Tots en marxa

Era un dimecres de setembre diferent de qualsevol altre dimecres de setembre perquè era el dimecres 11 de setembre de l’any 2013. En general, la gent s’anava aixecant i arreglant i, en concret, en Robert Garcia Calanyic, de Santa Eulàlia de Riuprimer, despert des de feia estona, va treure la furgoneta del garatge i va cridar amb un fort crit des del carrer la resta de familiars que havia de carregar-hi:

Va, fem Via!

De seguida, tothom va pujar al vehicle i van arrencar en direcció cap al seu respectiu tram de la cadena humana. Anaven des d’Osona fins a la Jonquera. El mateix que en Garcia Calanyic i els seus acompanyants és el que van fer moltes altres persones en vehicles particulars i autobusos d’arreu del territori català.

A l’Alt Urgell, la família Feixas Horta viatjava en autobús cap a Vidreres. Pel camí, el conductor va sintonitzar Catalunya Ràdio. Mònica Terribas feia una estona que havia arrencat el programa dient:

Bon dia! Desperta, Via Catalana!

Al Bages, la colla d’amics de la Marina Sentfores Cruz, un total de vuit persones dividides en dos automòbils, anaven cap al Maresme i van posar RAC1. Jordi Basté havia començat dient:

-Bon dia Catalunya i benvinguts a la Via Catalana!

Tot en marxa. Les carreteres, plenes de gom a gom, van fer passar les hores tan ràpid com el temps, que no es cansa mai de marcar l’hora i, de sobte, ja eren les cinc i catorze minuts de la tarda. Digitalment, les 17:14.

La cadena humana prenia forma a mesura que cada persona agafava la mà d’una altra persona. En fer-ho, en Martí, a l’Ametlla de Mar, va pensar que la seva xicota, la Iolanda, tenia una pell suau i preciosa.

-T’estimo –li va xiuxiuejar a cau d’orella i es van fer un petó.

Les samarretes grogues enlluernaven fins i tot el sol, que fotografiava la gran filera de persones, des de la llunyania, amb un respecte profund.

-Mai a la vida no havia sentit una emoció com aquesta –va pronunciar en veu alta la Gemma, al tram de Vallirana.

En sentir-ho, l’Àurea li va estrènyer una mica més fort la mà. Eren parella. Dues noies joves i vitals, plenes d’energia.

-Això ha de voler dir alguna cosa. Res no ens aturarà –va pronunciar l’Àurea amb un somriure de confiança.

El sentiment d’aquell moviment massiu de gent va tancar velles pors i va obrir noves esperances de futur per un país que simplement demanava allò que era seu. La llibertat s’ho mirava des de la vora, se sentia part d’aquelles mans entrellaçades. Era una llibertat d’amor a totes les cultures que conviuen al país, que lluiten i se’n surten.

-És guai la teva mà –va dir en Pol, de sis anys, al seu amic d’escola Abdul-Kareem, mentre comparava amb ulls de nen la diferència de color de les pells.

La llibertat era en tots els ulls brillants que vivien plenament un somni compartit. En els ulls dels nens, dels adults i dels vells.

-89 anys per gaudir d’un dia com avui –va dir la Lourdes al seu fill Joaquim–. Tant de bo pugui veure el meu país independent abans no em mori.

La Lourdes tenia la memòria dels vells, els seus records i el seu passat eren una part fonamental de la nostra memòria col·lectiva.

-Ens en sortirem, mare –li va dir en Joaquim, mirant-la amb humilitat, admiració i respecte.

Catalunya recuperava el passat i pensava en el futur amb tota la força present d’un poble que hi era més present que mai i cridava i crida independència en català i en tots els idiomes. Avui, la llibertat es fa explícita al món, en la veu de cada home i cada dona, en cada mà agafada a una altra mà. Bona Diada!