Un llum que crema

Fa més de quaranta anys, a l’escola pública de Gelida, el meu poble, es va convocar un concurs literari. El premi consistia en una esplèndida bicicleta de cros. Els meus pares, treballadors tots dos, no estaven en disposició de regalar bicicletes d’aquella categoria als seus fills, de manera que vaig pensar que havia de guanyar el premi tant sí com no.

¿Quin és el tema més poètic de tots?, vaig plantejar-me abans de començar a escriure. En vaig descartar uns quants abans de decidir que escriuria sobre el mar. Vaig arribar a la final. Pràcticament tenia una roda de la bicicleta guanyada i la meitat del manillar. Però el premi va ser per a un nen del poble del costat, Manuel Liria, que havia presentat una poesia titulada “El vent i el romaní”.

No sé si aquesta va ser la primera, severa, lliçó d’humilitat que vaig rebre a la vida. Sí que fou la meva primera lliçó de literatura. De la mar, en puc admirar la bellesa, la capacitat nutrícia i fins la força destructora. Però no m’ha fet vibrar mai, a mi, la mar. Soc de terra endins, del Penedès i del Baix Camp d’interior. En canvi, en Liria va triar un pretext que li devia ser ben familiar. Al seu poble, Sant Llorenç d’Hortons, com al meu, no hi ha mar ni costa; però, en canvi, el vent hi bufa i el romaní hi creix pertot.

De llavors ençà, he mirat d’escriure sempre sobre fets, coses, sentiments, raons que no em fossin estranys. La poesia és una activitat massa greu per impostar la veu. I, d’altra banda, no s’escriu per obtenir res a canvi —bicicletes o el que sigui—, sinó per una peremptòria, intransferible necessitat íntima.

Pocs anys després d’allò, es va morir Joan Vinyoli, de qui acabava de descobrir el llibre Domini màgic i la importància del símbol, en poesia. Va ser un dels primers poetes que vaig admirar. Després n’han vingut centenars més, en llengües diverses. Això sí, sempre he sentit predilecció pels poetes que, com sostenia Eugénio de Andrade, coneixen el nom específic de les coses: el d’un ocell, el d’una flor. M’estimo més un vers que em dugui fins a la soca d’una alzina o sota la brancada d’un roure que no pas aquell altre que em deixa a l’ombra d’un arbre a seques.

Acabo: Un llum que crema segueix la lliçó que, bé que a la insabuda d’ell mateix, em va regalar aquell company d’aula, tants anys enrere. El llibre parla de coses que conec i que em permeten no haver d’impostar la veu. Ara bé, amb això fa molts anys que no en tinc prou. El llibre també reflexiona sobre el que no acabo d’entendre. Mirar d’anomenar allò inconegut, allò que se’ns fa escàpol a la raó i esquívol als sentits, i fer-ho des de la humilitat de l’artesà de les paraules, que és el que miro de ser jo, és també una manera de plantar cara al misteri del temps.

Per mi, aquesta nit, és un gran honor rebre el premi que du el nom d’un dels poetes més alts que ha donat la llengua i la cultura catalanes. “Nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit!”, que diu el Mestre en la cinquena elegia de Bierville. Moltes gràcies!