Rafel Simó: “Hi ha un mar per a cada estat d’ànim”

L’oceanògraf Rafel Simó ha publicat a Núvol l’ebook Mar, gel i cel, un dietari antàrtic, que us podeu descarregar si sou subscriptors. L’entrevistem.

L’Antàrtida és el viatge de recerca somiat, amb les dosis perfectes d’interès científic, repte logístic, treball en equip, perspectiva històrica, bellesa natural i silenci de debò – del que et situa al món, no lluny del món. L’oceanògraf Rafel Simó, investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, va tenir la sort de participar en la seva quarta expedició a l’Antàrtida durant els mesos de gener i febrer de 2017. Es tractava de l’expedició internacional de circumnavegació de l’Antàrtida, finançada per l’Institut Polar Suís. Al llarg de la navegació, Rafel Simó va anar prenent notes en un dietari ple d’observacions precises i felices.  Mar, cel i gel és un quadern de bitàcola excepcional, que reflecteix les experiències viscudes durant el trajecte entre Hobart i Punta Arenas. Els subscriptors ja us el podeu descarregar a la Biblioteca del Núvol, tant en Pdf com en format ePUB, fent clic aquí. L’entrevistem.

Bernat Puigtobella: A Mar, gel i cel expliques la teva experiència a l’Antarctic Circumnavigation Expedition, que és la teva quarta expedició a l’Antàrtida. A la introducció d’aquest quadern de bitàcola, si em permets qualificar-lo així, convides el lector a veure el món des del Sud. Com es veu el món des del Sud?

Rafel Simó: De fet convido el lector a mirar el món i a mirar-se en el món des del Sud de tot. D’una banda, l’Antàrtida és d’un lloc on s’ha imposat, políticament, l’esperit de col·laboració internacional i el respecte per l’entorn natural. Això ja la fa excepcional. Però és que a més és un lloc que et corprèn i et sobrepassa de tal manera que et desperta l’admiració i l’agraïment, tan necessaris, i et dóna la mesura del que som cadascú: petits però capaços, parts d’un tot antic i dinàmic.

Com ha canviat la nostra mirada sobre l’Antàrtida des que el famós mariner britànic James Cook fes la primera volta a l’Antàrtida a bord de la Resolution i l’Adventure entre 1772 i 1775?

R: Molt. De fet, en temps de Cook ni tan sols se sabia si hi havia un continent, més enllà del mar glaçat. Uns ho sospitaven, altres ho discutien. Es considera que von Bellingshausen va ser el primer a veure l’Antàrtida continental, el 1821. Si ja les illes antàrtiques, tan voltades de vida marina, havien despertat la cobdícia d’industrials de la caça de balenes i foques, imagineu-vos la perspectiva de tot un continent… De seguida hi va haver una cursa dels qui buscaven, a parts iguals, la glòria de la descoberta científica/geogràfica i la conquesta territorial per als seus estats. Encara sort que l’Antàrtida posa limitacions: a bellugar-s’hi, per les condicions climàtiques, i a l’explotació de recursos, perquè cal furgar en el gel. Hi va haver cent anys de proeses i atrocitats fins que, el 1959, en plena Guerra Freda, es produeix el miracle: potser precisament per preservar equilibris geopolítics delicats, els estats més poderosos i amb presència històrica a l’Antàrtida decideixen no barallar-s’hi i signen el Tractat Antàrtic, encara vigent. El Tractat deixa l’Antàrtida només per a la Pau i la Ciència, i deixa sense efecte cap reclamació de sobirania territorial. Un cas únic. El 1986, a més, es prohibeix la caça de balenes a tot el món, amb comptadíssimes excepcions relacionades amb arrels culturals.

Aquest viatge comença quan t’assabentes que Fredrik Paulsen, amo de Ferring Pharmaceuticals i explorador polar, organitza una volta sencera a l’Antàrtida en un vaixell oceanogràfic. A través de l’Institut Polar Suís, acabat de fundar per a l’ocasió, obre una convocatòria pública de projectes perquè l’expedició sigui científica. Quin projecte hi vas presentar?

Jo ja havia visitat l’Antàrtida tres vegades anteriorment, per tal d’investigar com el plàncton de l’oceà modifica l’aire i contribueix a la formació de núvols i, per tant, a la regulació del clima. L’expedició de Paulsen era una oportunitat per tenir una visió d’aquest fenomen a una escala més gran, a tot l’Oceà Antàrtic. La convocatòria era molt competitiva i, per poder presentar un projecte, calia haver dirigit una expedició polar anteriorment – jo ho havia fet el 2015 – i reunir un equip internacional. Vaig parlar amb col·legues meus del Regne Unit, el Quebec, Austràlia i Argentina, i ens en vam sortir.

El teu equip investiga com el plàncton produeix gasos i matèria orgànica que tindran un impacte en l’atmosfera i el clima. Creus que la mateixa natura ens pot donar respostes o solucions als problemes que hem creat els homes? T’ho pregunto perquè si hem d’esperar que la contenció dels humans freni el canvi climàtic estem ben arreglats…

Doncs no hi ha altra sortida que la contenció. I anar preveient i anar-nos adaptant als canvis, mentrestant. Si alguna cosa hem après amb recerca generada per la preocupació pel canvi climàtic és que vivim en un planeta molt complex pel fet de ser un planeta viu. La natura està organitzada en xarxes complexes que tendeixen a automantenir-se; altrament, la vida ja hauria desaparegut de la Terra. Però això no vol dir que els canvis importants no siguin possibles: de fet, hi ha hagut multitud de cataclismes i oscil·lacions en la història del planeta que li han canviat la fesomia; així i tot, la vida ha sobreviscut. Però és que els humans som només una expressió de la vida, i no precisament la menys vulnerable als canvis. A més, tenim una consciència d’individu i de nucli social que posem per sobre de la d’espècie; no ens preocupa tant si sobreviurem com a espècie com què els passa i els passarà als meus. Hem desenvolupat una capacitat fora mides de causar canvis ambientals i no ens adonem que som dels primers a patir-ne les conseqüències.

Dius que l’Antàrtida és el continent protegit, el que guarda molts dels secrets del clima d’ahir, d’avui i de demà. El continent que canvia més lentament que altres parts del planeta, però que no deixa d’apuntar canvis. L’objectiu final de la teva recerca, per més específica que pugui semblar, és mesurar com l’acció de l’home està provocant un escalfament del planeta. Què podem aprendre dels oceans sobre el canvi climàtic?

Els oceans i els gels són grans reguladors climàtics: per com capten, transporten i distribueixen la calor, per com reflecteixen l’energia del sol, per com modifiquen l’aire… Però és que, a més, si l’atmosfera és extraordinàriament dinàmica i tot el que hi passa és efímer, els oceans i el gels tenen capacitat de guardar. A les profunditats dels oceans i de les glaceres s’hi manté el registre de com era el clima del passat. Sigui gràcies als organismes marins que s’han depositat al fons del mar, o sigui per l’aire atrapat a les bombolles del gel en cada nevada, som capaços de reconstruir com era la composició de l’atmosfera, i quines eren les temperatures i precipitacions mitjanes a la Terra fa centenars de milers d’anys. Hem vist que el clima ha canviat sempre de forma natural, però que els canvis que tenim avui són excepcionalment ràpids i, per tant, és difícil preveure’n les conseqüències.

Al llarg del llibre fas reflexions interessants sobre el moment en què ens trobem. Dius que som a l’era tecnològica que ens permet, com mai abans, estar pendents dels canvis que causem en la natura per mitjà de robots, helicòpters, satèl·lits i sensors de tota mena, però hi hem arribat a base de transformar profundament el planeta. Cada vegada sabem millor què fem i cap on anem per la drecera on ens hem posat, però no acabem de veure que ens caldrà tornar a fer marrada.

Sí, és la gran paradoxa. Tenim els mitjans per mantenir el planeta monitoritzat amb instruments de tota mena, observat al detall com mai abans havíem pogut fer-ho, i hi hem arribat a base de malmetre els recursos naturals a gran escala. I encara sort: si no observéssim, ja ni tan sols tindríem consciència i alerta de l’impacte del nostre creixement desmesurat. Crec sincerament que la revolució haurà de ser filosòfica, de canvi d’estil de vida i de societat, en què el creixement, la comoditat i la immediatesa no siguin valors essencials. Deixar de perseguir i construir dreceres… cap a on?

A Mar, gel i cel no parles només de la teva investigació oceanogràfica sinó també de la relació entre els expedicionaris i la tripulació, majoritàriament russa. Parles de la dificultat de conciliar les oportunitats de recerca d’uns i altres en un viatge molt condicionat per la meteorologia, en què sovint no et pots estar gaire estona aturat en un lloc.

Sí, una expedició com aquesta, amb tants projectes alhora, és una lliçó de conciliació, de cintura, d’acords i del convenciment de sumar. Uns necessitem aturar el vaixell per agafar mostres, altres estan més contents quan naveguem a plena marxa, i altres han de baixar a terra amb barques o helicòpters. Posar-nos d’acord demana paciència, cintura i la convicció que tots sumem. Els científics som apassionats i no deixem passar fàcilment les oportunitats quan les tenim a tocar. Però, per sort, sabem parlar. Els que fem ciència en llocs com l’Antàrtida sabem, a més, que al capdavall mana la meteorologia i les condicions del mar i el gel.

Parles també de la convivència entre gent de diferents nacions. Com ha anat aquesta experiència?

Ha estat molt enriquidor. Ja estem acostumats a reunir-nos, i fins i tot conviure, amb persones d’orígens diferents. Però aquesta expedició era particularment internacional. Fins a setze països alhora en un vaixell rus. T’adones que l’afinitat no només la dicta l’idioma. Vaig tenir converses molt interessants sobre la ciència i la vida amb persones amb qui difícilment tornaré a coincidir. I la vida quotidiana en un vaixell rus va ser tota una experiència que va demanar certa adaptació, especialment al menjar.

La teva relació amb el mar no és exclusivament científica. Tendim a veure el mar com una superfície uniforme, però tu has conegut molts mars. Hi ha una connexió personal amb un paisatge. Dius que el color del mar és un estat d’ànim. Com el descriuries?

Jo he estat muntanyenc tota la vida. Em vaig acostar al mar quan em vaig dedicar professionalment a investigar-lo; no tenia la vivència prèvia d’admiració, identificació i aventura que tenia amb la muntanya. En aquests 25 anys, el mar ha estat tota una descoberta. Com el foc, o l’aigua corrent d’un riu, el mar és sempre igual i sempre canviant, hipnòtic. Com a persona completa que soc, la meva mirada científica és indestriable de la mirada emocional. Noto que el mar m’asserena i al mateix temps em genera pensaments i preguntes. Bressol i mirall. Moviment i fondària, com jo mateix. I sí, hi ha un mar per a cada estat d’ànim.

Els subscriptors ja us el podeu descarregar a la Biblioteca del Núvol, tant en Pdf com en format ePUB, fent clic aquí. Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer fent clic aquí.