Tots els fetitxes de Sergio Vila-Sanjuán

Un Vicenç Villatoro rejovenit i animat ens presenta Sergio Vila-Sanjuán a la tercera sessió del curs La biblioteca. Imaginari i història d’una idea. Ho fa a l’Institut d’Humanitats amb dues frases: és un periodista cultural vocacional i és un home que sobre llibres ho sap tot. Els dos són del 1957 i es van conèixer a les absoltes de El correo catalán, quan Vila-Sanjuán era el cap de la secció de cultura i Villatoro un redactor llis i llas. Ara Villatoro dirigeix el CCCB i el nostre savi total el Cultura/s de La Vanguardia.

Manuscrits, primeres edicions, sales imperials, els universos de Borges. Vila-Sanjuán ja s’emociona. Amb el seu castellà reial i unes fotografies deficients ens explica la història del món a través de set biblioteques i del que hi trobem a dins. Comença per Alexandria. I ens avisa: sobre aquesta biblioteca corre molta informació falsa. Tanta, que si volem saber què va passar de veritat hem de llegir Hipólito Escolar —fill il·lustre de Segòvia, part de l’elit cultural del franquisme i director de la Biblioteca Nacional d’Espanya l’any 1975.

Diu Vila-Sanjuán que no hem d’imaginar Alexandria com una biblioteca d’ara: ‘No tenía salones de lectura porque por aquel entonces la gente leía en voz alta’. La biblioteca d’Alexandria eren tot d’estanteries que aplegaven mig milió de papirs, molts més que la de Pèrgam, que va acabar fatal perquè va patir molts saquejos i perquè Marc Antoni —segons diu Plutarc, que no era tan bo com Hipólito Escolar, però bastant— va donar els volums de la biblioteca a Cleòpatra com a agraïment pels servis prestats.

Vila-Sanjuán surt del món antic i aviat entra a les corts reials. De totes les biblioteques del món comença per la d’El Escorial. Diu que és ‘un sitio imponente, austero, duro, recio’ i que ‘Felipe II quiso hacer la mejor biblioteca de su tiempo’.  Resulta que Felip va adonar-se, amb la seva capacitat d’observació reial, que el valor d’una biblioteca no estava en la quantitat dels llibres sinó en la seva qualitat. Va comprar els fons de Martín Pérez de Ayala, Juan Páez de Castro i Diego Hurtado de Mendoza. Ho va fer per quatre rals, perquè tots aquests nobles o eclesiàstics esperaven favors de la cort, que aleshores acollia l’elit de la cultura castellana. Per exemple, Santa Teresa de Jesús. O el Padre Sigüenza, de qui Menéndez Pelayo i Unamuno deien que era el més gran estilista en espanyol. Pel que comenta Vila-Sanjuán, era tot força espectacular. I si ja ho era a mitjans del segle XVI —que com a Corona no eren gran cosa—  esgarrifeu-vos dos segles més tard.

Felip V funda l’actual Biblioteca Nacional d’Espanya i instaura el dipòsit legal, pel qual tothom estava obligat a deixar-hi tres exemplar del que publicava. Entre el que roben als convents, als nobles austriacistes, als editors pobres i a les províncies, la biblioteca va creixent. I això fins que a principis del segle XIX passa a dependre del Ministeri de Governació. Vila-Sanjuán presenta Marcelino Menéndez y Pelayo com el seu director més cèlebre. I ens recorda que Rosa Regàs va voler treure un bust seu de les sales per posar-lo al jardí, però que els prohoms de Madrid li van dir que ni parlar-ne.  Què hi ha, a la Biblioteca Nacional d’Espanya? Doncs per exemple l’únic manuscrit del Cantar de Mio Cid, que ara restauren d’una mala restauració anterior. També el Curial e Güelfa, que obliga Villatoro i Vila-Sanjuán a la clàssica discussió sobre si Milà i Fontanals se l’havia tret o no de la màniga.

Però avancem, que potser hi ha vida fora Castella. De fet Ferran I i Maximilià II del Sacre Imperi Romano Germànic s’havien dedicat a recollir el material que avui trobem a la Biblioteca Nacional d’Àustria —on hi ha una de les col·leccions de partitures, globus terraqüis i manuscrits més gran del món. L’edifici barroc està molt al dia; té fins i tot els originals de Peter Handke. És tracta, diu ell, d’una biblioteca molt diferent a la de Boston, que és més funcional. A Boston, amb una burgesia potent, i en plena competència amb Nova York, va obrir-se l’any 1854 la primera biblioteca pública dels Estats Units —on Vila-Sanjuán va ser-hi un temps com a becari Fulbright.

Després mira a l’infinit i abans d’acabar la glosa ens recomana que anem a Ginebra, a la Fundació Martin Bodmer. Bodmer estava en contra dels nacionalismes i a favor de la Weltliteratur i dels diners. En tenia tants que va poder comprar un manuscrit de la Ilíada que data del segle VII a.c. Un manuscrit del Fedó, del segle II a.c. L’original de Natan el Savi. De El Paradís perdut. De Tlön, Uqbar, tertius orbis. 52 papirs amb els fragments més antics dels Evangelis. Tot això i molt més. Vila-Sanjuán confessa que sortint d’aquesta biblioteca privada—en taxi— li va agafar la síndrome d’Stendhal. Sort que després un amic el va convidar a dinar i que por aquel entonces ja li havia passat. Que tu, la cultura és important. Però ara tampoc en farem un gra massa.

El cicle La biblioteca. Imaginari i història d’una idea. està organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat. Se celebra al CCCB.