Thomas Pynchon: per una estètica llibertària

Thomas Pynchon (1937) ha esdevingut una llegenda de la literatura estatunidenca. Un autor que és una espècie de tòtem al voltant del qual els lectors més obsessius i exigents es consideren en concordança mítica i electiva. Les novel·les que ha escrit són uns artefactes difícils i molt complexos perquè solen presentar una amalgama de personatges, dades històriques, teories científiques; un encenall de trames i de subtrames i centenars d’altres coses que ens porten, alhora, a cap i a totes bandes. Malgrat tot, V (1963) o Gravity’s Rainbow (1973) són laberints de centenars de pàgines que ens atrauen i ens atrapen, uns laberints als quals potser no cal buscar una eixida. Tanmateix, en la seua etapa més tardana, ha escrit novel·les que s’allunyen dels reptes formals que ha practicat durant bona part de la seua trajectòria literària. Ens referim, en concret, a dues: Inherent Vice (2009) i Blending Edge (2013). Els fanàtics de Pynchon les consideren definitivament menors, però des d’aquí les volem reivindicar com la perfecta porta d’entrada al seu univers. Això és així perquè Vici inherent (2011), l’obra que ens ocupa i que tenim en català en l’editorial Amsterdam traduïda per Ferran Ràfols Gesa, no és gaire llarga ni complexa, alhora que conté moltes de les obsessions pynchonianes. És una novel·la que, fins i tot, ajuda a llegir les més difícils per com sintetitza aquestes obsessions, cosa que també indica que podria adjudicar-se-li un valor testamentari en la carrera d’aquest escriptor. 

A la ciutat

En la primera novel·la de Pynchon, titulada V, hi ha un personatge ben particular, Benny Profane, del qual el tret més destacat que se’ns diu és que té tendència a moure’s com una baldufa, sense rumb, pels carrers de Nova York a la dècada de 1950. Aquesta referència, unida al desassossec que sent en diferents moments del llibre, fa que la literatura de Pynchon puga interpretar-se com una resposta al desencant que va provocar als Estats Units el trauma terrible de la Segona Guerra Mundial. Les autoritats oficials estatunidenques s’esforçaren a oferir un relat heroic del conflicte i a promoure una societat consumista i materialista, però de seguida va haver-hi qui va mostrar les esquerdes que feien vessar aigües de malestar en el cànter d’aquella societat. Quant a això, els llibres de John Fante, de Charles Bukowski o de J. D. Salinger presenten personatges traumatitzats per la guerra o que se senten uns inadaptats davant les convencions de l’American Way of Life. Un malestar i una crítica que uns pocs anys després, a causa també de la guerra de Vietnam i dels conflictes racials, van esclatar amb la contracultura, que engloba la generació Beat i el moviment hippy. Podem dir que la literatura de Pynchon forma part d’aquesta contracultura, però de manera ben particular. Benny Profane necessita escapar-se de les convencions materialistes, però a diferència de Jack Kerouac, Pynchon no proposa un viatge que es valora per la capacitat iniciàtica, alhora que tampoc no hi ha una renovació o una iniciació cap a una esfera transcendent. Profane vagabundeja per necessitat, per a escapar de tot plegat. Es tracta, a més a més, d’un deambular urbà que es realitza en espais qualssevol: una estació de metro, un magatzem abandonat o, fins i tot, en el clavegueram, on treballa de manera ocasional caçant caimans.

Per la seua banda, Vici inherent està ambientada en 1970, un moment en què la contracultura estatunidenca estava sent fortament reprimida per les forces del govern dels Estats Units, però també presenta la mateixa imatge horitzontal, a l’altura de les persones, de la ciutat, en aquest cas de Los Angeles. Pynchon escriu sobre carrers i platges reals, també concreta locals, pizzeries, oficines o autopistes, als quals es fa cap seguint uns personatges que no els viuen com si foren mers decorats, sinó que en formen part intrínseca. És així com la ciutat acaba esdevenint un element clau, tot i que cal remarcar que no és presentada de manera global o sintètica, sinó a través de la concatenació de múltiples espais que formen una xarxa dispersa, dinàmica i en constant moviment. A més a més, Pynchon és molt hàbil a mostrar aquelles zones híbrides on es poden trobar individus de classes diferents, per exemple indigents aficionats a l’alcohol que dormen en cartons al costat de jutges i advocats en la seua hora de dinar. Això no vol dir que no hi haja pressions, perquè es tracta d’una xarxa que les forces de l’ordre estan interessades a trencar i a refer de nou d’una manera estratificada, com el mateix Pynchon ens recorda en aquells passatges on es destaquen les estratègies dels grans promotors immobiliaris, que no tenen cap mena d’escrúpol a fer fóra les minories racials dels barris populars si hi veuen una oportunitat de negoci per a construir-hi luxosos habitatges unifamiliars amb tanca i piscina.  

Vici inherent segueix els passos de Larry «Doc» Sportello, el detectiu protagonista. Es tracta, per tant, d’una novel·la negra, un gènere que Pynchon coneix molt bé, no debades és capaç de construir una trama de gran complexitat, que compta amb desaparicions, assassinats, antics amors que no són el que pareixen i misterioses organitzacions criminals. Una trama en la qual el detectiu que ha de resoldre-la està tallat amb el mateix patró que el Philip Marlowe de Raymond Chandler o el Sam Spade de Dashiell Hammet, dos detectius mítics que també van treballar a Los Angeles. És a dir: Sportello, igual com Marlowe o Spade, és molt llest, més contemplatiu que violent i tendeix a oferir rèpliques brillants, moltes vegades a policies ressentits o despistats que segueixen pistes falses i que tenen la tendència a emprenyar. Hi ha, però, una diferència: Sportello és un hippy que fuma porros en lloc de cigarrets, que experimenta amb les drogues al·lucinògenes i que té un comportament sexual gens acomplexat. Així mateix, concentra una voluntat crítica i humorística que, per moments, provoca una sèrie de curtcircuits que porten les convencions que tots coneixem cap a direccions inesperades, bàsicament cap a una crisi de l’acció i del realisme. Però, com veurem més endavant, no es tracta de fer gala d’un simple afany desmitificador ni tampoc de lluir-se amb un divertiment més o menys naïf. Pynchon va de debò i les seues intencions són molt ambicioses.    

Davant d’aquest panorama, la primera pregunta que podem fer-nos és: ¿què preserva el conjunt d’aquesta ciutat dispersa, dinàmica i en constant moviment? En molts fragments del llibre, Pynchon escriu per a respondre-la. D’entrada, és un autor que coneix molt bé els llocs dels quals parla, per això els presenta com a espais amb densitat històrica o significativa, com quan descriu una part de l’extraradi més miserable de Los Angeles i destaca com diferents minories hi han estat portades i posteriorment expulsades segons els interessos urbanístics. Així mateix, és molt detallista pel que fa a les cançons que s’escoltaven en la ràdio, als programes que s’emetien per la TV o a les pel·lícules i els actors de Hollywood del moment. Finalment, Vici inherent presenta un bon grapat d’aquelles descripcions presentades en forma de llista, tan típiques en la literatura de Pynchon, que serveixen per a deixar constància del que hi ha, però que, alhora, destil·len significats i comentaris que van més enllà, moltes vegades presentats de manera paròdica i crítica. Una bona mostra n’és el repàs que fa dels usuaris d’una autopista un dia qualsevol:

Pynchon és molt hàbil a mostrar aquelles zones híbrides on es poden trobar individus de classes diferents

Els carrils que anaven cap a l’est eren plens a vessar d’autobusos Volkswagen decorats amb caixmir vibrant, Chryslers amb motor hemi i revestiment metàl·lic, cotxes amb el cos de fusta d’autèntics pins de Dearborn, Porsches pilotats per estrelles de la televisió, Cadillacs que portaven dentistes a cites extramatrimonials, furgonetes sense finestres dins les quals s’esdevenien morbosos drames adolescents, camionetes amb matalassos plens de cosins de les àrees rurals de San Joaquin, tots plegats endinsant-se en aquelles grans esteses de cases sense horitzó sota els cables de distribució elèctrica, amb les ràdios sintonitzades en un mateix parell d’emissores d’AM, sota un cel com de llet aigualida i el bombardeig blanc d’un sol que la boira química havia esmorteït fins a reduir-lo a l’ombra borrosa d’una probabilitat, (…). 

Comptat i debatut, el mateix Pynchon pareix que ens diga que el conjunt de la ciutat dispersa es preserva a través dels detalls, presentats, cal afegir, a través d’una prosa molt virtuosa plena de recursos estilístics; només cal fixar-se en el final de filigrana de la descripció citada: «(…) sota un cel com de llet aigualida i el bombardeig blanc d’un sol que la boira química havia esmorteït fins a reduir-lo a l’ombra borrosa d’una probabilitat». És una estratègia que no ens hauria de sorprendre, perquè no fa sinó confirmar l’estil que s’està descrivint. De fet, des del punt de vista estrictament literari, està clar que aquesta particular fixació en els detalls suposa clarament un altre entorpiment de l’acció clàssica. Ras i curt: l’argument no avança. En canvi, aturar-te a veure els cartells publicitaris que vesteixen la ciutat, escriure les lletres de les cançons que se senten als locals, descriure els programes que s’emeten a la televisió o contar les anècdotes i les xafarderies sobre els actors de cinema de moda suposen unes digressions que serveixen per a conèixer el context de la gran ciutat moderna. No debades, es tracta d’una tècnica que ja van esbossar Francis Scott Fitzgerald, quan transcrivia cançons de jazz a The Great Gatsby (1925), i John Dos Passos a Manhattan Transfer (1925), una novel·la on trobem la descripció d’aquesta realitat dispersiva que es dóna en la gran urbs moderna cimentada a través de les referències a notícies, a cançons o a anuncis del moment. 

Siga com siga, identificat l’interés, gairebé obsessiu, per a destacar aquests detalls, pensem que la narrativa de Pynchon ens permet encara anar més enllà en la interpretació que estem fent. Per això, ens preguntem: ¿quin és el significat d’aquests detalls que circulen per l’ambient com si foren imatges flotants disposades a caure damunt del primer badoc que s’atura a contemplar-les? Quant a això, resulta molt significatiu aquell diàleg en el qual Sportello es queixa de com a les sèries de TV sobre policies del moment es dona una visió positiva de l’autoritat, just quan per aquells anys el cos policial de Los Angeles va rebre moltes denúncies d’abús d’autoritat i de corrupció. El que s’insinua és que aquest detall, una sèrie de TV de l’època, té la funció de penetrar en l’espectador i constituir-ne la sensibilitat: s’ha de pensar «correctament». 

És ara quan es comprén l’interès de Pynchon per fer del protagonista de Vici inherent un hippy molt crític amb el sistema, el qual, a més, posseeix un esmoladíssim sentit de l’humor. Sportello acaba actuant com una veu interpretativa molt potent, a través de la qual descobrim com els detalls descrits són, en realitat, els tòpics que caracteritzen una època. Que ho són precisament perquè van molt més enllà de la intromissió de caràcter polític, no debades també tenen a veure en com ens formem la imatge idealitzada de la ciutat a través del visionat d’un anunci o ens creem un imaginari sentimental amb la lletra cursi i romàntica d’una cançó. Per tot plegat: ¿quina raó de ser tenen els múltiples hams i influències amb què és bombardejat qualsevol ciutadà en el dia a dia? Convertir els detalls en tòpics¹, dels quals Doc Sportello encara en sap una cosa més: l’única manera de suportar el món capitalista és a través d’aquesta contaminació psicològica. Per això, al mateix temps, conscient del malestar que suposa conviure amb la misèria psíquica que aporten els tòpics, amb l’alienació que això suposa, és capaç de fer-se una última pregunta, la més important: ¿com no pensar en una gran conspiració, en un gran complot que s’encarrega de fer circular els tòpics i de fer-los penetrar en la psicologia de la gent? 

Política

Thomas Pynchon també va començar la carrera literària als Estats Units de la Guerra Freda, quan el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estés procés de delacions, de denúncies, de processos irregulars i de llistes negres contra tot aquell que podia ser sospitós de ser un simpatitzant amb el comunisme. És la paranoia del que es va conéixer com a «Por Roja», la qual, posteriorment, va servir a l’Estat per a iniciar una contraofensiva contra aquells grups contraculturals que s’estaven rebel·lant contra el sistema, des dels hippies fins als Black Panthers, que van ser durament perseguits i criminalitzats. A més a més, cal tenir en compte l’assassinat el 1963 del president John Fitzgerald Kennedy, en unes circumstàncies sospitoses que sempre han apuntat cap a la possibilitat d’una gran conspiració duta a terme per elements díscols de la CIA, el que suposaria un cop d’Estat encobert d’unes conseqüències molt térboles. Sense anar més lluny, les investigacions d’Sportello a Vici inherent el condueixen a conèixer l’existència d’una societat secreta finançada pel govern per a desmantellar el moviment hippy des de dins. 

És així com als Estats Units, un país que sempre s’havia postulat com el garant de la llibertat individual, l’Estat es va convertir en un ens controlador i repressiu. Ara bé, si les novel·les de Pynchon sempre van més enllà és perquè tenen molt en compte aquelles forces invisibles del capitalisme que mouen els fils del poder a l’ombra i que permeten la referència a tot un sistema de sotmetiment. Es tracta d’un poder que es manifesta en una xarxa que és plural, formada a vegades pel govern, però en d’altres pels avatars que integren el sistema: empreses, aparells tecnològics, avenços científics, l’ensenyament, etc. En definitiva, és la manera com s’articula el poder en un sistema de vida, el qual engloba aquells procediments ideats per a dividir, controlar, mesurar, emmotllar els individus i fer-los dòcil i útils. Tornant al cas citat de Vici inherent, el grup clandestí investigat per Sportello també treballa en programes secrets que consisteixen a convertir en addictes els clients, per després vendre’ls un programa de desintoxicació. D’aquesta manera el sistema arriba a una inusitada perfecció: crea i resol un problema, i aconsegueix així el doble d’ingressos. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’un magnífic exemple del que suposa l’existència d’aquest poder ocult, que s’esforça per treballar sobre la subjectivitat dels ciutadans a través d’un sistema de veritat foucaltià que controla les formes de vida.

No obstant això, davant d’aquest panorama sempre trobem exemples de resistència. De fet, el gran tret de la novel·lística de Pynchon no és només mostrar com actua el poder, sinó com viuen els qui se’n volen escapar, com és el cas de l’Edipa Mass de The Crying of Lot 49 (1966) o de la Maxine de Blending Edge; i, fins i tot, destruir-lo, com intenten els germans Traverse d’Against the Day (2006) (Contrallum en català, a l’editorial Amsterdam), en l’èpica odissea de venjança contra el malvat capitalista Vibe Scardale, per a qui, cal no oblidar-ho, les persones són mers instruments. A més a més, diferents obres de Pynchon aborden moments històrics adoptant-hi el punt de vista de l’anarquista que rebutja el poder i aspira a una societat ideal. De nou, però, el que converteix Pynchon en un autor immens que sempre supera els límits preconcebuts és com, més enllà d’aquest contingut explícit, aconsegueix oferir una contundent rèplica al sistema a través de l’estil literari. Es tracta de la poètica de la digressió que ja s’ha insinuat i de les conseqüències que se’n desprenen. 

Si tenim en compte la trajectòria literària de Pynchon, el que aporta a la seminal narrativa urbana dels citats Fitzgerald i Dos Passos és una ambició que supera els marges de la ciutat, les fronteres dels Estats Units i, fins i tot, les línies narratives del temps i de la història. Si tornem a recordar V, al costat de la grisa vida de Benny Profane també hi ha diverses trames paral·leles, fins al punt que es podria dir que conté diferents novel·les, amb el fet particular que del Nova York del 1950 passem al Cairo, a Norfolk, a París o al sud-oest d’Àfrica d’altres èpoques. Aquesta narrativa coral i multidimensional és famosa en altres llibres de Pynchon, com Gravity’s Rainbow o Contrallum, que són obres que presenten una ambiciosa i proteica poètica de la digressió que ens condueixen vers un múltiple seguit de relats ficticis i d’altres històrics, d’itineraris biogràfics, de fragments de crítica d’art, d’especulacions científiques i de descripcions extenses que produeixen un descentrament constant de la narració. 

Pynchon i Sebald són autors que defugen decididament l’imperatiu d’assolir objectius amb la màxima eficiència

La pregunta que ara pareix que ens planteja Pynchon és: ¿com des d’una novel·la es pot escapar de la tenebrosa organització dels tòpics? D’entrada, cal reconéixer que en els recorreguts històrics que planteja resulta inevitable caure en la possibilitat de trobar-se amb nous tòpics: precisament, aquells forjats pel sistema. Però això seria així si Pynchon elegira centrar-se en els vencedors de la Història, cosa que no fa, perquè el seu posicionament sobre el passat sempre consisteix a situar-se als marges dels grans relats i al costat d’aquells que van treballar de manera alternativa o oposada als discursos oficials. Així i tot, cal recordar que això només és el contingut, cal una forma que responga a aquest ideal. Aquest és el repte que es proposa Pynchon. De fet, aquest interés historicista de Pynchon seria contraproduent, per molt que se situara als marges, si intentara relacionar els múltiples esdeveniments elegits en un relat efectista resolt a través de simples relacions de causa i d’efecte. Al contrari, elegeix la via dura: construeix la possibilitat del sentit a poc a poc, acumulant detalls i històries diferents, i sempre evitant que tinguen un encaix predeterminat. Així, intenta representar un grau zero del temps de la història, quan encara el discurs dels vencedors no ha lligat els caps perquè tinga cap sentit imposat des de fora. Se supera així el sentit convencional, cap situació té la menor realitat objectiva, no existeix més que en la ment dels qui estan en cada moment. D’aquí la tendència a escriure obres corals no articulades, perquè cada part fa una summa total o complexa més indefinida que homogènia. Per tot plegat, no resulta agosarat afirmar que es tracta d’un estil que vol aplicar els postulats de la visió quàntica, segons els quals com més voltes dones al voltant d’una cosa, menys la coneixes. 

Finalment, Pynchon deixa un paper actiu, consistent en l’elaboració de la síntesi, al lector, que és qui ha d’acabar de fer la novel·la. No cal dir que es tracta, sens dubte, d’un desafiament formidable que només es pot comparar amb la mateixa vida, amb el vertigen que provoca la incommensurabilitat de les coses. Evidentment, això fa que estiguem davant de novel·les dificilíssimes perquè superen un marc tancat o una lectura concreta. Però és a través d’aquest estil, que té molt a veure amb la llibertat i amb un pensament llibertari, que Pynchon aconsegueix fugir de les urpes de la gran conspiració. És per això que també se’n pot donar una segona lectura, aquesta vegada menys complicada. Aquest principi de digressió quàntic s’entén més fàcilment com una resposta a la modernitat, que es caracteritza per un viratge cada vegada més gran vers l’eficiència en els àmbits de l’economia i de la burocràcia. De fet, aquest mateix imperatiu ha acabat governant l’acció d’escriure i la de llegir. En canvi, les innovacions formals i el caràcter de Pynchon impedeixen deliberadament el consum fàcil. Precisament, a través d’un excés de material textual. Es tracta de la mateixa estratègia que va fer servir un autor com W. G. Sebald, tal com ens va explicar Jonathan Long al text Poètica de la digressió². Tots dos, Pynchon i Sebald, són autors que defugen decididament l’imperatiu d’assolir objectius amb la màxima eficiència. No aconsegueixen destacar la seqüència i el missatge, i esmicolen l’equilibri entre linealitat i dilatorietat, perquè l’expansió de l’espai dilatori de la narració depassa l’impuls teleològic. La història no sols s’allarga sinó que també s’encalla per la proliferació de llistes, d’inventaris, de micronarratives i de reminiscències, que no tan sols endarrereixen l’arribada del final de la història principal, sinó que fan impossible de dir amb certesa si n’hi ha cap, d’història. 

Pel que fa a Vici inherent, és veritat que només presenta una línia narrativa i renuncia a aquesta ambiciosa poètica de la digressió, tot i que no a l’estudi i a la constatació dels múltiples detalls que caracteritzen la ciutat moderna. Es tracta, tot i els trets originals destacats més amunt, d’una novel·la «convencional», resolta, a més a més, amb brillantor. En canvi, això li permet a Pynchon desenvolupar la figura del protagonista, de Doc Sportello, que, com també s’ha vist, mereix una especial atenció en la galeria de grans personatges pynchonians resistents al poder per la particular lucidesa que demostra quan identifica l’existència dels tòpics i com afecten la consciència de la gent. Un reconeixement que, cal no oblidar, suposa l’avantsala per pensar en l’existència de la gran conspiració. Per tot plegat, es pot afirmar que la gràcia de Vici inherent, que no s’ha sabut explicar prou bé, és que Pynchon és capaç de sintetitzar-hi en un únic canal una part de la complexitat de línies en què sol treballar.

Coda elegíaca

En Vici inherent hi ha una escena en la qual el protagonista descobreix una aplicació de l’aleshores incipient informàtica. Es tracta de la possibilitat d’un sistema de comunicació pensat per a desenvolupar-se de manera lliure. Però Sportello no se n’acaba de refiar, perquè de seguida veu com d’útil li podria ser al poder. Internet, de fet, al principi va ser això: un mitjà de comunicació anarquista i contracultural, fins que va ser dominada per les grans corporacions capitalistes. De fet, si ens atenem a la història de la contracultura, el sistema de seguida va incorporar a la societat de consum aspectes tan importants dels hippies com van ser l’alliberament de la moral i dels costums o la valoració de la creativitat. Es tracta d’una apropiació en tota regla, però també d’una banalització, perquè avui en dia se sol recordar que hi havia uns quants hippies ingenus i drogats, però s’ha oblidat el discurs revolucionari que plantejaven d’altres. És una de les altres lliçons que ens ensenya Pynchon a través del seu detectiu: les utopies acaben sent domesticades i captades pel poder. 

Vici inherent és un lament sobre els Estats Units que haurien pogut ser amb la contracultura

Vici inherent no deixa de ser un lament sobre els Estats Units que haurien pogut ser amb la contracultura. A partir d’aquí, però, ¿què és el que ens queda?  Doc Sportello no pot evitar ser un romàntic, que reflexiona sobre el valor del compromís i sobre les segones oportunitats, cristal·litzades en el retrobament familiar que es produeix en la novel·la. Una vegada resolt el cas, però, Sportello es retira a la seua vida quotidiana entre la boirina de la ciutat, amb l’esperança de poder mantenir-se’n al marge. Pareix que aquí residisca l’esperança per a Pynchon. És aquest el valor testamentari de Vici inherent, també present en la inoblidable protagonista de Blending Edge, una altra novel·la crepuscular de Pynchon que canalitza tot el pensament llibertari en un individu que fa un pas al costat després d’adonar-se de la magnitud de la conspiració. I estem parlant d’un autèntic valor legatari perquè, al capdavall, resulta inevitable comparar aquesta resistència marginal amb la mateixa personalitat de Pynchon. Cal recordar que se’n coneix molt poc de la biografia i a penes no se sap quin aspecte té, tret d’una fotografia de quan va servir a la marina. Comptat i debatut, no resulta forassenyat intuir que ell mateix podria ser un personatge de la seua obra, obsessionat per la discreció i per no ser controlat. Al mateix temps, resulta imprescindible pensar que aquest zel per la privacitat podria ser perfectament un missatge d’alerta al lector.

Podeu llegir més sobre Thomas Pynchon, Vici inherent, el Hollywood dels 70, la contracultura i la repressió del govern USA aquí.

––––––

¹ Gilles Deleuze té un interessantíssima teoria sobre l’existència dels tòpics i el seu funcionament a través de la indústria de l’entreteniment en les societats contemporànies, al final de L’image-mouvement. Cinéma I.

² Podeu consultar el text en el monogràfic n.6 d’El funàmbul, dedicat a Sebald.