Primavera, estiu, etcètera

Vaig conèixer la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, molt abans de ser l’editor de La Magrana. La vaig llegir, com la majoria, empès per les recomanacions de molta gent diversa, que en parlaven com d’una troballa insòlita. I és que, si alguna cosa ha caracteritzat la trajectòria de la novel·la des que es va publicar el febrer del 2011 ha estat el seu caràcter de fenomen de boca-orella, de recomanació de lector a lector —d’entusiasme a entusiasme—, i la seva capacitat per mantenir-se ininterrompudament present en la ment de públic i llibreters fins a poder presumir ara mateix de continuar —setze mesos i dues diades de Sant Jordi després— amb bona salut a les llibreries. Un èxit.

Però què té, Primavera, estiu, etcètera? Per què els lectors han fet seva aquesta història d’una arquitecta en crisi —laboral i de parella— que torna al poble per Tots Sants i per Nadal? Entre totes les virtuts de la novel·la, les més comentades han estat, potser, les següents. En primer lloc, sorprenia l’ús desacomplexat del dialecte (el parlar de la Palma d’Ebre, en particular), sobretot en la mesura que aconseguia crear un parlar col·loquial per als personatges perfectament creïble. Qui ha intentat que les seves creacions no s’expressin com si sortissin al Telenotícies ja sap el pa que s’hi dóna. És dificilíssim. I el resultat més habitual és un poti-poti de registres lingüístics que, pel cap baix, acaba sonant voluntariós, quan no inversemblant del tot. Al contrari, en aquesta novel·la, s’aconseguia una il·lusió de parlar natural, del dia a dia, molt poc comuna, i bona part de l’èxit es devia als usos dialectals. Dic bé que es tractava d’una il·lusió, perquè no era el resultat de transcriure converses reals (això hauria estat un fracàs segur), sinó d’aplicar l’art d’escriure per recrear-ne l’efecte. Literatura.

Entre les converses sobre el llibre també abundava un segon comentari, relatiu al valor nostàlgic, generacional, de moltes de les vivències que s’hi relaten. L’Èlia, la protagonista, va viure al poble fins que va anar a estudiar a Barcelona, i els anys vuitanta de l’època preinternet emergeixen en la novel·la amb tot el seu esplendor. Des de les primeres sèries de TV3 als usos i costums de l’adolescència quan no hi havia mòbil (i, en el fons, els de qualsevol època). Potser la primera onada de lectors ha estat sobretot la dels que tenen entre trenta i quaranta anys, que s’hi han reconegut, però Primavera, estiu, etcètera ha arribat a un públic molt més ampli. I això ha estat, sobretot, per una tercera raó.

La novel·la atrapa. Molt. Deu ser la lectura del 2011 que ha escurçat més nits. El comentari més habitual és que no es podia deixar, que «enganxava». L’aparició en escena d’en Bernat, un amor irrealitzat d’adolescència desencadena l’acció més novel·lesca, que fa de motor de la història, i la novel·la es desplega amb pols ferm fins al final, alternant l’anècdota i el cop d’efecte, l’humor i les preguntes sense resposta, amb tensió dramàtica creixent fins a una conclusió esclatant i rodona.

Tot plegat seria prou per a un entreteniment de primera, però a més, els diversos fils conflueixen a mostrar també aquell pòsit d’experiència humana que deixen les bones novel·les: en aquest cas el que significa deixar el passat enrere, substituir d’una vegada les coordenades mentals d’aquella noia que havia marxat del poble i que, ara que hi torna, encara que hagin passat els anys, seguien vigents. En suma, canviar de pell.

Que Primavera estiu, etcètera, la primera novel·la de Marta Rojals, hagi estat seleccionada per a la tríada finalista del premi Crexells, en companyia de dues obres com L’últim dia abans de demà i Jo confesso, és un gran reconeixement. Un més, i benvingut, després del dels lectors que se l’han feta seva. Ara, com a editor, tinc el convenciment que aquest èxit que ja fa un any i escaig que dura esdevindrà un dels títols de fons del nostre catàleg. Un d’aquells llibres que es mantenen com una referència i que el lector pot seguir trobant a les llibreries. S’ho mereix.