie de coses que has d’aprendre i que has de saber. La gent a qui li agrada molt escriure i no llegeix, pot ser que siguin bons, però en general és una mica aquesta mitologia teenager de “soc creatiu”. Per a la creació necessito una base. Per escriure un conte o una novel·la no n’hi ha prou de ser creatiu, n’has d’aprendre. Si fas una cosa de quaranta pàgines, no és un impuls que arriba, sinó que hi ha una feina. Hi ha una part d’inspiració romàntica i una part més d’artesania. Parlar d’això va molt bé perquè a vegades la gent no s’ho planteja. No és tot artesania i no és tot inspiració. És trobar l’equilibri i saber tu què pots dir, perquè hi ha gent que potser no sap exactament el millor que pot fer. Per exemple, la mida. Hi ha gent que és molt bona amb deu pàgines i d’altra amb una pàgina, i això ho vas descobrint a base de treballar. O hi ha gent que és molt bona recordant i d’altra que és molt bona inventant.

Llavors, també és una mica un curs d’autoconeixement, no?

En part sí. És un autoconeixement aplicat a l’escriptura. A vegades hi ha cursos d’escriptura que són d’autoajuda disfressats d’escriptura. Per nosaltres és al revés: l’objectiu no és el psicodrama. Perquè quan escrius també surten experiències pròpies, però en realitat el que interessa no és l’experiència sinó com l’escrius. A vegades algú escriu un text i el professor li diu que no és creïble. I l’alumne diu, és que a mi em va passar. Llavors li has de fer veure que una cosa és la realitat i l’altra és l’escriptura. Hi ha coses que et passen que són increïbles. No n’hi ha prou que t’hagi passat perquè el text que ho explica sigui bo; s’ha de treballar més. I en realitat, l’important no és si t’ha passat o no, sinó si el text funciona o no. Són coses de les que a vegades la gent no n’ha parlat mai. Molt sovint els textos són curts perquè tu et penses que has dit el que havies de dir però en realitat això està en el teu cap, no està escrit. I d’aquest diàleg entre el que escrius i el que volies escriure se n’aprèn molt.

També ajudeu a afrontar el full en blanc?

Sí, però en realitat el full en blanc no és cap problema si tu no tens res a dir. No ets un professional, no ets un guionista, no et guanyes la vida així. Pots no escriure i no passa res. No hi ha pànic. El pànic hi és si l’editor t’està reclamant la novel·la. En principi la idea és que tu tens alguna cosa a dir i t’ensenyem una mica com la pots dir. Si no tens res a dir, en realitat millor. Pots dedicar-te a altres coses. El pànic del full en blanc, si no ets professional, no existeix. Si no hi ha un encàrrec, no hi ha pànic. I hi ha gent que ha deixat l’Aula perquè no escriuen. Però no és cap fracàs això. No passa res per no escriure.

Tu mateix segueixes els consells que dones als alumnes quan escrius?

Ara sí, al començament no. Jo vaig començar a finals del segle XX a fer classes d’escriptura. Vaig començar a publicar a l’any 90 i uns anys després em vaig dedicar a fer classes i la veritat és que no havia pensat gaire bé encara en tot això. I el que feia era dir el que diuen els llibres. Hi ha llibres que ensenyen a escriure i jo, en comptes de parlar del que feia jo, parlava del que deien els llibres que s’havia de fer, era més fàcil. Però en realitat jo no ho feia. I tot això que estic dient ara ja és fruit d’anys de donar-hi voltes i de veure que cada text té les seves normes, no hi ha unes normes generals. Si compares Pla amb Julian Barnes, Ishiguro o Proust, tots escriuen diferent però tots ho fan bé a la seva manera. No hi ha una norma per tots. I tota aquesta idea que cadascú té el seu estil i l’ha de trobar ha anat sortint de mica en mica. Al començament no ho tenia tan clar, ara sí. Si jo dic: “el primer paràgraf ha d’enganxar el lector”, això hi ha llibres que ho diuen, però quan llegeixo Pla no ho fa, Proust tampoc ho fa. Llavors, jo per què he de dir que s’ha de fer? Si tu vols fer literatura d’aeroport, d’aquesta que enganxa a la gent, potser ho has de fer. Però molta gent no ho fa i són bons escriptors. Per tant, he arribat a la conclusió que no hi ha normes genèriques. Al començament no ho sabia, però ara sí. Hi ha gent que fa frases llargues, frases curtes, hi ha gent que comença pel mig, pel final o pel començament… No hi ha fórmules.

Si tu vas llegint moltes coses, com més llegeixes, més veus que no hi ha normes. En canvi, si tu no llegeixes res i et diuen els manaments, t’ho creus.

Ensenyar una cosa sense normes ha de ser tot un repte. No és com ensenyar un problema de matemàtiques.

Sí, clar. I això hi ha gent a qui li costa més d’entendre, perquè és una mica zen el que fem ara, en el sentit que no hi ha gaires veritats compartides. Hi ha moltes contradiccions. És com filosofia zen. Perquè pots estar fent un haiku i l’altre pot estar fent una descripció d’un rellotge de paret i has de poder valorar les dues coses. O, per exemple, hi ha gent que té un vocabulari molt ric i d’altra que el té molt pobre, però hi ha autors que fan servir vocabulari molt pobre, no cal tirar de diccionari. Però tampoc està malament tirar de diccionari. Si tu vas llegint moltes coses, com més llegeixes, més veus que no hi ha normes. En canvi, si tu no llegeixes res i et diuen els manaments, t’ho creus. Però quan vas a casa teva i mires els llibres que tens a la biblioteca, veus que no hi ha manaments. Els contes de Pla són molt estranys, no quadren amb la teoria del conte, perquè no passa res. I pot ser que no t’agradin. No t’has de preocupar si no t’agraden, o si no t’agrada Rodoreda o no t’agrada Shakespeare. És possible perquè també depèn de l’experiència, de l’edat, del gust, de com ets, dels interessos que tens… Aquest any tenia una noia molt jove que escrivia unes coses que per a mi eren molt estranyes, tenia problemes realment amb el vocabulari. A la gent de la meva edat els entenc més. Però també pots acabar entenent-te perquè hi ha un interès compartit pels textos. Amb un mínim de respecte i de curiositat et pots entendre.

L’escriptor com decideix sobre què escriure?

Jo em sembla que no ho decideixes. Cadascú té les seves obsessions i els seus temes. Hi ha gent a qui li interessen les relacions de parella, la mort, el joc, la felicitat… No sé si ho decideixes. Jo cada llibre que he escrit era diferent perquè jo també era diferent. I ara m’interessen coses que abans no. Estic fent un llibre sobre la família Kennedy. Si m’haguessin dit això fa 30 anys hauria dit: no m’interessa gens. Però no ho he decidit, sinó que m’agrada, m’interessa. Quan entrem en un canal com Netflix o Filmin, hi ha qui se’n va a guerra, hi ha qui se’n va a comèdia romàntica, a documentals… No és una decisió, sinó que és el que tens ganes de fer. Si tu vas sempre a comèdia romàntica potser quan escriguis faràs alguna cosa semblant a això. Trobar els teus interessos és important per saber quines pel·lícules o autors mirar. Però el que t’interessa no ho canviarem.

Per què creus que hi ha cert escepticisme entorn als tallers d’escriptura? Aprendre a ballar, per exemple, la gent ho troba molt normal, a diferència d’escriure.

Jo també soc escèptic amb els tallers d’escriptura. Perquè primer, jo necessito que el professor hagi escrit coses que m’interessen, sinó no hi vaig. Si tu vas a ballar en un lloc i el professor no balla mai, no te’n refies. No tots els tallers d’escriptura els porta gent que jo trobo fiable. Després hi ha tota aquesta línia d’autoconeixement, que em fa molta por perquè són psicodrames. I també trobo que el centre ha de ser sempre l’alumne. A vegades hi ha professors que expliquen com ho fan ells però en realitat això té un interès limitat. Necessites algú que hagi escrit però que a la vegada escolti a l’alumne. No és un perfil gaire usual aquest. I algú que tampoc et digui unes normes inflexibles perquè això és molt fàcil però a la vegada molt inútil i perillós. Necessites algú que et despentini i que et faci plantejar les teves certeses. I tampoc t’hi has d’estar deu anys; dos anys és el màxim, has de sortir a espavilar-te. I després hi ha aquesta cosa romàntica que escriure surt de dintre, i és veritat, però es pot educar. Jo diria que el moviment surt de dintre, però que després algú et pot ajudar a donar-li forma, tot i que potser no el necessites i pots fer-ho tu sol. Ara, si no trobes la fórmula i algú t’ajuda, és perfecte.

Un escriptor quines virtuts o aptituds hauria de tenir per ser un bon escriptor?

El més important és que de tant en tant s’assegui a escriure i no li suposi un problema. Hi ha gent que vol ser escriptor però no li agrada escriure. Gent que vol que li facin fotos, entrevistes, guanyar premis i diners però a qui no li agrada escriure, llavors no anem bé. Tu has d’escriure, no has de voler escriure. I també t’ha d’agradar llegir. Si no llegeixes ni escrius falta aquesta energia bàsica. Bàsicament és això. Després hi ha gent més obsessiva, d’altra més oberta, més sana o malalta. Hi ha molta varietat però l’important és escriure i llegir. Sobretot escriure.

És més important escriure o llegir?

Jo diria que escriure perquè hi ha hagut escriptors bons que no han llegit gaire. Llegir textos bons també pot ser castrant. Llegir llibres dolents és molt estimulant però llegir llibres bons és paralitzant perquè veus que allò no ho faràs mai, i no passa res. Jo ara, per exemple, estic llegint un llibre de Faulkner. És molt paralitzant perquè jo veig que mai m’acostaré a allò. Si no llegeixes mai res bo et penses que ets el rei del mambo, i no ho ets. Si llegeixes molt de bo potser plegues d’escriure, però no passa res, no és un drama tampoc. Cadascú té els seus trucs i manies, hi ha gent que necessita un cert espai, una certa llum, música o silenci… Trobar això també és feina.

Diries que és una feina dura?

Pot ser-ho, sí. També es pot entendre de moltes maneres diferents: hi ha gent que ho fa com a teràpia, d’altra que s’atabala. No és necessàriament una teràpia, però pot ser-ho. Hi ha gent a qui li va molt bé escriure com et pot anar bé tocar o fer teatre, perquè és com obrir una finestra també. Hi ha molts perfils diferents.

Creus que hi ha un interès per part dels joves per aprendre a escriure?

Jo els joves és una categoria que la conec a trossos. Jo diria que l’educació obligatòria ara és molt pitjor que la d’abans. Ara hi ha molta més empatia cap a l’alumne, perquè abans no n’hi havia gens, però hi ha menys exigència també. Abans ens maltractaven molt però apreníem més. No tinc clar què és millor o pitjor. Jo faig classe a primer de carrera i des de fa 15 anys tinc gent de 18 anys sempre i tinc la sensació que el nivell ha anat baixant. Llegeixen menys en general, no només per l’educació sinó també per tota l’oferta audiovisual que hi ha. Ara concentrar-te tres hores en una taula en silenci és més estrany que quan jo era jove. No és cap mèrit ni cap culpa. Igualment hi ha gent que ho fa molt bé, però jo diria que ara és més difícil. Ara pots fer un vídeo amb el mòbil força interessant i, en canvi, escriure un text callat, silenciós, costa més. Diria que escriure és una mica vintage en aquest sentit. És una mica segle XX.

Hi ha pintors molt mediocres que fan uns comentaris molt bons de les seves obres, però no vol dir que les obres siguin millors.

Llavors, com veus el futur de la literatura en un món cada vegada més digital i visual?

De fet, l’audiovisual és literatura, hi ha guionistes també. D’una banda, hi ha guionistes de ràdio, de televisió, de sèries… Per exemple, la sèrie El conte de la serventa és una novel·la. Molta gent havia llegit la novel·la però altres l’han conegut com a sèrie. En realitat és una novel·la. Harry Potter primer eren novel·les; els nanos se les havien de llegir i quan van començar a ser pel·lícules, ja no calia llegir-les. Hi ha una part de l’escriptura que es manté: gent que continua fent el seu diari, per exemple, o que s’escriu missatges. Però el llibre durant segles era l’única manera d’accedir a la literatura. Ara hi ha altres maneres. El llibre ha perdut presència. De moment continua existint però cada vegada té més competència, una competència dura perquè les imatges ens agraden a tots, no només als joves. D’altra banda, per Sant Jordi la gent compra llibres. En el futur suposo que es mantindrà i anirà perdent presència de mica en mica. Una altra cosa és la qualitat. Jo per llegir Blue Jeans m’estimo més mirar una sèrie. Trobo molt més enriquidor per a la persona veure una bona pel·lícula que llegir un mal llibre. Hi ha com un fetitxisme de llegir. Pots llegir molt però què llegeixes? Perquè si llegeixes porqueria valdria més fer una altra cosa. Hi ha un mercat de porqueria important. Clar, si tens 14 anys i no has llegit mai res potser et va bé llegir Blue Jeans, però si fas batxillerat potser ja no anem bé. Tot depèn de cadascú. Però llegir per llegir… Quan jo era jove a vegades ens prohibien llegir. A l’hora de dormir ens obligaven a apagar el llum. Ara, en canvi, sembla que llegir sigui molt bo. De fet, és com l’audiovisual. N’hi ha de bo i de dolent.

Tots aquests anys que portes ensenyant a escriure t’han ensenyat a ser millor escriptor?

No ho sé. Et dona més consciència, però la consciència no està clar que sigui bona tampoc. En realitat, ensenyar en general et fa més conscient però no vol dir que et faci millor. Tens més respostes ràpides perquè t’han fet la pregunta més d’una vegada i tens la resposta. Em sembla que escriuria més o menys igual perquè hi ha una part que és la construcció, el comentari del que fas i després hi ha el que fas. Hi ha pintors molt mediocres que fan uns comentaris molt bons de les seves obres, però no vol dir que les obres siguin millors. És independent: hi ha el text i el discurs sobre el text. I si fas classes, el teu discurs millora molt. Si ets professor de física, tens molt clar el que és la física però no vol dir que com a físic facis res de bo. Jo vull pensar que faria el mateix si no hagués fet mai classes perquè són comentaris.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus