Tirant lo Blanc parla com nosaltres

Fa poc més d’un mes, va arribar a les llibreries una nova edició de Tirant lo Blanc. Amb intenció d’arribar d’una manera més directa al lector modern, Proa ha publicat aquesta versió actualitzada, completa i rigorosa. L’encarregat de portar les mil pàgines de l’obra al català actual ha estat el filòleg i escriptor Màrius Serra.

Després de la bona acollida per part dels lectors, i un cop oberts els teatres, dilluns passat es va poder presentar la nova versió al Teatre Romea. Com no podia ser d’una altra manera, la presència de Serra al teatre va garantir una presentació poc convencional.

A l’escenari hi havia disposades, a una banda, tres cadires, i a l’altra tres atris; al centre, a la paret del fons, una gran pantalla amb una fotografia del llibre. Després que Felix Riera, director de la Fundació Romea, i Josep Lluch, editor de Proa, fessin una petita intervenció, els llums es van apagar. A la pantalla va desaparèixer el llibre per reproduir una escena dels ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’, del compositor Joan Magrané. Concretament, l’escena de les noces silencioses.

L’escenari es va il·luminar de nou i, com a mestre de cerimònies, va aparèixer Serra, que va presentar el que seria un “col·loqui-espectacle”. Ens va anunciar que el col·loqui seria el fil conductor, però que entraríem a Tirant lo Blanc a través de diferents disciplines artístiques. D’aquesta manera podríem veure la rellevància de l’obra de Joanot Martorell des de diferents punts de vista.

Serra va presentar, primer, dos medievalistes: Antònia Carré i Joan Santanach. Amb ells, vam començar analitzant l’obra des d’un punt de vista acadèmic. Aquesta primera part va girar al voltant del llenguatge bèl·lic de la novel·la; un llenguatge que l’autor aplica a diferents situacions de la vida. Santanach va assenyalar que això és així perquè Martorell era famós. Comparant-lo amb Billy El Nen, el medievalista ens va explicar com n’era de bregues. L’autor va rebre una gran quantitat de cartes on el remitent el reptava. Són les lletres de guerra que després podem trobar a l’obra.

Antònia Carré va destacar Martorell com a escriptor. Tot i ser un bestiot, com podem comprovar a l’escena de les noces silencioses, l’autor de Tirant lo Blanc és un escriptor “com una casa de pagès”, va assegurar, definint la novel·la com a “calidoscòpica”.

Serra va demanar que paréssim atenció al dibuix de la portada del llibre. L’escena que veiem és una part d’una obra més gran; una pintura signada per Francesc Artigau. Mentre l’observàvem, com si fóssim a un museu, Joan Arqué va ocupar un dels atris i va començar la primera lectura dramàtica.

Les lectures es van succeir durant la xerrada. També vam poder escoltar Magrané, que va parlar sobre el procés de creació de l’adaptació escènica de Tirant lo blanc. El compositor va adaptar el text amb el dramaturg Marc Rosich. Pels diàlegs, es van basar en la versió de l’obra de Martí de Riquer, adaptant i polint les escenes perquè el text es pogués cantar. Van optar per fer una versió més poètica, amb imatges fortes; una aproximació més estètica perquè funcionés a l’esecnari. A més a més, van comptar amb la col·laboració de l’escenògraf Joan Plensa.

Acabada la conversa, es va projectar l’escena de la rata al llit de Carmesina seguida d’una altra lectura dramatitzada. Aquest cop, Arqué va sortir a l’escenari amb Magda Puig i Nunu Santaló.

Els dos medievalistes van destacar les qualitats innates que Martorell posseïa com a escriptor. Arqué va definir l’obra com un “text visual” i va elogiar “la bona construcció” dels episodis de la novel·la. Per Carré, també és un llibre enginyós, divertit: “Martorell té un domini de l’ofici extraordinari, sap treballar l’ús del llenguatge col·loquial”. Tots dos també van posar el focus sobre la moralitat dubtosa de l’obra. Martorell deixa que el lector tregui les seves conclusions; a través de Plaerdemavida coneixem les opinions dels personatges per a una mateixa situació. Finalment, van apuntar “la voluntat de totalitat” que desprèn la novel·la. Martorell és un narrador ambiciós que vol transmetre una realitat complexa.

L’acte va finalitzar amb una lectura dramatitzada de la mort de Tirant amb Carmesina plorant al seu costat. Abans, però, Serra va demanar l’opinió a Santanach i Carré sobre la seva adaptació. Després de lloar-la entre bromes, Santanach i Carré van reflexionar sobre la dificultat de fer arribar els clàssics catalans al públic general i com de presents n’estan d’altres a la nostra cultura. Santanach ho va voler exemplificar amb el fet que diem Celestina a qui intervé entre dues persones per unir-les; no diem, en cap cas, que aquesta persona és Plaerdemavida. Carré, per la seva part, va comparar fragments entre la nova versió actualitzada i anteriors adaptacions i va assegurar que no s’ha traït el text: “A tot arreu actualitzen els clàssics, fem-ho també nosaltres!”.