Un monòleg distant

Després d’onze anys, Jessica Au torna amb la novel·la guanyadora del Novel Prize 2020, inaugurant el guardó internacional de novel·la de ficció literària en anglès. L’escriptora australiana ja havia estat considerada per altres premis literaris amb el seu primer llibre Cargo (Picador Australia, 2011), i ara aconsegueix l’èxit rotund amb Prou fred perquè nevi (Més llibres, 2022, traducció d’Albert Nolla), una novel·la que parla de la (im)possibilitat de conèixer el món interior de l’altre. Potser, però, arribem a conèixer massa poc aquest món que se’ns presenta.

En aquesta novel·la que no arriba a les cent pàgines, Au relata el retrobament d’una mare i una filla en un viatge a Tòquio després de no veure’s en molt de temps. Ja des d’un principi veiem que el que pensàvem que seria un retrobament alegre queda eclipsat per una sensació melancòlica que planarà damunt tot el relat. Escrita en primera persona i en temps passat, ens preguntem immediatament què hi ha darrere del viatge i què amaga la nostra protagonista. La tensió queda palesa de seguida: són dues persones de dues generacions diferents que no s’entenen l’una a l’altra, incapaces de concordar fins i tot en allò més trivial.

Per què hi ha aquesta fredor en la seva relació? Què ha causat aquesta distància? Però, tot i que sembli que puguem arribar a respondre aquestes preguntes en un principi, l’estil de la novel·la ens va allunyant de la realitat, quasi com una cançó de bressol que ens porta al món del somni. Les persones que envolten la narradora són més aviat espectres que interactuen amb ella indirectament. En un text sense diàlegs ni capítols, el món queda mig desdibuixat i és només el lector qui pot decidir si creure o desconfiar del narrador. És cert el que ens explica? Podem confiar en la seva percepció?

La protagonista se’ns presenta com una persona calmada i amb molta cultura; una dona feta a ella mateixa i independent. Però aquestes característiques amb què coneixem el personatge són més ambivalents del que semblen en un principi, fins al punt que dubtem si realment coneixem aquest personatge, tot i ser conscients de les seves contradiccions i pensaments. De vegades, l’autora no es deixa guiar en el seu relat per la famosa divisa del Show, not tell (diu més que no mostra), i el lector es pot sentir aclaparat amb el continu monòleg de la narradora. La sensació és que coneixem més els museus que visita o el te que beu durant el viatge que no la seva relació amb la família o els amics.

La híper descripció dels objectes mai deixa que ens endinsem més enllà, però és precisament en aquest monòleg constant on trobem una pregunta clau: és així com realment coneixem les persones? La mirada se centra en els detalls de la roba, les faccions i els gestos, no busca anar més enllà del superficial. L’exterior preval i ni tan sols una relació entre mare i filla aconsegueix traspassar les barreres d’allò físic. La banalitat és al centre de les converses: la bellesa de les obres d’art; l’horòscop; el temps, la pluja i la calor… De veritat som així d’intranscendents?

Prou fred perquè nevi és una novel·la d’escenes quotidianes i d’històries familiars que prometen portar-nos a un desenllaç melancòlic i profund, i que de vegades no acaben encaixant entre si com un podria imaginar a l’arrencada del relat. La pregunta i el dubte sempre són —potser fins i tot massa— al centre. No obstant això, Jessica Audestaca per la seva gran interpretació de les relacions i comportaments humans. I ho il·lustra en cadascuna de les pàgines del llibre, mostrant-nos com la perspectiva que tenim de les nostres fràgils relacions es pot capgirar en un instant.