Ponç Pons, un clàssic amb humor

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956), el poeta inesgotable, a més de narrador, crític literari i traductor, àmpliament premiat, ens regala un nou llibre de poemes que és un goig de llegir. Ho fa amb la distància i la saviesa que li proporciona l’experiència i la seva aguda observació. I ho fa des de la sinceritat punyent que el seu bagatge vital li ha permès acumular, un llegat que sota el títol Humanum est (Quaderns Crema) retrata els vicis i els paranys en què cau i recau la naturalesa humana des de sempre. El seu llibre és un recull dels defectes humans més menyspreables. Situa l’humà davant d’un mirall i ens parla del que veu i hi ha. I per mostrar-nos com n’és d’incorregible, l’humà, ens retrotrau a l’escenari de l’antiga Roma. I tot el que la veu poètica hi troba és de la més lacerant actualitat. 

Tanmateix, el subjecte poètic s’ho mira i ho tradueix a poema intel·ligent, enginyós, agut i satíric —també l’humor és una eina de distància—; ho fa a través de la forma d’epigrama i des del distanciament que li confereix un heterònim i el fet que col·loca els fets en un moment històric llunyà. Com Bertolt Brecht, se serveix de l’estranyament —Verfremdung— per parlar-nos de la nostra actualitat i de la futura —l’essència humana no n’aprèn ni en vol aprendre—. La seva escriptura destil·la, alambina, i ens lliura allò que som, seguim i seguirem sent.

El llenguatge directe i descarnat que empra li atorga carta d’absoluta sobirania. El primer text, de veu poètica femenina, una esclava alliberada, ens presenta Claudi Valeri com un personatge planer i honest, disposat a dir allò que cal, peti qui peti, un alter ego ponsià que gaudeix de la seva llibertat, des de l’autoritat que l’edat i el coneixement li atorguen. No hi ha dubte que diu les veritats sense embuts i des de l’acceptació plena de la seva condició de marginat, de mirar-se l’espectacle sense lligams ni servituds: «Es deia Claudi Valeri i havia nascut a Rieri. // No tenia sentit pràctic ni li interessava gens el món dels negocis. // […] //. Escrivia de forma innata, vital, com qui respira, […]. // No tenia vocació d’heroi ni molt menys de màrtir, però la seva oposició i enfrontament al poder despòtic del tirà […] que havia convertit l’Imperi en un femer de ‘ciutadans amb la boca cosida’ va ser la causa del seu desterrament i assassinat a una illa on es va haver de relacionar amb cristians i es va enyorar amargament. // […]» (Claudi, el generós).

Els seus temes són universals: les passions de tota mena —les del cos són l’única  passió positiva que el redimeix i el reconcilia amb la humanitat—.

Pons fa a mans al lector un recorregut per aquell (aquest) femer. La veu poètica que crea és la d’un personatge masculí, vital, que no renuncia als exquisits plaers de l’amor i fa del carpe diem el seu credo: «[…] // El problema, Adrià, és que açò del sexe / no s’atura, ni adorm, ni encalma mai.» (Confidencial), fins i tot quan el físic ja no l’acompanya: «[…] // Hi ha llenyes que no poden encendre cap foguera, / i tu ja no et mossegues, quan feim l’amor, els llavis.» (El fred i les cendres).

És ferotge la crítica contra un sistema en què poderosos i polítics aconsegueixen situar-se i escalar precisament per la infàmia: «Si el poder que ens escanya és d’origen diví, / jo em rebel contra els déus que coronen canalles.» (Malèfics), «[…] / Aquí va fot qui fot i el que impera és la trampa. // Filomè, el mercader, que robava a sa mare, / aspira a senador i s’ha comprat una vil·la. / Els barruts ara ostenten poder, luxe, fama… / No està de moda ser, Numa, bona persona.» (Malastrugança). El subjecte poètic es manifesta ell mateix rebel, però descregut i pessimista: «No m’intentis, Licini, convèncer que els temps / són propicis a canvis, que no arribaran. / Si els que manen ben viuen xuclant del Poder, / és inútil que esperis cap gest de revolta. / La política és l’art de fer creure i qui en viu / el que vol és servir-se’n i perpetuar-s’hi. / […]» (La trampa de l’oratòria). La seva veu s’aixeca contra tots i tot, l’Església —la religió— no en surt gens ben parada, un clàssic a través de la Història, opi del poble: «Emparats en la llarga incultura del poble, / heu muntat un negoci que us ret beneficis / i format una casta d’absurds privilegis. // […]» (Sacerdots). I fa mofa d’aquells —els coneix de primera mà—

que, en la seva petitesa egòlatra i ridícula, necessiten menystenir els altres per posar els focus sobre ells i sentir-se part d’una elit: «Hi ha poetes, Mecili, que són com els corbs, / es barallen entre ells per un tros buit de fama.» (Grups i capelletes). La veu poètica se’n distancia i s’enorgulleix de no formar-ne part, i aquest gest d’automarginació li dona el sentit de l’autèntica escriptura poètica: «No esperis que em rebaixi a ser amic teu / ni formi part d’eixorques capelletes. // […] // Sempre he escrit, passional, com qui respira / per sentir que existesc i entendre el món. // […] // L’èxit de ver és no necessitar-lo / ni haver d’entrar envejosos en disputes / per un lloc al Parnàs. Triomfeu vosaltres!» (Al marge).

I tocant tot el reguitzell de temes universals de tots els temps i geografies no pot deixar de banda la violència masclista: «Cornèlia em conta farta d’impotència / que arriba tard, begut, fa rots i sua, / i la despert i fa pudor i li diu: / ‘Calla i no ploris, que t’agrada, puta!’ // […]» (La meva cosina i el seu verro de marit». O aixeca la seva veu contra qui, per escudar-se en la seva suposada masculinitat, s’entremet en la vida dels altres: «Mascle i molt mascle de provada força, / de seny escàs i mala llengua bruta, / pinxo cretí, a tu què cony t’importa / que Sara sigui, bagasser, lesbiana!» (Viu i deixa viure).

I no és que l’experiència l’hagi fet descregut, el subjecte poètic ho és d’antuvi, ho desprèn cada vers, cada paraula. Però ho fa palès, per si ens en quedava el dubte: «Després de mort, el que digueu de mi / m’és ben igual, me’n fot, ja no ho veuré. // Després de mort no crec que hi hagi res, / i tu, Déu poderós, si existiguessis, / davant tanta baixesa i tirania / deixaries de banda aquest silenci / sospitós de menyspreu o d’impotència.» (Tractat d’ateologia).

Pons dialoga sempre. Els seus versos neixen de passeigs imaginaris amb amics o amigues, a qui es dirigeix i li serveixen d’interlocutors per a les seves reflexions, sentències o consells. Formalment, adient a la ubicació temporal en època de l’Imperi Romà, construeix un llenguatge híbrid entre arcaic i de rabiosa actualitat i  té un sentit suprem del ritme, només empra la rima molt excepcionalment. L’elecció de l’epigrama és un gran encert, atès el contingut dels seus versos satírics i descarats. Aquest és sens dubte un poemari catàrtic. Pons queda ben descansat i s’ho ha passat d’allò més bé. Ha descarregat llamps i trons sense cap pèl a la llengua. El lector somriurà de principi a fi i gaudirà de bona poesia. És un Ponç Pons semblant al que trobem a la seva peça teatral Lokus, ara en forma magistralment poètica.