Predir la fi del món

Sembla que Miquel de Palol (Barcelona, 1953) té predilecció per trencar convencionalismes. Sap trobar les febleses de tot allò que és ortodox i desfer-les amb ironia i intel·ligència. I no només quan escriu. Té una fascinació curiosa, pròpia dels autors apocalíptics, per mostrar tot allò que ens duu a la decadència. Parlar del futur per parlar de nosaltres mateixos, exhibir allò que ens consumeix. I precisament és un escenari futurista, que no renuncia al gust per l’atípic de l’autor, l’escollit per presentar la seva darrera novel·la, Bootes, un ambiciós projecte de 1.273 pàgines. Entre la lluïssor dels passadissos metàl·lics i el so incessant del Sincrotró ALBA, a Cerdanyola del Vallès, Palol ha presentat el primer llibre que publica amb Navona, “una al·legoria despietada sobre el destí de la humanitat, una metàfora sobre la crueltat del poder i les injustícies de la nostra societat”, segons ha dit.

Mentre recorre amb el llibre sota el braç les instal·lacions de l’accelerador de partícules, Miquel de Palol ens diu que es troba “accelerat i a punt de col·lidir”.  No és d’estranyar: té l’oportunitat de recórrer els escenaris que van inspirar la novel·la: “La meva història transcorre en una ciutat-màquina, que té una estructura similar a un accelerador de partícules”, explica. Passejar pel Sincrotró és com baixar a Metròpolis, sense les figures escarpades i els maquillatges desmesurats. Però les ombrívoles formes del cinema expressionista alemany no farien justícia al recaragolat laberint circular del Sincrotró ALBA. Els passadissos envolten l’accelerador, elevant els treballadors per sobre la màquina com qui s’enfila sobre un gegant adormit. Cables i tubs de colors ressegueixen el sostre, quasi una ciutat subterrània que només veu la llum del sol a través d’una escletxa. Fa l’estranya sensació d’estar sota terra.  Sepultats amb una màquina que fa girar partícules a quasi la velocitat de la llum.

La llum artificial il·lumina la il·lusió als ulls de Miquel de Palol. No deixa d’apreciar cadascun dels mecanismes i eines que componen aquesta intricada mostra de tecnologia. “He escrit la novel·la només per poder venir”, bromeja. L’anella geomètrica del sincrotró serveix a Palol com a inspiració per definir la seva “ciutat-màquina”,  l’edifici on l’autor situa l’acció de la novel·la. Una societat jerarquitzada i avançada, una estructura laberíntica plena de dubtes i incerteses, que gira sobre si mateixa. Però amb un forat al centre. “La geometria sempre ha estat important als meus llibres. En aquesta ocasió, he tingut present el poliedre de Szilassi. Aquest poliedre té set cares, cadascuna d’elles en contacte amb les altres. En aquest cas, el travessa un forat”. Les cares del poliedre representen tots els punts de vista dels set protagonistes del llibre, en contacte entre ells. L’autor els ha batejat amb el nom de les estrelles de la constel·lació Bootes. “El gran buit del centre representa el jo, en una societat on conviuen molts punts de vista”. Un joc de capses xineses que explora la buidor de la identitat.

Bootes arrenca amb una avaria dins aquesta ciutat-màquina. Els protagonistes són cridats a fer un peritatge. “Però no queda clar si ha estat un accident o un sabotatge. I potser caldrà depurar responsabilitats”, avança l’autor. El desconcert dels protagonistes és paral·lel al del lector. “Al principi sembla clar qui mana, però segons avança la novel·la es va diluint”, avança l’autor. “En aquest punt, és un paral·lelisme amb el que passa actualment. Cada vegada se sap menys qui mana. Ara pensem que són els polítics, que hem votat, però hi ha altres amos”. Miquel de Palol afirma que un dels grans arguments de la novel·la és l’anàlisi dels poders en una societat que viu sota el ‘panem et circus’. Una societat entretinguda, però inconscient. Remet a les revolucions del segle XVIII i a l’execució de les figures de poder. “S’està produint una atomització de les classes treballadores, una dissolució dels greuges i les necessitats comunes, cosa que impedeix articular alguna revolta”. La visió de l’autor pretén analitzar l’exercici de poders de la nostra societat, una anàlisi crítica que fa una dissecció acurada del capitalisme contemporani i les febleses del sistema neoliberal: “És un llibre sobre la destrucció de la nostra societat. Som un mico assassí que ha arribat al final del seu recorregut. La humanitat és una font de sofriment, i el destí intel·ligent de l’ésser humà és destruir-se.  Jo crec que anem pel bon camí, en aquest sentit. Però de manera desagradable.”

Palol no amaga la seva admiració cap a l’accelerador de partícules. És una màquina amb aplicacions positives per la biologia, la medicina, el medi ambient i fins i tot pel patrimoni històric.

Bootes és un llibre sobre la destrucció. Un retrat de la degradació, de la decadència. La fi de la humanitat  de la novel·la és també la fi del cicle narratiu ‘Exercicis sobre el punt de vista’. Bootes és la novena i darrera peça del cicle que l’autor va inaugurar el 2004 amb Les concessions (Columna). El llibre, que Palol considera la peça central, va trigar un any en prendre forma. Però  haurien de passar anys fins que aconseguís veure la llum: “Va costar que la novel·la trobés el seu moment. Estàvem passant una crisi de les lletres catalanes, que es trobaven esclafades pels mecanismes del mercat. Però ha tingut final feliç, perquè el llibre ha trobat el seu editor natural”. Per Navona, segons l’editor Ernest Folch, ha estat un orgull editar una novel·la que suposa un repte literari monumental.

El repte de Palol va ser doble: escriure simultàniament la novel·la en català i castellà. Les dues versions s’anaven influint mútuament. El resultat és un ambiciós projecte, una novel·la universal que analitza el destí de la humanitat. Una visió de la societat postmoderna que apareix en “un moment de deliri” i que l’autor contraposa intel·ligentment amb el Sincrotró. Palol no amaga la seva admiració cap a l’accelerador de partícules. És una màquina amb aplicacions positives per la biologia, la medicina, el medi ambient i fins i tot pel patrimoni històric. L’accelerador genera coneixement. “No sé si jo he produït coneixement, però aspiro a haver produït certa reflexió”.

De tornada, Palol no deixa de remirar les fotografies que ha anat fent. Es mira les fotos amb dues ulleres: les de veure lluny (que sempre duu) i les de llegir. Me n’ensenya una en què es veuen mitja dotzena d’objectius de càmeres des de baix. La bateja: el retratat retrata els retratistes. Em pregunta si he gaudit de la visita. Li dic que sí, però que no puc evitar sentir-me una mica pessimista respecte el futur de les noves generacions.

–Vinc d’una generació que ha vist desaparèixer moltes coses bones –em contesta, mirant-me amb les ulleres de veure lluny.
–El derrotisme s’encomana.
–Hi ha coses positives que prevalen. De vosaltres depèn.
I així, torna a mirar les fotografies que ha fet del trosset de món que ha sortit del seu llibre.