Silvestre Vilaplana i la novel·la matrioixca

És fàcil pensar que les novel·les de gènere acostumen a tenir una estructura molt marcada. En el cas de la novel·la negra hi hauria algú capaç d’afirmar, erròniament, que només és un assassinat, on la víctima té un paper secundari, i que aquest només té dues sortides: és resolt o no. Hi ha llibres, històries, que reben una etiqueta perquè hi succeeix una cosa concreta, en aquest cas un assassinat, però que amaguen molt més i que se centra més en el perquè de tot plegat i no tant en la resolució.

A Dones sense nom (Crims.cat, 2020) Silvestre Vilaplana constitueix un relat de relats. Utilitzant el mateix símil que la protagonista en un moment de la història, el llibre és una matrioixca on cada cop que fem una passa o destapem algun fet, n’apareix un altre que ens condueix a un final on entenem que trobar aquella última nineta no era el més important.

Tot comença quan, a l’extraradi de València, apareix el cadàver d’una dona jove sense identificar. Té les falanges dels dits de les mans tallades i el cos marcat amb evidents senyals de violència. Araceli Lavila serà la inspectora encarregada del cas. Quan comença la investigació d’aquella dona que sembla tenir molts noms, descobreix que darrere d’aquella mort hi ha diferents històries que, d’alguna manera, encara no sabem com, estan relacionades. Vilaplana ens obrirà molts camins que semblen molt llunyans, però que a poc a poc aniran confluint al mateix lloc.

Les dones són les protagonistes d’aquesta història. D’elles s’ajudarà l’autor per mostrar-nos molt més que el motiu d’un assassinat. Vilaplana construeix uns personatges sòlids que amb les seves històries personals i relacions acaben perfilant una crítica social i una denúncia política.

La inspectora Araceli torna a la feina després d’una llarga malaltia. Un noi jove que es diu Jordi ha estat fent la seva feina, i a partir d’ara hauran de treballar plegats, però Araceli porta la veu cantant. En les seves relacions amb els companys intueix la pena que encara desperta pel fet d’haver estat malalta. Una compassió que no fa més que recordar-li la malaltia. Troba el suport sincer, tot i que una mica barroer, en un metge forense que té problemes per caminar. Tots dos son conscients que, als ulls dels companys són el mateix: malalts que desperten llàstima.

El tractament de la malaltia en la societat no es queda en ells dos. Un dels personatges amb el qual ens trobem, Ignasi, pateix una malaltia degenerativa que el té prostrat al llit sense poder moure’s. Amb ell sorgirà un debat sobre el dret o no al sexe i quina percepció tenim de les assistents sexuals.

La vertadera protagonista, però, és la víctima. Una dona que ho ha passat malament des de ben petita i que s’ha vist forçada a canvis constants de noms. Amb cada canvi, sempre tenia l’esperança d’un nou començament, d’una nova vida, però el que succeïa de veritat és que perdia un tros de la seva identitat. Com més dones diferents era, menys quedava d’ella.

Del seu crim no només és culpable la persona que l’ha comès. És víctima d’un sistema que no la va ajudar en cap moment, d’una societat que, sempre mira cap a una altra banda. Dones sense nom és una novel·la de lectura amena, que ens convida a reflexionar sobre algunes qüestions incòmodes. Silvestre Vilaplana participa al festival BCNegra aquest divendres 29 de gener a les 17h. Podeu seguir la seva intervenció per streaming al web de festival.