Entrar en la poesia de Teresa Pascual és arribar a un espai de reflexió i paraules. En temps d’estridències, no és poca cosa. Ací es busquen les escletxes, les fractures, els límits, i hi ha la voluntat de dir-los i amb la paraula aplicar-hi punts de sutura.

Ací, amb les mínimes certeses, comprenem que sí que és possible aturar el temps, que «els límits del llenguatge han ajornat el món». És en aquest instant de pausa, de silenci, on aflora la poesia de Tot passa baix, que ve, efectivament, de baix, d’on som nosaltres, i on tornen ells, els morts, que viuen en els llocs de la memòria.

En el seu postfaci a El temps en ordre, Antònia Cabanilles diu que la poesia reunida en aquell volum (tota l’obra de Teresa Pascual fins a Vertical) també és «per a qui llegirà un poemari que encara no està publicat, ni tan sols escrit, i després, en una acció sempre apassionada, buscarà la resta de la seua obra».

Això és el que provoca Tot passa baix, ganes de llegir més Teresa Pascual, de tornar a Les hores, Rebel·lió de la sal , Arena o València Nord en un intent de comprendre millor aquella veu que ens acompanya en aquest llibre roig per fora i també per dins («color de rosella», «roig avellana»).

Un llibre que se situa «entre», com declara el primer poema, és a dir, en l’espai que hi ha entre el món i el sentiment, entre el ser i el dir, entre els vius i els morts. Un espai. Uns llocs. Una casa i una morera on ells, els que ja se n’han anat, tornen i s’hi queden.

Si Teresa Pascual ja havia ordenat el temps, ara modela l’espai, el de la vida i el de la memòria, i hi estén un pont. El propòsit que tenia Hannah Arendt era comprendre: «el que vull és comprendre. I quan altres persones comprenen, en el mateix sentit que jo he comprés, això em produeix una satisfacció que és com un sentiment de pertinença».  

També Teresa Pascual busca comprendre, la seua és una poesia d’investigació filosòfica, en què les preguntes sobre el ser i sobre els límits del llenguatge sempre planen. En aquesta recerca trobem una llengua depurada, condensada, que planteja preguntes sense baranes, que busquen el plec darrere del plec de la memòria.

És, Tot passa baix, un llibre de poesia d’una profunda humanitat, on el gest quotidià i el record familiar esdevenen categoria. La bicicleta del pare amb la llagosta, el somni del forn amb la mort present, la vida en el Grau de Gandia han esdevingut l’escletxa per on el món pren sentit, perquè la poesia de pensament de Teresa Pascual no és efusiva, però sí que guarda emocions intenses, pregones, «tot passa baix» i «tot passa dins».

No és fàcil trobar una veu poètica que acompanye com ho fa la de Teresa Pascual, una poesia que sap ser pont entre l’espai que habita i l’espai de la memòria, que sap suturar els límits, les escletxes de la llengua i el pensament, és a dir, del món, per això estic convençut, estimada Teresa, que eres una justa mereixedora de la Lletra d’Or d’enguany. Per això, i perquè en temps banals, necessitem poetes i filòsofes que pensen sense baranes.

Enhorabona per la lletra, però sobretot, gràcies per la poesia.

• 

  Glossa

  Teresa Pascual, Premi Lletra d’Or 2023

  Pol Torres