Una novel·la que tot ho veu

“El meu jo present viu al mateix temps que el jo de la infantesa que apareix amb el record i el jo del futur que es projecta a través del desig”. M’ho deia Deborah Levy, que en la seva obra autobiogràfica s’ha esforçat per traslladar tots aquests subjectes simultanis a l’escriptura. Però a L’home que tot ho veia, la novel·la que Angle publica en català amb traducció d’Alexandre Gombau i Arnau, investiga les maneres de fer-ho des de la ficció. “És la primera vegada que feia una cosa així i tècnicament ha estat molt complex”, admet, però se’n surt amb una novel·la que és misteriosa i absorbent a la vegada. Qui tot ho veu, a banda de l’home protagonista, és una narració que, amb una tècnica singular, ens trasllada a múltiples temps i perspectives alhora.

L’home que tot ho veia parteix d’un any, el 1988, i d’un lloc emblemàtic, el pas de zebra d’Abbey Road que The Beatles van creuar per a una de les cobertes més memificades de la història. El protagonista i narrador, l’historiador Saul Adler, pateix allà un accident de cotxe, que és el preludi de dos esdeveniments importants: la ruptura amb la Jennifer, la fotògrafa de qui està enamorat, i el seu viatge a la RDA, la part soviètica del Berlín dividit, on viu un romanç amb en Walter, el seu traductor. Anys més tard, el 2016, el protagonista pateix (aparentment) un altre accident al mateix encreuament. Mentre està convalescent a l’hospital, reviu i reinterpreta el seu passat. Els fets, doncs, s’expliquen dues vegades, però en la segona meitat la narració agafa volada i les línies temporals i punts de vista es bifurquen. 

“M’interessa Abbey Road perquè hi ha turistes d’arreu del món que creuen aquell pas de vianants com el seu Beatle preferit: la gent imita un element de la història”. Si passat, present i futur són fils, els símbols com el pas de zebra (i també un pot de pinya en conserva o un jaguar) són els nusos amb els qual l’autora els uneix en una xarxa. “Són aquests elements repetits els que expliquen la història, jo els anomeno «objecte d’argument». Recorro a la repetició del lloc, d’objectes i d’èpoques per narrar la història”. 

Aquests disposició dels objectes d’argument, segons Levy, és cinematogràfica: “M’interessa la narració visual del cinema. De fet, aquesta novel·la beu directament de David Lynch: en les seves pel·lícules sembla que les persones estan molt sorpreses amb el món, no estan adormides”. Una altra pel·lícula que cita és El cel sobre Berlín, en la qual dos àngels amb aspecte d’home miren Berlin des del cel i un s’enamoren dels humans. En Saul és un home d’una bellesa extraordinària, que la Jennifer s’esforça (inútilment) a posseir amb la seva càmera i en Walter defineix com la d’un “àngel caigut”. Podeu imaginar que la cosa no acaba bé: “En aquesta novel·la he volgut capgirar els rols masculí-femení. Com se sent un home com a objecte de desig? Per a la Jennifer, la musa és ell. No representa una masculinitat antiga, sinó que duu una estètica rock i un collaret de perles, li agraden tant els homes com les dones… però alhora és una persona insensible”.

La reflexió sobre la masculinitat travessa la novel·la: “D’una banda, volia inserir una masculinitat no convencional en un règim autoritari com ho és la RDA. Per altra banda, he estudiat com la violència es transmet dintre les famílies. Saul escriu un article sobre la relació dels tirans amb els seus pares (el pare d’Stalin el pegava i llavors ell va ser violent amb el seu propi poble). Alhora, el pare del protagonista és un home estricte i autoritari. Ha construït un mur entre ell i en Saul, com el mur de Berlin, i en Saul ha de saltar-lo”. Aquest interès és paradoxal, perquè en Saul tradueix aquesta violència rebuda pel pare en una violència més subtil i new age sobre els altres (l’egoisme i la irresponsabilitat emocional). Això ho anem descobrint a mesura que els punts de vista externs es van imposant: “Jo vull que els meus personatges siguin tan complexos com som nosaltres. La història la narra el Saul, però he de deixar que els altres personatges tinguin una visió d’ell que ho complementi. L’home que tot ho veia és una novel·la sobre els entesos i malentesos amb què convivim constantment”.

I la importància del punt de vista es va evident també en la manera com la Història afecta la història dels personatges, un altre tema transversal en l’obra de Levy:  “La meva generació va créixer amb el mur de Berlin, no sabíem el que hi havia a la part oriental i ens ho preguntàvem sovint. E 1989 va caure el mur, però anys després, el 2016, es parlava del Brexit, de tancar les fronteres i d’aturar la llibertat de moviments. Tot va tornar i jo em vaig voler fixar en com s’explica la Història: qui l’explica, com s’explica, què és acceptable i què no ho és dintre de tots els punts de vista”.