Un dubte raonable

El triple assassinat macabre de tres dones barcelonines durant la Setmana Santa de 1982 a Sant Jordà —un poble inventat del Pirineu gironí català, una localització semblant a la de la primera novel·la de l’autora, Treviu—, la troballa dels cossos per part de la guàrdia civil a l’illa del Silenci i la detenció d’en Víctor, l’assassí, un noi que treballava com a rentaplats a l’hotel on s’allotjaven les víctimes, pesarà i molt sobre la memòria dels habitants del poble. Cinc anys més tard, en Nil, el fill del guàrdia civil que va portar el cas, es disposa a fer un documental sobre el cas i descobreix que potser en Víctor no va ser l’autèntic culpable. La descoberta el portarà a la fi del cagaelàstics. El 2024 un detectiu privat que ja havia sortit a La noia del vestit blau, apareix a Sant Jordà per investigar l’accident de cotxe en què el responsable de la detenció d’en Víctor ha mort. Aquesta seria, a grans trets, la trama principal estructurada en tres salts temporals de L’Illa del Silenci, novel·la de l’escriptora i periodista Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) després dels èxits de La noia del vestit blau i de Quan la neu es fon. Potser l’autora i l’editorial haurien de saber que Pablo Poveda va publicar una novel·la de suspens amb el mateix títol l’any 2016.

El thriller de Vilaseca demostra que, per molt que passin els anys, hi ha morts que no es poden superar fins que es fa justícia. El cas de true crime en què s’ha basat l’autora per a construir l’argument —ja que a Catalunya no tenim cap llac amb una illa al mig— ve d’un fet esdevingut en un parc natural dels Estats Units on van atacar tres dones de manera molt brutal i les van deixar en una cova. Tot seguit van acusar un home que tota la vida va dir que era innocent. A partir del cas real americà i de la reflexió sobre el dubte raonable i sobre les coses que no s’han acabat de solucionar (marca de la casa), Vilaseca canvia la localització, l’apropa al lector català —a qui també li ressona el cas Susqueda— i hi fa el que sap fer: literatura negra d’alta qualitat amb personatges molt treballats que no s’encasella amb cap gènere concret ni estigmatitzat.

A banda de repetir la localització muntanyenca de la seva primera novel·la (el Berguedà a La noia del vestit blau i el Pirineu català a L’Illa del Silenci), Vilaseca també ha reiterat el personatge femení central. Ara no es diu Martina, sinó Emma. També hi reitera el tema d’una mort misteriosa del passat que no va ser resolta en el seu moment i un estol de personatges diversos que fan anar de corcoll al lector. Les recreacions de cadascuna de les èpoques que protagonitzen la narració (anys 80, anys 90 i anys 2000) són acurades i presenten tota mena de detalls: monedes, cotxes, costums, etc. Igual que la varietat deliciosa de registres lingüístics, dels quals destacaria el de frustració i ràbia del personatge d’en Víctor, el fals culpable de la història.

A l’Emma l’emprenya que els turistes de Sant Jordà facin de l’illa del Silenci un lloc turístic. Font de llegendes negres i mals averanys, el lloc és marcat per a ella des que tenia un any i hi va tenir lloc la triple tragèdia. Vilaseca fa un segon salt endavant en el temps. Només la senyora Assumpta (una mena de veu de la consciència, o de l’autora, o del lector perspicaç) afirma que hi ha «un home innocent a la presó». La resta del poble, fins i tot l’Emma i en Nil, que són molt amics, pensen diferent fins que les coses fan un gir inesperat i en Nil manté un contacte epistolar amb l’acusat, encara tancat a La Model.

Al cap de vint-i-set anys més, i després de rebre un sobre misteriós per sota la porta, l’Emma podrà esbrinar què li va passar a en Nil i descobrirà els secrets que amaga l’Illa del Silenci. A l’epíleg del llibre el lector descobreix, amb sorpresa, que l’assassí real, com en tota bona novel·la negra, és «el tio més normalet del món». L’Emma aprèn gràcies al detectiu Levy que «els més normalets són els més perillosos» i que ha de fugir sempre «dels més normalets en aparença».

Mentre continua la investigació, el poble de Sant Jordà —que a L’Illa del Silenci és un personatge més— «intenta sense èxit trobar un equilibri entre la cerca de la justícia i la necessitat d’oblidar, tan aviat com sigui possible, la barbàrie que els ha assotat». Però al cap dels anys, la sensació segueix sent la mateixa. Bàsicament perquè res no es va tancar de veritat, i per això en Nil decideix canviar la solució i donar respostes a tot un país: «Si ets innocent, per què vas confessar? I si ets innocent, com pot ser que sabessis aquelles coses? És que hi eres però no ho vas fer tu?», li pregunta en Nil a en Víctor en una de les missives. La justícia no s’hauria de precipitar amb les conclusions: aquesta és la tesi central de L’Illa del Silenci de Laia Vilaseca.