Quan a Trístia hi plovia…

Encara no sabem del cert per què, l’any 8 de la nostra era, l’emperador August va desterrar Ovidi, el poeta de les Metamorfosis, i de l’amor als confins més allunyats de Roma, a l’actual Constanta, un lloc que fins a la seva mort va considerar bàrbar, trist i gèlid. Sol i consumit per la tristesa i el desarrelament, demanava constantment tornar a la seva terra, a casa; i ho feia com ell sabia, enllaçant versos impregnats d’una gran malenconia i enyorament. Els va agrupar amb el nom de Trístia.

Quim Curbet, impregnat també pels records boirosos d’una Girona d’abans «que va ser i que ja no és», però que existia abans que ell nasqués, parteix de l’obra ovidiana per titular les seves Cròniques de Trístia, editades per L’Avenç probablement per lluitar contra «la condemna de l’oblit». Capítol a capítol, va espigolant vides d’homes i dones, camins i carrers, escenes i històries d’una ciutat que acabava de perdre una guerra, una ciutat petita i trista, monocroma, on la boira era blanca i flonja i que a vegades es cobria «d’una cortina d’aigua que semblava el diluvi universal».

El jardí és la narració que encapçala el recull i serveix al lector per acompanyar el senyor Ros abans de dinar a fer un passeig per la seva ciutat encara en guerra. Amb ell veiem la via del tren de França, el casalot de l’hospici, el passeig dels Til·lers, el Mercadal i també el jardí en obres on abans hi jugaven nens i que aviat esdevindrà un refugi antiaeri. I l’acompanyem de tornada a casa per dinar. I l’espiem a la tarda al seu despatx amb un full en blanc i amb la seva ploma estilogràfica escrivint un article sobre refugis i jardins amb l’esperança que el jardí amb els anys torni a ser un lloc per jugar-hi. No ho va poder veure. El senyor Ros, Carles Rahola, va ser afusellat el 15 de març del 1939 amb 58 anys.

Les ‘Cròniques de Trístia’ són narracions costumistes, amenes, a vegades poètiques i gairebé sempre acolorides amb un toc d’humor i d’ironia.

Les vint-i-quatre cròniques següents obren el ventall a la ciutat ferida per la postguerra: la ciutat trista. Contemplem amb ràbia i tristesa infinita els camions «carregats d’homes que cridaven» perquè sabien que els portaven a matar com porcs al costat del cementiri, però també somriem i fins i tot riem amb moltes de les històries i de les morts més o menys accidentals que van esquitxant els finals d’algunes trames que mai escateixes del tot si van ser o no de debò. Són narracions costumistes, amenes, a vegades poètiques i gairebé sempre acolorides amb un toc d’humor i d’ironia, i amb unes descripcions que ens conviden a uns llocs i unes vides d’abans: unes sabatilles que s’arrosseguen, llesques senceres de pa sucant el fons del plat, una impremta en estat d’ebullició, un hort amb patates de pell llustrosa o un Magí ja a punt de llicenciar-se del servei militar amb permís per anar a jugar la segona part amb l’equip de futbol de la seva ciutat. De vegades hi endevinem engrunes de Robert Robert, de Calders, i també de l’Espriu de les Narracions. En totes hi reconeixem una escriptura distant i alhora propera; hi mig endevinem, com en la crònica El rei de Roma, els ulls d’un gat que camina de puntetes per la penombra d’un passat i que amb el que veu i el que s’imagina va trenant la quotidianitat que contempla per fer-ne, sense nostàlgia, «memòria col·lectiva».  

Curbet arrodoneix el volum amb un seguit de dibuixos en blanc i negre que l’il·luminen i ens transporten d’una altra manera al món d’abans: el senyor Ros mudat i amb les seves ulleres rodones com dos duros de plata, el Magí de petit ja amb una pilota de futbol a les mans, un telèfon penjat a la paret, una bola del món, interiors de cases, patis, portes i finestres, gats, dones comprant o a punt d’estendre la bugada, alguna escena militar…

Cròniques de Trístia és un llibre que universalitza un període de la nostra història. Com en el moment màgic en què la llum policromàtica de la rosassa de la catedral de Girona es projecta sobre l’altar major, desplega uns textos que ens fan resseguir les ruïnes d’un temps «que va ser i que ja no és» perquè ens continuï sent present.