Versos per… vèncer?

Sap greu que perdéssim la Guerra dels Segadors –o de Separació– perquè començar una revolta matant el virrei és bastant èpic. També ho és, certament, degollar funcionaris reials. Però bé, va com va. Em reca ara la derrota perquè s’han publicat alguns dels poemes –de propaganda– que s’hi van escriure. L’antologia: Versos per vèncer (Editorial Barcino), el fruit de la tasca filològica ingent d’Eulàlia Miralles. 

És el primer dels dos volums que l’editorial publicarà sobre el susdit període històric (1640-1652), centrat aquest en els dos primers anys del conflicte, en què el bàndol separatista (i profrancès) no només va tallar, com dèiem, uns quants caps, sinó que va resistir tenaçment a Montjuïc el setge castellà  (“si en número major, no en valentia”) i va proclamar, abans de la mort de Pau Claris, la República catalana, que  –curiosament– no va reeixir.

Lo pitjor dels poemes recollits (l’edició és impecable, amb explicacions i notes al peu utilíssimes) són la llufa de versos de Francesc Fontanella, que són del tot mediocres. Si diuen que va ser dels autors més ambiciosos del barroc català, l’antologia no fa sinó constatar que la decadència, en part i per molt que es qüestioni, és un fet. Fluixegen i prou. 

Són molt més bons, en canvi, els versos anònims plens d’odi contra el malgirbat comte-duc d’Olivares (un psicòpata) que corrien com la pólvora per animar els catalans a lluitar a mort per la sobirania del país, que els hi ‘nava la vida.  

Un exemple: “Glossa catalana”, un ovillejo catalanitzat i oral, ens diu Miralles, que algú –amb poca traça– va fixar per escrit. Es veu que el primer ovillejo que hi ha és de Cervantes, un joc poètic barroc prou ben trobat, ja ho veureu, en què les tres contestacions o ecos (en cursiva) es recullen a l’últim vers. Us en transcric una estrofa bastant bèstia, que no té pèrdua:

Ja crida tota la terra………………………guerra!
per a matar amb ses mans………………castellans!
que ens han fet amb cruels fúries……..injúries!
…….Conegueren totes les cúries  
…….si el diable ho ha portat
…….en gran dany del Principat,  
…….guerra, castellans i injúries.

Duríssim, oi? Llegint aquesta joia bel·licosa, de pura autodefensa, m’ha vingut al cap un poema de Papasseit; us el juxtaposo perquè que hi va a joc per anticastellaníssim, per l’energia insurgent i, també, per això dels ecos –potser coneixia els ovillejos, qui sap. S’intitula “Les gorges” i és de l’any 23: 

A Sant Martí del Canigó  
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!  
i la remor  
sempre contesta: Esclava a Espanya.  
Si prens coratge  
els ulls al cel  
i alces el braç –gest de venjança,  
a Sant Martí sents una veu  
i a cau d’orella:  
També a França.

No hi ha gaire més a dir sense que ens caigui una querella. Tan sols que ‘neu a comprar el llibre, que val prou la pena: el nou disseny de la Barcino és molt ben parit; el moment històric, fascinant i esclaridor, i hi trobareu el romanç original d’Els segadors, ben comentat per Miralles i que fot més canya que l’himne. Els versos no van servir, malauradament, per vèncer, però tenen el punt just de prodesse i de delectare: diria que us ho passareu bé. Si no, ja m’ho fareu saber. Jo, mentrestant, esperaré amb avidesa el segon volum.