La primera ‘road novel’ d’Albert Plans

Albert Plans (Sabadell, 1970) és guionista i professor de guió a la Universitat de Lleida. En l’àmbit de la televisió, ha estat cocreador i guionista de Porca Misèria i guionista de les sèries Plats Bruts, Ventdelplà i Kubala Moreno i Manchon, entre d’altres. En l’àmbit del cinema, és coguionista de Fènix 11·23 i de diversos curtmetratges. També és l’autor de l’obra teatral Diumenge tarda. La segona estrella (Més Llibres) és la seva primera novel·la i és un d’aquells casos en què crítics i lectors no hi veuran una opera prima ni de broma. Tant la qualitat literària de la seva escriptura com l’habilitat narrativa i la destresa a l’hora de mantenir el suspens fins la darrera plana, fan de La segona estrella un llibre excel·lent. 

Entre el thriller, la ciència-ficció i la road novel, Albert Plans inclou —com diuen els cànons de la novel·la fantàstica i de gènere negre— una crítica ferotge de com estem malvenent la nostra privacitat. Si bé el principi de La segona estrella recorda el començament de Lèmmings, celebrada novel·la de Jordi Dausà publicada a Llibres del Delicte, el relat d’Albert Plans va per altres camins: la Sara es desperta a la barraca d’un indigent, no recorda res i no trigarà a adonar-se que algú la persegueix amb l’objectiu d’assassinar-la. Amb l’ajuda del vell Andreu, que la salva d’una mort quasi segura, es dedica a la recerca de pistes que l’ajudin a entendre qui és, què li ha passat i per què té un poder que la fa perillosa. No sap que en Juli, un periodista en crisi capaç d’agafar-se a qualsevol història roent, ha estat testimoni d’aquest poder. Entre el Juli i l’Enric, un jove enamorat d’ella, la Sara emprèn un viatge a través d’un territori devastat pels estralls del canvi climàtic. Un trajecte que comença en una Barcelona distòpica per desgràcia no gens inversemblant. 

Encara més: La segona estrella és una història amb tocs de thriller, ciència-ficció, erotisme i humor sobre una noia segrestada a qui li han esborrat la memòria. Estructurada en les quatre parts del viatge (Barcelona, Pallars. Ebre. Altea, La Provença i Kiev), Plans comença amb un primer capítol per emmarcar: el despertar de la Sara, amb un detallisme i un lèxics excelsos, és el procés de recuperació de consciència més treballat i angoixant de la literatura fantàstica de tots els temps. No exagero. Llegiu-lo. Un cop conscient, però encara mig a l’altre barri, la protagonista s’envolta d’un seguit de personatges sortits del lumpen que Plans té la perícia d’anar encadenant perquè el lector es distregui amb el trencaclosques. Quan es desfà del vell Andreu, que demana una contraprestració sexual i violenta pel fet d’haver-la salvat, la Sara passeja per Barcelona, una ciutat tronada, de quitrà tou, víctima de l’escalfament global. Ella segueix sense recordar res, ni el seu nom, ni l’espai que la desprotegeix: «Es pot plorar la mort d’una mare que no es recorda?». 

A la novel·la d’Albert Plans l’estrella desapareix com per art de màgia, com si tot hagués estat un somni que s’esvaeix en despertar-nos. Mentrestant, i sense màgia, l’autor ens planteja una situació terrible d’hipercontrol: «Què passaria si es descobrís que una civilització extraterrestre té accés il·limitat al cervell de milers de persones. Quina seria la resposta de la gent? De la premsa? Dels governs? Seria una reacció histèrica, de terror. És impossible determinar qui ho ha estat i qui no. Ningú estaria lliure de sospita. Seria terrible. No ens podríem refiar dels nostres governants, de la gent que tenim al costat, dels nostres fills, pares, amants. No ens podríem refiar ni de nosaltres mateixos. I en el cas que es pogués determinar qui ha estat abduït i qui no, sap què faríem? Els tancaríem en camps de concentració. Els eliminaríem. Un nou holocaust».