Poetes del Price i primeres vegades

Fa 50 anys del 1r Festival Popular de Poesia Catalana al Price, del qual Pere Portabella en va enregistrar el film Poetes catalans (1970). Per aquest final d’abril s’havia previst un homenatge de l’efemèride en un acte amb poetes actuals i la participació de la compositora Marina Herlop i el cineasta Isaki Lacuesta. Aquesta celebració que dirigeixo amb Manuel Guerrero, produïda per Memorial Democràtic i la Direcció General de Justícia, se celebra finalment aquest dilluns 5 d’octubre a la Biblioteca de Catalunya a les 19h i es podrà seguir per streaming a través d’aquest enllaç.

La sensació viscuda amb la descoberta de Poetes catalans (1970) de Pere Portabella va ser semblant a l’experimentada amb Gent i paisatge de Catalunya (1926) de Joan Gaspar. Davant de tots els seus protagonistes, una reacció d’emoció i efusivitat pròpia de l’empatia. Carles Riba i Pompeu Fabra, entre d’altres, tancats a la seu de la Fundació Bernat Metge, rumien i confeccionen la gramàtica catalana; músics i artistes com Conxita Badia i Josep Llimona treballen les seves peces a l’escola o al taller; i la redacció de La Publicitat treu fum amb Antoni Rovira i Virgili i el jove Tomàs Garcés. A la pel·lícula de Portabella, poetes de dues generacions pugen al ring de boxa del Gran Price de Barcelona i es preparen per recitar, alguns per primera vegada. Sota el lema “la poesia entre el poble”, hi participen tres mil espectadors i una setantena de poetes i actors. Va ser un èxit de convocatòria, malgrat la poca difusió que se’n va poder fer. Entre els presents, per citar-ne només alguns, hi havia Pere Quart, Joan Brossa, Rosa Leveroni, Marta Pessarrodona, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Joan Vinyoli i Josep Palau i Fabre. En més d’un cas, es tracta de les úniques imatges que es conserven del poeta en acció, recitant.

Sense haver compartit un sol instant d’aquella contemporaneïtat, el temps es fa estret quan aquestes pel·lícules permeten un retrobament amb els seus protagonistes, fixats en l’entusiasme, en una activitat perseverant, plural i ambiciosa, durant una època de censura i prohibició. Els dos films anhelen la revolució d’una cultura que aspira una manera pròpia d’assaborir la vida moderna. 

Poetes catalans, com moltes pel·lícules de Portabella, suscita l’empatia perquè està oberta a l’imprevisible. Parteix d’un concepte que deixa espai a l’atzar i la sorpresa. Si hi afegeixes la sensibilitat amb què es munten les imatges, en resulta un document històric que preserva un lligam actiu i participatiu amb l’espectador, que com diu Portabella, passa a convertir-se en “usuari”. Usuari d’imatges que conviden a aixecar nous projectes culturals i artístics. D’aquí prové un dels granets de sorra que el cinema proporciona a la memòria històrica. Hi ha pel·lícules, com Poetes catalans i Gent i paisatge de Catalunya, que apel·len al record del seu propi esdeveniment. 

Enguany hem decidit celebrar els cinquanta anys del 1r Festival Popular de Poesia Catalana i del rodatge clandestí de Poetes catalans. Clandestí perquè era impossible passar el control policial de l’entrada amb un equip de filmació a sobre, i perquè és ple de col·laboracions anònimes, com la d’alguns treballadors del Price que també van fer el film tècnicament possible. Uns dies abans es va dipositar el material a l’interior del recinte i quinze dies després es va posar a disposició de Portabella, juntament amb les bobines i la banda de so enregistrada per Carles Santos. També s’hi van aplegar els estudiants de cinema de l’escola Aixelà, cada u amb la seva càmera de vuit mil·límetres, considerada amateur, per tal d’enregistrar tot el que podien entre el públic. En resulta una pel·lícula plena de punts de vista, però amb un gest unitari i enfervorit. 

Els diners recaptats aquell vespre 25 d’abril de 1970 van ser destinats a les famílies dels presos polítics, i també van ajudar a pagar la multa que la realització del mateix acte va generar. La iniciativa del recital prové de Joan Colomines, juntament amb Joaquim Horta i Francesc Vallverdú, i va comptar amb el suport dels partits polítics clandestins. El muntatge va anar a càrrec de Josep Anton Codina i Feliu Formosa, el cartell va ser obra de Josep Guinovart i l’escenografia de Frederic Amat, que en aquell moment tenia disset anys. Com per alguns dels poetes, també va ser una oportunitat i una primera vegada. El pressupost per transformar l’escena era petit, així que Amat va partir d’una idea simple i efectiva: una tarima enmig del Price realitzada amb fustes pintades de gris i amb la vorada vermella. El resultat evoca els barrets típics de la policia franquista, i el poeta hi recita a sobre. 

El recital al Price va ser un punt d’inflexió per a la poesia catalana. La paraula recitada va convertir-se en sinònim de llibertat sense passar pel discurs estrictament polític. Uns anys abans, Gabriel Ferrater explicava als seus alumnes del curs de literatura contemporània de la Universitat de Barcelona que no tots els poetes escriuen per a ser llegits en veu alta. El recital al Price confirma la seva teoria. Gràcies a gosar donar veu, pels mateixos autors, a poemes mai imaginats més lluny dels límits del paper, la contestació es va fer efectiva, l’audiència es va revolucionar i la poesia va esdevenir resistent. Una trajectòria plena de singularitats i tanmateix pública assentava l’obra poètica en llengua catalana.

Uns anys més tard, el maig de 1975, va tenir lloc el Gespa Price, organitzat per un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma, entre els quals hi havia Vicenç Altaió i Jaume Creus. De l’experiment en va sortir una pel·lícula en color, dirigida per Jesús-Angel Prieto, que en absència de banda de so directe, va posar en boca dels participants altres poemes, com l’històric “Épervier de ta faiblaisse, domine !”(1940-1944) d’Henri Michaux, en una versió musicada, que condueix el discurs de la potència fins a l’exorcisme. El 26 d’abril de 1995 es va celebrar el vintè aniversari del 1r Festival Popular de Poesia Catalana al Palau de la Música, sota el títol “El Price dels Poetes”. En aquell moment la paraula “Popular”, que tenia tant pes durant el primer recital, començava a disgregar-se. Maria Mercè Marçal, en un text aparegut uns anys més tard, Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la medusa, lamenta la manca de dones en el programa de l’homenatge al Palau –que ja era prou notori durant el Price–, i parla de “la poesia entre el poble” com un concepte que començava a envellir. Sense dubte, el context del primer festival era un altre. Sense institucions i durant la dictadura, l’autoorganització i participació ciutadana eren l’element clau pel benefici del poble.

L’homenatge que es prepara torna a retrobar-se amb la paraula “Popular”, convocada pel primer festival, en un temps en què es podria dir que el seu desús és degut al vast sentit que ha anat adoptant. És igual de present en la cultura del consum com en la visual, tradicional i del món de les excepcions lingüístiques. Això ens condueix a plantejar-nos què és i què pot invocar avui el mot “Popular” darrere de “Poesia”, tant si s’inclou en el títol com si s’obvia. La història d’aquest terme ens recorda que allò que el defineix permet qüestionar els rols establers, indagar més enllà de les estructures i, sobretot, perseguir un interès comú i accessible. 

En aquest sentit, ara que la incertesa sembla dominar el dia a dia de la cultura, potser és una bona ocasió per imaginar un homenatge que s’adhereixi a una certa continuïtat, que convoqui autors i creadors de diferents generacions que mirin plenament el seu present, i que per alguns sigui també una primera vegada. Poetes situats entre el públic de manera aleatòria, el rodatge d’una pel·lícula dirigida per Isaki Lacuesta i una música composta i improvisada per Marina Herlop construeixen, avui, els pilars d’un homenatge obert als imprevistos. El present de la poesia en llengua catalana es reivindica intergeneracional, diferent i compromesa. Una poesia amb totes les seves arestes. L’ala fosca de Chantal Poch, un dels darrers poemaris publicats en català i el primer de la poeta, comença precisament pel gust d’allò que és imprevisible. 

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.