Seyla Benhabib contra Jacques Rancière

Aquest dilluns, Seyla Benhabib va tancar el cicle de conferències ‘Prendre la paraula’ del CCCB. La pensadora americana, d’origen turc, és catedràtica de l’Universitat de Yale i una de les principals referències de la filosofia política contemporània. La conferència portava per títol ‘Ciutadania’.

Hi ha deixebles i deixebles. Seyla Benhabib ho és de Habermas, i ningú ho diria. Això, encara que no ho sembli, és un elogi. No pas perquè menystingui l’escola de pensament que s’inscriu a l’estela de l’ètica discursiva, i l’escola de Frankfurt en general, sinó per la discutible noció de «deixeble», que en el camp acadèmic acostuma a denominar una d’aquestes dues coses: l’autoadscripció interessada i pomposa a una escola de pensament —«vaig assistir a un seminari de Heidegger..»— o la transformació de la filosofia en escolàstica hagiogràfica. Seyla Benhabib, en canvi, parteix d’una apropiació original de Habermas i entra de cap a la discussió vuitantera sobre el liberalisme polític: fa aportacions centrals a l’incorporar el feminisme i l’ètica de la cura (amb tesis que parteixen de Carol Gilligan) per repensar la idea de justícia. El seu intent —reeixit— de salvar l’universalisme moral des de posicions ètiques particularistes la catapulta a una posició excel·lent per dirimir el sempre renovat debat multiculturalista i la tensió sempiterna entre sobirania i cultura.

Benhabib porta una bona pila d’anys treballant els conflictes polítics i normatius que s’estableixen en el marc del multiculturalisme i la ciutadania. Com molts altres ponents, podria haver-se presentat a Barcelona amb quatre papers recol·lectats i tirant d’ofici, repetint un parell d’asseveracions incontestables i fent una pica d’ullet al procés català. Res més allunyat de la realitat. A l’entrada del hall, les treballadores del CCCB ens esperaven amb un guió per seguir la conferència amb 13 punts que anaven des de la caracterització westfaliana dels estats nacionals a cites extenses de Hannah Ardent i Jaques Rancière. La conferència no va decebre: es va moure en l’estreta línia que separa l’explicació generalista de l’anàlisi filosòfica complexa. Benhabib es contenia per no entrar a discutir la més que probable incomprensió de la filosofia de la història marxista per part d’Arendt, però a la següent jugada es permetia el luxe d’interpretar intricades paradoxes de Rancière com ara que «els Drets de l’Home són els drets d’aquells que no tenen els drets que tenen i tenen els drets que no tenen».

A més, el que va passar en la conferència és quelcom insòlit en l’àmbit acadèmic: Benhabib va saltar al coll del pensament de Rancière. No es tractava pas de la reinterpretació d’un àrid passatge de la Metafísica d’Aristòtil que pogués tenir una segona lectura des de la perspectiva d’una metaperspectiva. No. El de Benhabib va ser un atac a la línia de flotació d’un autor contemporani. Jaques Rancière, escuder del nou pensament revolucionari d’esquerres, està terriblement equivocat en la seva lectura d’Arendt. Això va dir-nos Benhabib. No era un atac gratuït: la incomprensió de l’arendtià «dret a tenir drets» té conseqüències polítiques importants, i la lectura reaccionaria de Rancière —condicionada per Agamben, Bauman i la invasió de l’Irak— pot fer-nos oblidar dels problemes que la filosofia d’Arendt va il·luminar.

Però centrem-nos. El tema central de la conferència era la ciutadania. Per què és tan important la interpretació d’aquesta afirmació de Hannah Arendt? Què ens diu «el dret a tenir drets» de la ciutadania? Seyla Benhabib va començar la seva exposició des d’una perspectiva planetària, amb el canvi climàtic com a exemple paradigmàtic, per tal de manifestar el paper que l’acció humana ha adquirit en els últims temps. La història natural es torna indistingible de la humana, invalidant certs esquemes de pensament que fins ara ens havien servit. I és en aquest context que hauríem de llegir la transformació política de les relacions internacionals que ha portat al «món postwestfalià». Allò que definia els Estats després de la pau de Westfàlia —fronteres ben delimitades, societats i mercats regulats, poder sobirà hegemònic i un esquema tancat de drets i obligacions ciutadanes—, com tot allò sòlid, s’hauria esvaït en l’aire. Però és realment així? Benhabib ho deixava en suspens.

Tot seguit, la pensadora d’origen turc canviava de registre i entrava a considerar la ciutadania des de la perspectiva clàssica, centrant-se en la concepció original derivada del les ciutats-estat gregues. En la lectura aristotèlica, i abans, ja es podia apreciar l’estructura tripartita d’aquesta: possessió de drets i avantatges, autonomia política i, molt important, identitat col·lectiva. I és que la dimensió cultural i identitària és «l’altra cara de Janus del dret contemporani»: Benhabib posava sobre la taula la incommensurabilitat històrica de l’etnos i el demos. Una altra perspectiva per comprendre aquesta inestabilitat passava per partir de la distinció de Marshall entre drets civils, polítics i socials, analitzant les diferents articulacions d’aquests drets pels estrangers, refugiats, deportats, etc. Quines eren les conseqüències d’aquesta bifurcació de la ciutadania? Benhabib ho deixava en suspens.

El següent pas en la conferència ens situava al present. Benhabib va desplegar un autèntic catàleg d’inestabilitats polítiques globals, desequilibris locals, fragmentarització identitària, transformacions culturals i lluites etno-religioses. De la incorporació de Turquia a la UE als atemptats de Charlie Hebdo passant pels nous moviments independentistes o el conflicte a Ucraïna. Ciutadania universal? Federalització d’Europa? Benhabib ho deixava en suspens.

Però no per gaire temps. Els fils d’Ariadna ja estaven correctament disposats i podíem seguir-los. «El dret a tenir drets», de Hannah, Arendt, era la reivindicació d’una fonamentació política del dret internacional a la ciutadania. Arendt rebutjava altres tipus de fonamentacions del dret, naturals o historicistes, en la mesura que eren incapaces d’assegurar la seva realització efectiva. En contra del que s’ha pensat a vegades, no es tractava d’un dret negatiu, sinó d’una reivindicació de llibertat positiva que s’emmarcava en l’esfera pública. Arendt interpel·lava directament els estats, els sobirans, els veritables actors de la política: la paradoxal formulació de la seva reivindicació posava l’accent sobre el caràcter estrictament polític de les responsabilitats sobre la ciutadania.

Equivocadament, Rancière llegeix aquest dret a la llum de la invasió de l’Irak al 2002, a l’auspici de l’administració Bush, i identifica el clam arendtià en favor d’un actor polític que faci efectiu aquest dret amb el neoimperialisme dels EEUU. Pel francès, el dret a tenir drets és merament una justificació ideològica en favor d’un nou colonialisme paternalista. El de Benhabib no és un judici polític sobre l’adequació de la crítica de Rancière a la política exterior americana, sinó una esmena filosòfica a la idea que hi ha quelcom pervers i paternalista en el fet que sigui un estat (o una unió d’estats) qui es converteixi en l’agent que ha de fer valer els drets dels altres.

Per això, per Benhabib la crisi del model westfalià no és total: l’única sobirania real que els hi resta als estats és la capacitat per atorgar o denegar la ciutadania. La inestabilitat identitària i cultural d’Europa, que és també un desequilibri global, no fa sinó accentuar la tensió entre demos i etnos. El dret a no tenir drets segueix essent un oasi d’immoralitat, si bé és cert que diversos pactes internacionals i convencions de les Nacions Unides han avançat en aquest camí. Però la qüestió segueix essent la mateixa: es requereix un actor polític. No podem seguir a Rancière i pensar que qualsevol actor que s’autoproclami ambaixador d’aquest dret serà il·legítim: Benhabib posa sobre la taula el paper dels nous moviments socials mundials, els acords polítics que cada cop són més freqüents i que, contra tot pronòstic, han aconseguit doblegar països respecte temes importants (pocs anys enrere, hauria estat impensable que l’Aràbia Saudita es comprometés a respectar els drets de les dones —contra la discriminació salarial, la violència de gènere, l’escolarització obligatòria, etc.).

L’última nota de Benhabib és positiva, encara que no del tot esperançada. La seva tasca, com recalca un parell de cops, és crítica: denunciar la incomprensió pública de certs problemes (el dret a no tenir drets) rebatent les interpretacions d’un dels filòsofs de moda. I sí, en això —i potser només en això— és absolutament fidel al programa habermasià.